13.09.2022 - 21:40
Diu que el poble català no consent (o “no consentia”) el maltractament sistemàtic, la injustícia palesa, l’ofensa gratuïta. Diu que aquest no és (o “no era”) pas un poble que admeti de grat la subjecció i es posi a ballar sevillanes. Els espanyols ja en van prendre nota i, quan encara no havíem obert les urnes l’1-O, ja s’havien posat la bena de l’a por ellos abans de la ferida per passar seguidament a l’atac: d’aquí ve la febrada neofranquista capaç d’enfonsar-nos en una marea de merda “democràtica” cada matí, cada dia, cada setmana, capaç d’emmordassar unes masses espanyoles complaents amb la desmemòria, perquè se senten emparades, mani qui mani, per un estat totalitari fins al moll de l’os amb els qui no participen dels seus pressupòsits nacionalistes excloents. Sabem, doncs, que els nostres problemes amb Espanya no són pas solament d’infrastructures, d’espoliació fiscal o d’invasió de competències, sinó, ras i curt, de subjecció a un neofeixisme com a part ideològica constituent en l’essència (centralisme asfixiant) i en la manera de reproduir-se (rapinya economicosocial), sense que cap classe, partit ni grup de l’altiplà sembli tenir gens d’interès a frenar-lo de debò. (No cal recordar la destitució, fa uns tres anys, per part de Podemos d’un càrrec a l’administració aragonesa per haver col·laborat amb l’independentisme català; o les manifestacions d’un conseller navarrès, també de Podemos, sobre els nois d’Altsasu.) I no es tracta, com havien pensat alguns ingenus, del fet que Europa podia impedir (o no) el cop final que coronés formalment l’estratègia espanyola assimiladora, sinó del fet que les masses (o votants, o consumidors, o ciutadans, digueu-ne com vulgueu) espanyoles, políticament parlant, ja s’hi han rendit, amb la seva decantació o el seu abstencionisme –no diré culpable, però sí culpós. Que la mobilització d’aquestes masses només es produeixi a cop de xiulet dels partits, o per interessos d’estat, o a la recerca i captura de bocs expiatoris perifèrics, ho diu tot sobre el buidatge practicat a consciència des que es va iniciar el transvestiment franquista en monarquia.
També nosaltres hauríem de prendre’n nota, perquè una de les mancances principals és el desconeixement de la força pròpia. I la força és a les arrels, per molts empelts que afegim al brancatge. La política institucional catalana, definitivament subsidiària (o part alíquota) de l’espanyola, ha volgut tancar el país –volem dir, la gent, és clar– dins una sala de miralls. Ens passa a nosaltres com a l’home d’un conte de Joseph Conrad que es troba reflectit als miralls de la seva cambra i, per tant, incapaç de fugir de si mateix, de veure’s amb la distància que demanaria una situació familiar dramàtica. Els aparells dels partits i el circ mediàtic que els acompanya s’han fet un lloc propici per a multiplicar la seva imatge fins a esmussar-nos els sentits i confondre’ns l’enteniment. Allò que alguns anomenen “apoliticisme” només revela, de fet, la distància entre aquells propòsits i la consciència viva de la gent. Per acabar-ho d’adobar, alguns aprenents de pistoler electrònic fan creure que disparen contra un objectiu real i, mentre esmicolen les falses imatges, ens distreuen perquè no en busquem cap més referent. Així doncs, la sortida d’aquest laberint, la recomposició de la imatge real del país només pot arribar amb un nou “via fora!” –n’hi ha que en diran “nou cicle”– d’una gent que lluiti amb més energia, més intel·ligència i més honradesa que fins avui.
N’hi ha que pensen que aquest nou cicle va començar diumenge. Alerta, però: ha estat una arrencada que condensa malestar, ràbia i impotència, però que no garanteix continuïtats programàtiques ni voluntat autoorganitzativa. No hi ha hagut pròpiament foc nou, sinó revifalla de les brases de l’incendi de l’1-O. Seria ingenu, doncs, i suïcida, fins i tot, imposar un objectiu tàctic precipitat o un voluntarisme unitari a la complexitat present en un aglomerat com el de la Diada. La convocatòria de dalt a baix, sense noves línies de força des de la base, i l’absència de formes de lluita innovadores permeten de fer jocs electorals de laboratori falsament alliberadors de l’energia genuïnament democràtica que tragina el moviment. D’altra banda, la recerca de noves complicitats no es pot fer sense garanties que l’independentisme pot proposar un programa d’acció conjunt, una mobilització sostinguda en àmbits més amplis que les desfilades, i una organització flexible que reculli iniciatives sorgides de la pròpia gent, de la seva lluita quotidiana i de la reflexió sense topalls. Ara bé, qualsevol intent de recomposició de l’espai independentista i de les seves aliances haurà d’incloure, necessàriament, l’1-O i el 3-O com a fites i punts de partida fèrtils cap a la llibertat nacional, per mitjà de la independència, com a garantia dels drets individuals i col·lectius; la mobilització cívica, la lluita no violenta i la desobediència per a assolir la llibertat i fundar una nova moral pública.
Tot el capital polític acumulat aquests anys no es pot posar sota una mena de generalització abusiva que faria molt contents tota la gamma de demòcrates, de transformadors socials o de defensors dels drets fonamentals, deixant de banda, precisament, els qui més han lluitat per resoldre l’equació entre llibertat nacional i drets fonamentals: els independentistes. O no n’hi ha prou, encara, amb la demostració de continuïtat, de constància i de consciència pel bé comú, o sigui, la llibertat nacional, que ha significat la manifestació de la Diada d’enguany? Contràriament, si ho posem tot al mateix sac, deixarem la iniciativa política en mans dels “dialogants d’estat” o dels qui s’apunten a totes les guerres sense arribar mai a la batalla final. Caldrà recordar que no hi pot haver pacte amb l’estat si no s’enderroca la monarquia borbònica i una nova classe política espanyola es troba obligada a admetre la pèrdua de la dominació?
