“Us assetgem per inútils, no per ser dones!”

La setmana passada en aquesta hora –hora meua, no pas vostra–, es duia a terme una jornada al Parlament de Catalunya sobre el ciberassetjament a dones periodistes. Com era previsible, les reaccions a la xarxa no es van fer esperar, i els usuaris que s’havien sentit al·ludits –atacats, assenyalats, provocats?– van anar piulant el seu desacord amb l’acte i les participants, venint a dir-los que us assetgem per la vostra feina, ploramiques, manipuladores, per la vostra mala praxi i perquè no sou objectives, ineptes, sectàries, venudes, no perquè sigueu dones.

El corrent que nega aquest tipus d’assetjament és obstinat i potser hauria de confrontar els seus arguments amb sindicats i associacions internacionals de periodistes, o amb observatoris com la UNESCO, segons el qual el 73% de les professionals del periodisme han estat assetjades alguna vegada quan han publicat informacions sobre temes “delicats”; però bé, ja s’entén que entrar a fons en aquestes qüestions és una llauna i que el cos a cos és més divertit.

I en el cos a cos, digitalment parlant, una de les acusacions més repetides contra les afectades és que, qualificant el seu assetjament d’assetjament, fan mal al feminisme (a quin feminisme de tots?, no ho sabem). Un mal terrible, els diuen, també de part d’usuàries dones, la prova del cotó fluix que aquestes faves no tenen raó de re. Que una cosa són els atacs en el sentit de quantes llonganisses s’han hagut de menjar per arribar on han arribat, si són lletges, grasses, tenen la veu així o aixà, si se les violaria més de gust o no, i l’altra de molt diferent els comentaris si tu vols agressius sobre la seua feina, els “normals”, que són “unisex”. I allò que els vénen a (conce)dir, a les periodistes, és que si volen queixar-se que es queixin dels piulets manifestament sexistes, els que els pertoquen, els “de dones”, però que no ens vinguin amb romanços sobre la resta, que si no aguanten re no és culpa nostra, que una mili haurien de passar.

Però resulta que, ai, carai, els atacs “normals”, els “unisex”, els de la categoria “general”, també els pateixen més les periodistes que els seus col·legues masculins. No, no hem tingut la sort que aquest cas sigui cap excepció. Com quan hom diu que les dones cobren menys que els hòmens, per exemple, fent la síntesi de tota una complexitat social, que a ningú –tret de l’extrema dreta, potser– no se li acudeix de treure el factor gènere de l’equació: “No us queixeu tant i treballeu més, dropes, que aquí s’ha d’espavilar tothom.” No, els greuges de gènere afecten tots els àmbits i es manifesten de moltes maneres diferents; les periodistes, com a dones, pateixen més precarietat laboral, més mobbing a la feina i, ves per on, més ciberassetjament. És perquè són més inútils que els seus companys? Menys objectives? Més males professionals? De moment podem afirmar que han passat per les mateixes facultats i que han aprovat els mateixos exàmens que ells.

El ciberassetjament a les periodistes –tant el que els qüestiona la professionalitat com el físic, si el voleu desglossat– té la particularitat que sempre s’encamina al mateix objectiu: fer-los dubtar de les seues capacitats, convèncer-les que no es mereixen ser on són, que ocupen un lloc que no haurien d’ocupar. Que callin, pesades. I en aquest context, que ja veuríem què faríem tu i jo a la seua pell, encara ens permetem d’exigir-los que agafin un bisturí i que disseccionin per a naltros quin assetjament els pot justificar el psicòleg i quin no segons el nostre gust. I els ho passem a dir un per un, de quatre-centes maneres diferents, que cada amonestador té la necessitat d’amonestar amb el seu toc personal, perquè el mòbil de l’al·ludida no pari en cap hora de notificar.

Quan un home s’esborra de les xarxes per un assetjament que no és capaç de tolerar, és a dir, per no poder complir els estàndards de mesellisme que li exigeixen els seus bullies, se’l titlla de covard o, en altres paraules, se li retreu que no ha sabut resistir la pressió. Perquè entomar “la crítica” “del poble” –que no té l’altaveu d’un picatecles com ell–, va amb el salari i que a aguantar toquen, soldat. I és que, a la selva digital, el patriarcat també promou el sistema de valors que tenen valor a la guerra, entre aquests la resistència psicològica que hem d’esperar d’algú perquè es guanyi el nostre respecte i no sigui un tou, un covard, un nena. I aquesta pressió subjuga els hòmens i s’acarnissa amb les dones, per no parlar de quan, aclaparades, opten per no baixar al fang –per què no t’hi tornes?, ah, calles?, per què no t’hi tornaves?, per què callaves si era tan greu?–, perquè, tant si l’assetjament és al carrer com a les xarxes, tothom els dirà què han de fer, què no han de fer, què haurien d’haver fet.

Apel·lar a l’empatia, al respecte en l’exercici necessari de la crítica, a allò que en algunes cases se’n diu educació, es considera una fluixesa sentimental i intolerable, capaç de minar la presumpció de professionalitat d’un hom. De fet, moltes afectades per campanyes de bullying que els han dit que no n’hi ha per tant coincideixen que s’han sentit molt soles (públicament més soles que en privat), amb els col·legues paralitzats a les xarxes davant la voràgine de la sang, per evitar d’atraure l’atenció del tauró i que no es giri també cap a ells. Sort que no n’hi havia per tant, doncs. Fins aquest punt els hòmens i dones del cap dret temen aquest tauró fet de molts peixets innocents i inquisidors que l’únic que volen és fer-los saber com han de fer la seua feina, que tal com la fan no la fan bé. I qui pot estar en contra de tanta crítica constructiva, tanta, tanta, tanta, tanta, les vint-i-quatre hores del dia i fins vés a saber?

Doncs no els feu cas!, resol el corifeu finalment (un altre clàssic sobre què han de fer) convidant-les a la il·lusió infantil que si et tapes els ulls la realitat desapareix. No sé valtros, senyores, però si arquitectes, infermeres, netejadores, advocades, cambreres i tantes altres servidores de la gent haguéssim de passar pel mateix ciberescrutini que les periodistes, no hi hauria prou terapeutes a la galàxia per recollir-nos els bocins. Però tot això no és perquè sigueu dones!, continuarà el corifeu, i cadascú pensarà el que li convingui, però la cosa clara és que per ser girafes o ficus benjamina no és.