Des de fa dues setmanes, Barcelona és oficialment ‘veg-friendly’, o sigui, amiga dels hàbits de consum alimentari que comencen per la seqüència ‘veg’: vegetarianisme, vegetalisme, veganisme, que són les tres principals opcions per a expressar el refús de menjar cadàvers d’animals. D’entrada, diria que el consistori barceloní hauria pogut trobar una expressió més genuïna per a batejar aquesta excel·lent iniciativa. ‘Veg-friendly’, des de Catalunya, pot semblar una etiqueta destinada sobretot a atreure turistes de l’Europa del Nord. Es tracta, però, de molt més que això.

Diguem-ho d’entrada, els vegetarians (empraré aquest terme de manera genèrica per incloure tots els matisos de consum) no són gaire ben considerats en una Europa en què els ciutadans semblen convençuts que existeix una inalterable relació de causa a efecte entre consum de carn i salut física, fins i tot si les estatístiques de, per exemple, les afeccions càrdio-vasculars diuen tot el contrari. En l’imaginari col·lectiu, un vegetarià sol ser encara sovint un ésser magre, pàl·lid i desagraït, que oscil·la entre excentricitat i puritanisme. Representen una minoria discreta, entre el 2% i el 4% de la població en la majoria de països de la Unió Europea, amb una punta del 10% a Itàlia i Suècia i un rècord del 14% al Regne Unit. Això en la mesura que existeixen enquestes fiables sobre aquesta qüestió, la qual cosa és poc sovint el cas.

Catalunya, per la seva banda, forma part del grup de països més avançats d’Europa pel que fa a la protecció animal. Tanmateix, aquesta protecció sol aturar-se a la porta de la cuina. L’empatia o, simplement, el respecte envers la vida animal rep una frenada brusca de seguida que es consideren els animals des del punt de vista gastronòmic. Moltes persones reconeixen que per poder menjar carn han de realitzar una mena de separació emocional entre l’animal viu i allò que tenen al plat. I així, allò que tenen al plat, considerat com una simple matèria comestible, genera tan sols un mínim, o gens, de mala consciència. El problema, però, és molt més gran que la qüestió moral tot i que en una societat pretesament hiperinformada com la nostra costi Déu i ajuda que se sàpiga l’abast del desastre ambiental que representa, avui, el consum de carn.

I no parlo, doncs, només del patiment i del deure moral de matar animals de la manera més suau i ràpida possible. L’escàndol que viu França actualment arran de la publicació de vídeos clandestins ensenyant actes de brutalitat i fins i tot de tortura en escorxadors confirma que les parets opaques rere les quals es maten animals serveixen per a permetre que els consumidors ignorin confortablement el preu real d’allò que es cruspeixen.

L’evidència de la necessitat bàsica del consum de carn per no morir de fam en certs continents no ha d’amagar que el problema és global i urgent. El consum de carn, a escala mundial, puja ràpidament per l’augment de població i per l’augment del nivell de vida d’una part d’aquesta població. Amb conseqüències catastròfiques. Per exemple, produir un quilo de carn de bou requereix haver produït prèviament deu quilos de vegetals per a alimentar el bou. El mateix quilo de bou i els mateixos vegetals exigeixen un consum de quinze mil litres d’aigua. Els seixanta-cinc mil milions d’animals (aquí no s’hi compten els peixos, els mol·luscs i els crustacis) matats cada any al món generen doncs un enorme efecte embut: conrear una immensa quantitat de vegetals i gastar quantitats d’aigua gegantines per acabar tenint poca carn. Segons les xifres d’una enquesta del diari Le Monde, el 70% de la producció agrícola mundial serveix per a alimentar el bestiar, el qual bestiar genera més gasos amb efectes d’hivernacle que tots els cotxes reunits. Menjar menys carn implicaria menys contaminació i més producció agrícola destinada directament al consum humà, i menys desforestació. Avui, gairebé el 70% d’aquesta desforestació serviria exclusivament al conreu de vegetals destinats al bestiar en la proporció ja esmentada de deu quilos de vegetals per un quilo de carn. Sense parlar dels milions de tones de pesticides, adobs industrials i dejeccions que van matant rius i mars. Sí, el consum de carn té un paper important en l’espiral autodestructora en què viu la humanitat.

És clar, hi ha producció de carn ecològica i sostenible, ultraminoritària al món, però que representa un cert progrés. Alguns pagesos catalans es destaquen positivament en aquest camp. Però això no impedeix que reduir el consum de carn sigui una necessitat a la vegada imperiosa i silenciada. El món necessita més vegetarians o, si més no, més flexitarians: aquells que tendeixen a ser vegetarians sense excloure un consum parsimoniós de carn. Per això la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de proclamar-se ‘veg-friendly’ és important i hauria de ser generalitzada a tot Catalunya. I hauria de fer que els consumidors-ciutadans rumiessin sobre què significa, de debò, menjar carn. Quan, el 2010, Catalunya va proclamar el final de la tauromàquia, un dels arguments més raonables per a prohibir aquesta pràctica va ser que si bé es podia entendre i admetre que les curses de braus tinguessin un valor cultural, històric i fins i tot estètic, el pes d’aquest valor era inferior al pes del patiment dels animals concernits. Així ho dictamina la moral de la nostra societat en aquest inici de segle XXI. De la mateixa manera, cal preguntar-se si el pes del valor gastronòmic d’un plat és encara superior al pes de la mort de l’animal concernit, al seu patiment, a les condicions de vida generalment horroroses que se li imposen i a la gran quantitat de conseqüències negatives sobre el medi que genera. L’ètica actual i la supervivència del planeta fan que, avui, el plaer gustatiu ja no ho pugui justificar tot. I la decisió final la té cadascun de nosaltres.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb