Anar als museus d’art, sigui el Museu Nacional d’Art de Catalunya –amb peces i col·leccions que van del segle XI al segle XX– o el Museu Tàpies i la Fundació Miró –espais dedicats a dos grans artistes del segle XX–, per posar tres exemples de museus d’art a Barcelona, és topar inevitablement amb obres que contenen elements relacionats amb l’univers del vi. En podem resseguir totes les èpoques: contundents raïms esculpits en capitells i sarcòfags del romànic, delicioses natures mortes amb raïm i ampolles de vi del barroc; borratxets feliços de primers del segle XX; veremadores elegants d’una Mediterrània noucentista; ampolles de vi avantguardistes, desconstruïdes pel cubisme; l’ampolla de vi connectada a la mare terra, a la natura, a Mont-roig del Camp, de Joan Miró; les copes que apareixen de tant en tant als grans quadres informalistes i abstractes d’Antoni Tàpies… 

Per què el vi és un element que transcendeix l’aliment i és central com a icona de la nostra cultura? Una de les persones que ha escrit més sobre la qüestió és Eduard Puig i Vayreda (Figueres, 1842-2018), enòleg, professor d’enologia a la Universitat de Girona, articulista, melòman i home de cultura per se, que amb el seu llibre El jardí de Dionís va deixar escrit poc abans de la mort tot el seu saber sobre la cultura del vi. I una mica abans, gràcies a les classes que impartia a la universitat, va escriure un llibre més petit que n’era el precedent: La cultura del vi. En aquesta obra brillant, lúcida i divulgativa, Puig i Vayreda ens fa entendre per què el vi és consubstancial a la nostra cultura mediterrània.

Eduard Puig i Vayreda defineix el terme: “En sentit ampli es pot entendre la cultura del vi com el conjunt de mites, tradicions, coneixements (històrics, científics), obres de creació artística (plàstica, literària) i formes de vida (alimentació, oci) que, entorn d’aquest producte, han acumulat els pobles que tenen com a beguda distintiva i característica la que neix del suc fermentat del fruit de la vinya. En definitiva, el vi es troba íntimament lligat, si més no en els orígens, a la tradició dels pobles mediterranis i a tota la seva àmplia zona d’influència.”

La cultura del vi ve d’antic. De bon principi, el vi fou considerat una beguda màgica, lligada a la immortalitat. Per això li van atribuir un origen diví. El déu del vi a la Grècia clàssica era Dionís, fill de Zeus. “Dionís –escrivia Puig i Vayreda–, a més de donar la vinya als homes i difondre les virtuts del vi, era, de prop i de lluny, el protector de les arts, de l’esperit inspirador, el símbol de la vegetació renaixent i de la fecunditat, el déu de l’embriaguesa creativa.”

I afegia: “En el transcurs dels temps el misteri del vi –el seu origen nebulós, els seus efectes màgics– ha seduït infinitat d’artistes, els quals, amb la seva imaginació desbordada, amb la seva sensibilitat, amb la seva finesa de percepció, han ajudat a construir aquesta idea tan subtil que el vi té esperit, té una ànima que es troba reflectida en les obres d’art que el prenen com a tema.”

Us proposem cinc obres, repartides en museus dels Països Catalans, que tenen la cultura del vi com a icona artística. I també una peça de propina, d’aire fundacional:

Natura morta amb pomes, raïm, melons, pa, gerra i ampolla (1771)
Luis Egidio Maléndez
Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona

Esplèndida natura morta barroca de tractament minuciós i detallat, segons que explica el museu, que denota la preocupació habitual del pintor per l’observació del natural, una reproducció fidel i calculada, sense intenció simbòlica, que respon al gust de l’esperit il·lustrat de l’Espanya de Carles III. La natura morta ha reproduït durant la història de l’art també el raïm i les ampolles de vi. Tot un gènere.

Bacant en repòs (1887)
Joaquim Sorolla
Museu de Belles Arts. València

Anem cap al vi com a divinitat: les bacants, sacerdotesses de Bacus, són un motiu freqüent en la tradició acadèmica. Entre més, permetien un tractament realista del nu femení, sense trencar les regles de la moral. En aquesta obra es reconeix el model utilitzat, no sols en l’anatomia, sinó també en l’actitud, que revela la posa i el pudor d’un rostre que no es dirigeix a l’espectador. Segons els experts, Sorolla potser va voler atenuar les acusacions de vulgaritat que li van arribar de la Diputació de València quan va enviar els primers treballs de nu com a pensionat.

Escena de cafè (1901-1908)
Manolo Hugué
Museu d’Art Modern. Ceret

L’àmbit del cafè, un espai de relació social, també forma part de la cultura del vi.

Manolo Hugué és un escultor poc conegut, però important en l’escultura durant la primera meitat del segle XX. Nascut a la Barcelona de l’últim quart del segle XIX, el 1872, va tenir una vida molt precària a la infantesa i joventut. Es va vincular amb la vida bohèmia artística, al voltant dels Quatre Gats, on va conèixer Picasso i més artistes. Per influència de Picasso, justament, se’n va anar a París el 1900 i s’hi va passar deu anys. Hi va produir poques peces, però es va formar visitant museus i fent amics que el van ajudar a crear una mirada i un estil artístic propis, com el poeta simbolista Jean Moréas. El mateix any que es va morir Moréas, el 1910, Manolo Hugué, delicat de salut, es va instal·lar a Ceret.

Diuen que era un antimodern, engabiat entre la modernitat i el passat. Però era un artista respectat pels noms més destacats de les avantguardes. A Ceret es mostra com el gran escultor que va ser. El paisatge rural i vinícola del Vallespir el va marcar. Hugué no va esculpir gaires imatges vinícoles, però en bona part de l’obra hi ha el món rural representat i una rusticitat arrapada a la terra, de dones arrodonides i sensuals –o rústiques–, amb el mocador, senzilles i serenes. El Museu d’Art Modern de Ceret en conserva part de l’obra.

L’ampolla de vi (1924)
Joan Miró
Fundació Joan Miró. Barcelona

És una peça important en la trajectòria artística de Miró. El catàleg raonat ens n’explica això: “L’any 1920, Miró s’instal·la a París, on entra en contacte amb l’avantguarda artística i literària del moment. Quatre anys després es publica el Manifeste du surréalisme, text fundacional del grup del mateix nom, del qual Miró forma part a l’inici. L’ampolla de vi evidencia la importància que els surrealistes concediren al subconscient i dóna una idea de les possibilitats artístiques que oferia l’aplicació dels mètodes automàtics del grup, basats en la imaginació i les associacions lliures.”

Cal observar que, en un moment en què Miró es qüestiona el llenguatge pictòric, evoca Mont-roig, que és on va decidir de ser pintor, tot i l’oposició del pare, i que és un vincle amb el paisatge i amb la terra que ja no deixarà mai. L’ampolla de vi és el surrealisme evocant Mont-roig del Camp.

Músics de dansaires (1957)
Pablo Picasso
Es Baluard Museu d’Art Contemporani. Palma

Es Baluard conserva un curiós plat fet per Picasso de l’època de Valàuria, on va treballar d’una manera frenètica la ceràmica, i que no fa referència a la tauromàquia, sinó que mostra una escena de festa, amb músics i dansaires. Allò que crida l’atenció d’aquesta peça és que va col·locar gairebé enmig de l’escena un porró. És sabut l’interès de Picasso pels porrons, que tenia a taula plens de vi, però que també utilitzava al taller plens d’aigua. Una peça singular, de disseny magnífic, que va col·locar en aquesta obra i en moltes altres.

I la de propina…

Llavors de Vitis vinifera (segle VII aC)
VINSEUM. Vilafranca del Penedès

Cal recordar que el Museu de les Cultures de Vi de Catalunya, a Vilafranca del Penedès, és l’espai museístic per antonomàsia per a entendre el concepte de cultura del vi de què parlava Eduard Puig i Vayreda. Tot el museu, que va reobrir fa un any, en un nou edifici i amb un discurs museològic renovat i una museografia molt atractiva, conté en un tot la cultura del vi.

Hem demanat al director, Xavier Fornos, que en triï una peça. Ens proposa les llavors de Vitis vinifera trobades al jaciment de la font de la Canya a Avinyonet del Penedès: “És l’objecte més petit, però aquell que conté una càrrega simbòlica més potent de tot el museu. Es tracta d’un dels primers testimonis botànics de vinya a Catalunya que ens permet de posar una data força ajustada al començament de la tradició vitivinícola del país. El començament d’un idil·li de ja fa més de 2.700 anys i que ha esdevingut signe d’identitat d’un poble, però a la vegada podem convenir que l’interior d’aquestes petites llavors carbonitzades i fossilitzades conté l’ADN de tot el llegat patrimonial i cultural del nostre país. Es troba a l’apartat ‘On tot comença’, el primer dels àmbits de l’exposició.”