En la lluita entre nacions, escriu Antonio Gramsci en un passatge d’El príncep modern, no s’ha d’oblidar que cadascuna té interès a debilitar l’altra a través de les baralles internes, amb els partits com a elements necessaris –la “vanitat” d’un partit, diu el pensador italià, pot ser pitjor que la “vanitat d’una nació”. Cal saber, doncs, si els partits disposen de força pròpia per a continuar existint o si depenen d’interessos externs. Al cap i a la fi, segons Gramsci, una nació no pot deixar d’existir i, amb un mínim de bona voluntat i textos a l’abast, sempre se’n pot trobar una existència plena de destí i de significat; en canvi, un partit polític, si no té la necessitat interna de continuar funcionant, pot desaparèixer. Un partit seriós ha de rebutjar i combatre la vanitat –mirar-se el melic– enfrontant-se a la realitat –els fets concrets.

Quins són els fets concrets d’ahir i d’ara? Pel que fa a la vanitat de la nació espanyola –dic jo–, ignorar el principi elemental de la diversitat de les modalitats històriques i, a través del seu estat, negar a la nació catalana la capacitat de decidir democràticament si vol continuar formant-ne part. Pel que fa a la vanitat de partit, només cal recordar el vot negatiu de PSC, Cs i PP, com a politges de transmissió de la vanitat de la nació espanyola, quan el parlament va demanar el traspàs de competències per a fer un referèndum, tal com exigia un subjecte polític català constituït, en termes de lluita democràtica pel dret d’autodeterminació, amb les manifestacions de la PDD del 2006 i el 2008, les consultes municipals per a la independència del 2009-2010, la manifestació d’Òmnium del juliol del 2010 i les eleccions, les Diades massives des del 2011, la fundació de l’ANC i les eleccions del 2012, les votacions parlamentàries per a la consulta del 2013, la consulta del 2014, les eleccions plebiscitàries del 2015, el referèndum de l’1-O i les eleccions del 2017, fins a les eleccions del febrer d’aquest any.

Al costat d’aquella vanitat de partit obstruccionista, s’escampaven conceptes de falsa simetria entre “els uns i els altres” a fi de no crear, afirmaven, “bons i dolents”, “patriotes i traïdors”, etc. Uns termes gens innocents, deslligats tant del caràcter pacífic i integrador de les mobilitzacions com del respecte independentista per les regles del joc democràtic, incloent-hi tot allò que va anar rebutjant el TC en nom de la unitat espanyola. Una vanitat de partit desplegada a cara descoberta el 6 i 7 de setembre de 2017 pels Rabell, Coscubiela i Albiach en mostrar la papereta del no a les votacions del parlament amb una paradoxal submissió democràtica a la raó d’estat. Una vanitat de partit que es va soldar amb la vanitat de nació espanyola quan la manifestació ultranacionalista a Barcelona el 8 d’octubre de 2017, presidida pels partits esmentats amb la col·laboració del feixisme neofranquista, va portar gent de tot Espanya com a corol·lari incivil de l’a por ellos que havia donat suport a la descarnada repressió de l’1-O. Així quedava clar que la vanitat de partit se subsumia en la vanitat de nació espanyola, que se’n beneficiava i en determinava el futur en defensa pròpia –com ha fet amb Cs i PP, gairebé testimonials al parlament, ara substituïts per la sucursal del PSOE i els portaveus de la raó franquista d’estat–, mal pesi a Xavier Melero, defensor d’independentistes…

Tornem al tema inicial d’aquest article: Catalunya té capacitat per a fomentar les baralles internes a la nació espanyola? De cap manera: ben al contrari, n’ha estimulat una unitat patriòtica de pedra picada. Hi ha partits sucursalistes catalans a l’estat espanyol? És evident que no: per defecte, enviem diputats al congrés espanyol a posar pegots al seu edifici constitucional. A Catalunya, per tal d’esborrar qualsevol signe de vanitat de nació, la legítima discordança parlamentària ha estat presentada per l’unionisme com una divisió susceptible de generar “fractura social”, mentre que a Espanya la unànime vanitat de nació reuneix, en un sol bloc, partits i opinió pública, ciutadans i institucions.

Catalunya, doncs, no pot influir en l’escena política espanyola per dictar-li com i quan ha de decidir el seu futur, mentre que Espanya creu que pot decidir el de Catalunya sense traves. En direm situació colonial i, en conseqüència, les relacions de força no són comparables: els que reclamen, des d’aquí, un esforç de diàleg simètric, no poden ignorar aquest fet decisiu. Gramsci no va analitzar com la vanitat de nació espanyola ha alimentat, històricament, els partits sucursalistes, començant pel lerrouxisme, i com n’ha promogut, segons les circumstàncies, el transformisme: Cs haurà estat la versió moderna del partit de Lerroux; inversament, la vanitat de partit sucursalista –vegi’s els capitans del PSC– ha contribuït a sostenir la vanitat de nació espanyola i a subjectar Catalunya a Espanya. I mentre no es talli aquest cordó umbilical, Catalunya no podrà decidir el seu futur. Vull dir amb això que, si l’independentisme no es decideix a defensar la vanitat de la nació catalana entre la població sotmesa a la vanitat de la nació espanyola i, en canvi, demana perdó per existir, ho tenim ben magre. (A tall d’exemple. Un músic respectabilíssim, que s’ha trencat les banyes per l’escola catalana, ha bescantat el folklorisme de les cases regionals i ha lluitat per una cultura popular amb empelts de tot arreu, escriu la seva primera novel·la en castellà mentre titlla de talibà el grup Koiné… Una cantant catalana es passa al castellà i ho justifica en termes de “créixer en tots els sentits”, “hi ha gent que ho polititza tot i és una llàstima”, “és com si m’haguessin fitxat per jugar la Champions”… En podem dir assimilació banal de la vanitat de nació espanyola?)

En el text esmentat, Gramsci acaba dient que, pel que fa als partits, cal evitar fins i tot l’aparença “justificada” que fas el joc a algú, sobretot si es tracta d’un estat estranger. Potser que en prenguéssim nota, mentre restem a l’espera d’un estat dialogant a l’altre costat de la taula, per tal d’evitar que la vanitat de partit catalana no es posi –ni que sigui per reflex del mirall espanyol– al servei de la vanitat de nació espanyola. Una vanitat embalada cap a la instauració d’un règim encara més repressiu amb Catalunya, que podria anticipar el retorn a noves formes de lluita semiclandestines, a càrrec d’una nova generació que deixaria el neoautonomisme en mans dels partits, tancats en la seva vanitat, alhora que escamparia les deixalles del procés. És en aquest supòsit que el Consell per la República hauria de tenir un paper rellevant.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.