Vaginisme o penetració amb dolor: trencar el tabú d’una dificultat més freqüent que no sembla

  • Quines són les causes del vaginisme i la disparèunia? De quina manera es poden tractar? En parlem amb dues sexòlogues, Laura Cámara i Francisca Molero

VilaWeb
Fotografia: Europa Press
Clara Ardévol Mallol
05.02.2022 - 21:50
Actualització: 06.02.2022 - 23:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Si tens febre, saps on has d’anar i t’atenen, però si tens impossibilitat o dificultats en la penetració, no saps a qui acudir i no tothom et sap atendre. La frustració que tenen moltes dones és molt gran.” Així explica la infermera, llevadora i sexòloga Laura Cámara una de les dificultats més grans que impliquen el vaginisme i la disparèunia, dues disfuncions sexuals més habituals que no ens pensem i que serien més fàcils d’abordar si en desaparegués el tabú i la desinformació.

Les diferències entre disparèunia i vaginisme

Primer de tot, cal distingir entre la disparèunia i el vaginisme. La disparèunia fa referència als dolors durant, abans o després de la penetració vaginal o dels intents de penetració. Pot implicar irritació vaginal, un dolor pelvià profund o sensació d’ardor i també es pot manifestar en unes altres pràctiques que no siguin el coit.

En canvi, el vaginisme és una contracció involuntària de la vagina que impedeix completament la penetració, perquè és una resposta fòbica de tot el cos contra aquesta pràctica. “Es fa una contractura del terç extern de la vagina i de tot el cos en general, com si es protegís d’una amenaça. El cos es desconnecta de la part racional i hi ha una reacció de sudoració, taquicàrdia i estancament, inclòs el tancament de la vagina”, explica la sexòloga Francisca Molero, membre de la Societat Catalana de Sexologia i presidenta de la Federació espanyola de Societats de Sexologia. “També pot comportar dificultats en les exploracions ginecològiques o fins i tot en l’ús de tampons, que moltes vegades ni tan sols s’intenta.” El vaginisme pot ser primari –si no hi ha hagut mai penetració– o secundari, si n’hi ha hagut alguna vegada, però posteriorment se n’ha desenvolupat la impossibilitat.

Tot i aquestes diferències, disparèunia i vaginisme poden anar connectats. És el cas del vaginisme secundari, que pot ser causat per una disparèunia continuada; és a dir, per dolors que es van suportant al llarg del temps fins que finalment es fa impossible la penetració. “És com un genoll. Si et fa mal i vas a córrer una vegada i una altra sense solucionar-ho, acabes sense poder córrer. A moltes pacients els passa això mateix”, descriu Laura Cámara. “Ho allarguen molt per una qüestió social, per la por a explicar-ho. Amb el genoll, de seguida vas al metge, però amb la vagina, no.”

Unes dificultats que es viuen amb vergonya

Tot i que són obstacles de què es parla poc, els experts diuen que no són pas minoritaris, especialment en el cas de la disparèunia. Ara, és habitual de viure’ls amb vergonya, por, frustració i silenci, sensacions que també afecten el desig. “Hi ha dones que em diuen que se senten incompletes i frustrades perquè senten que no poden fer una cosa que haurien de poder fer, se senten pitjors dones”, diu Laura Cámara, que sovint recull testimonis a les xarxes de qüestions com aquesta. “Sembla que estiguem obligades a satisfer l’altre, i aquestes sensacions inculcades en l’educació sexual de les dones pesen molt. De fet, moltes continuen encara que els faci mal, aguanten el dolor, i és el gran error. Amb qualsevol altra part del cos no ho faríem.”

Francisca Molero alerta que, com més temps passa, més es cronifica i més complicat pot ser el tractament: “Els passa a noies joves, però fins que no són conscients que tenen un problema de vaginisme i consulten un especialista passen de tres anys a sis. He conegut molta gent que té relacions sexuals satisfactòries perquè fan unes altres pràctiques, però que vénen a tractar-se quan volen tenir fills, o que fins i tot arriben a considerar la fecundació in vitro. També m’he trobat persones de més de cinquanta anys que han renunciat a tenir fills per aquest motiu.”

Els experts subratllen la importància d’afrontar-ho, parlar-ne, expressar la dificultat i acudir a l’especialista sense deixar passar el temps, però també sense pressionar-se. És important que sigui un professional especialitzat: “El ginecòleg et pot dir ‘tot està bé’. Això a vegades cau com una llosa, perquè reforça aquesta cosa de: ‘Si tot està bé, què em passa?’ Potser és que no ha sabut veure més enllà de la seva especialitat. Si cal suport psicològic, també podem buscar-lo. Som cos i ment i va bé tractar la part psicològica i la física.” Així, es recomana un tractament que combini la fisioteràpia de sòl pelvià i la psicoteràpia especialitzada en sexologia.

Quines causes té?

Un expert adequat en cercarà les causes i començarà un tractament adient a cada circumstància. Les causes poden ser tant físiques com psicològiques –moltes vegades relacionades amb l’angoixa i la por al dolor–, i sovint no n’hi ha una de sola. La disparèunia pot ser causada per alguna lesió, problemes físics en el sòl pelvià, episiotomies durant el part, sequedat vaginal –originada per la menopausa, per la ingesta d’anticonceptives…–, irritacions de la vulva o la vagina de manera repetida, aplicació de segons quins productes… En el cas del vaginisme, cal descartar primer una dificultat orgànica i, en cas que n’hi hagi, tractar-la. La combinació de causes pot fer que, encara que se solucioni aquesta dificultat física, la disfunció persisteixi, i per això cal afrontar-la per diversos vessants.

En general, cal analitzar com són les relacions sexuals –si hi ha manca d’una estimulació adequada per a facilitar la lubricació, per exemple–, com han estat els inicis en la sexualitat, si s’han tingut males experiències de nervis, mala lubricació, si són relacions desiguals…

En alguns casos, el vaginisme pot ser causat per una reacció post-traumàtica després d’una agressió sexual. “Són casos igualment molt tractables amb teràpia, amb un procés de recuperació del control del cos i el plaer semblant al dels altres casos”, explica Molero.

El mite de la virginitat

A més de les circumstàncies i causes individuals, també cal tenir en compte quins missatges socials són nocius i poden influir a l’hora de desenvolupar aquestes dificultats. Per exemple, el fet d’associar el sexe al dolor, especialment en les primeres relacions sexuals: “La societat ens diu que les primeres relacions sexuals són doloroses, t’han de desvirgar, has de sagnar… Això ens fa tenir-hi una por terrible”, assenyala Cámara. Totes dues sexòlogues coincideixen a dir que totes les nocions socials que envolten el concepte de virginitat són nocives. “Busquen controlar la sexualitat femenina i construir-la sota la por. S’entén de manera molt diferent la virginitat en dones que en homes”, opina Cámara. “Sempre ens han dit que la cosa important és la penetració, que el dia important és el dia en què el penis entra dins la vagina i pots sagnar, se’t trenca l’himen i canvies d’estatus, passes de ser verge a no ser-ho.”

Per tant, la noció de virginitat tan sols entén com a sexe “real” les relacions heterosexuals i amb penetració, i dóna una visió de l’anatomia de la vagina molt distorsionada. “Ni tan sols tothom té himen, i no ha de fer mal necessàriament quan es tenen relacions”, recorda Molero. Cámara afegeix que és una part del cos que es modifica no solament amb les relacions sexuals, sinó al llarg de la vida, amb elements com la masturbació, els tampons o la copa menstrual.

Tots aquests mites sobre una suposada virginitat que es perd de manera dolorosa amb el primer coit afegeixen angoixa a aquestes primeres relacions, cosa que influeix negativament en el vaginisme i la disparèunia. “Aquesta por al dolor s’afegeix a la por al fet desconegut”, explica Molero. “En el vaginisme primari, a més, és freqüent de trobar autoexigència, perfeccionisme i necessitat de control. No han tingut el temps d’explorar-se i saber com són les relacions i aquest desconeixement l’associen a la por i al dolor.”

De fet, la manca de coneixement del cos propi també és un inconvenient. “Moltes vegades són dones que han començat a explorar la sexualitat en parella”, diu Molero. “Això implica que no coneixen prou bé els seus genitals i la seva resposta sexual, cosa que origina més angoixa a l’hora d’intentar el coit.” Tot plegat fa que es creïn mites sobre què pot passar durant la penetració que causen aquesta resposta, i fins i tot que es pensin que és un problema de la seva anatomia que no té solució, cosa que és descartada.

Com tractar-ho?

Encara que siguin disfuncions diferents, la disparèunia i el vaginisme poden tenir tractaments similars. Una vegada s’ha acudit al professional adequat, un primer pas del tractament pot implicar una exploració amb un mirall davant els genitals per a millorar l’autoconeixement del cos i descartar causes orgàniques.

“El tractament pot incorporar la parella perquè el seu rol és molt important. La parella pot arribar a reforçar l’evitació de la qüestió”, explica Francisca Molero. “Com més s’evita el problema, més gran es fa. Si tens una fòbia, has d’exposar-t’hi, però molt a poc a poc, amb l’ansietat mínima. Per això és important l’ús progressiu de dilatadors, anar explorant el cos i també treballar la part psicològica. Quan les pacients veuen que es poden introduir el primer espèculum petit, és un canvi impressionant, i si la parella també ho veu, s’adona que és possible de fer-ho i la seva actitud és diferent. Veure que ella controla la vagina, i no al revés, canvia la percepció d’aquella part del cos.”

A més d’aquest tractament progressiu que implica teràpia psicològica i exercicis de dilatació amb un especialista, els experts també recomanen de treballar encara més l’exploració i la cura dels genitals. “Ens posem cremes a la cara i anem al gimnàs, però la salut genital l’oblidem”, afegeix Molero. També recomana de centrar-se en les sensacions eròtiques per evitar que els pensaments de por i angoixa apareguin durant les relacions sexuals: “Cal focalitzar en les sensacions corporals: sentir l’olor de l’altra persona, la textura del seu cos i les carícies. Sentir, i no pas pensar.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes