Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Com que no pot vendre els articles de la botiga, ha de fer-ho amb aquells artefactes que ha anat acumulant amb els anys i que són els records d’una vida sencera. És l’única solució que ha trobat Miquel Villalobos, de setanta-dos anys, per no haver de deixar Barcelona, la ciutat que l’ha acollit d’ençà que era un marrec. La pandèmia li ha fet reduir en més d’un 80% el nombre de vendes de l’emblemàtica botiga que té al carrer de la Boqueria, i en aquest temps pràcticament s’ha gastat tots els estalvis per cobrir el cost fix de mantenir el negoci obert i de viure de lloguer. Jubilar-se amb prou feines és una opció, perquè a la Seguretat Social només té registrats vint-i-cinc anys de feina i li reclama proves inexistents que demostrin la seva activitat laboral anterior. Tot plegat li causa una ansietat que li afecta la salut mental.

La botiga Factory va obrir ara fa vint-i-un anys. La seva activitat durant aquest temps ha estat bàsicament vendre complements com ara adhesius, collarets i pins, tant al detall com a l’engròs, cosa que fins a l’actualitat ha suposat el gruix més important d’ingressos per a la seva subsistència. Miquel creu que si hagués sabut que vindria una pandèmia gairebé un quart de segle més tard, probablement s’hauria pensat millor a on destinar els seus diners. “Amb 15 milions de pessetes –uns 90.000 euros–, en comptes d’una botiga m’hauria pogut comprar un parell de pisos per aquí. Aquests sí que s’han enriquit.”

Abans d’això, el botiguer havia tingut un altre comerç durant sis anys, però durant la meitat de la seva vida havia estat treballant a diverses fàbriques. No obstant això, d’aquestes experiències al sector industrial no n’ha quedat constància al registre de la Seguretat Social. I no pot esmenar l’error: “Em demanen proves, però qui guarda fulls salarials de fa trenta anys?”, comenta. “És ridícul.” Si es jubilés ara, li pertocarien 638 euros mensuals de pensió, una xifra amb la qual ni tan sols es podria permetre de pagar el lloguer del pis de trenta-cinc metres quadrats on fa dècades que viu. “Si al final he de tancar definitivament, hauré d’anar-me’n fora de Catalunya, on els lloguers són més barats”, explica abatut.

Ara passa el dia completant autodefinits amb gran desimboltura i passejant amunt i avall de la botiga. Vol mantenir la ment ocupada, perquè si pensa en la seva situació actual d’impotència, pateix atacs d’ansietat. Fins fa poc podia parlar amb el botiguer del costat, però com tants comerços del carrer de la Boqueria ha hagut d’abaixar la persiana definitivament.

El neguit no se’n va amb res. Per culpa d’aquest malestar ni tan sols pot llegir un llibre, una de les seves grans aficions. A casa té més de mil volums que ha anat acumulant amb el pas dels anys. Tot i això, les últimes setmanes les lleixes del seu pis han deixat d’engrandir-se i de mica en mica es van veient menys atapeïdes. Ha pres una decisió dràstica. Villalobos ha començat a vendre’s els llibres per fer calaix i fer front a les pèrdues dels últims mesos, que són de moment de 24.000 euros.

Però els llibres no és l’únic que mira de vendre’s, també ha començat a desprendre’s de records i col·leccions que tenia per casa, alguns dels quals es poden considerar peces de col·leccionista. D’altres tenen encara un valor més especial com ara la col·lecció de còmics El Jabato i El Capitán Trueno. “Amb cada objecte que venc, sembla que m’arrenquin trossos de vida”, ens explica mentre ens ensenya alguns dels vinils que guarda a la botiga per a un comprador.

L’únic subsidi que ha rebut va ser durant els primers tres mesos i “van ser insuficients”. Al novembre, com tants altres, no va poder sol·licitar l’ajut per a autònoms, i la nova tongada de subvencions tampoc el convenç. “De què em serveixen 2.000 euros?”, es pregunta. “Per aguantar un mes més?” El propietari de Factory calcula que com a màxim podrà obrir fins al febrer. Després d’això, s’espera el pitjor.

—A quin preu teniu les mascaretes? —crida una senyora mentre treu el cap per la porta entreoberta.

—A cinc euros! —li respon el botiguer.

La porta es tanca darrere la senyora i a la botiga tornem a quedar tan sols nosaltres dos. “Ho veus? Tot el dia és així”, m’explica. “Hi ha cops que ni tan sols obro la caixa en tota la jornada, no faig ni una venda.” Incloent els costos de la botiga i del seu pis, cada mes ha de pagar vora 2.300 euros. En poc temps es veu buscant-se un nou apartament, però aquesta vegada a alguna altra part de l’estat espanyol, com ara Andalusia, on creu que trobarà lloguers més assequibles i, amb una mica de sort, una nova feina.

“Jo no vull jubilar-me, de cap de les maneres”, continua. “A mi m’agrada estar en actiu. A mi m’agrada treballar. Jo no em veig a casa assegut o anant a passejar i mirar l’obra. Sempre he treballat i a mi m’agrada tenir la ment activa.”

Miquel creu que aquesta pandèmia no tan sols l’afecta a ell, sinó que “és la ruïna de moltíssima gent”. En culpa directament l’estat espanyol, perquè opina que es destinen molts diners a mantenir una bona vida per a la cúpula política que es podrien invertir a millorar la situació dels ciutadans.

“Jo ho passo molt malament, però és que a darrere meu hi ha gent que està molt pitjor encara”, valora el botiguer. Per a ell, les cues de gent que veu cada dia al convent de Sant Agustí per anar a buscar menjar en són la prova. “Aquesta pandèmia trigarà a passar i deixarà molts cadàvers pel mig, hi haurà molta misèria”, vaticina. “El meu cas és tan sols un de molts.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.