Perpinyà: ni per força tota aquesta gent podrien pensar igual sobre les mateixes coses

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Sobre l’acte del Consell per la República a Perpinyà, abans, durant i després, els independentistes hem sentit la necessitat de prendre-hi una posició rotunda, de punt sí, punt no. Perquè els matisos són de covards, i en un moment que el moviment es percep desorientat i afeblit, és humà que vulguem autoafirmar-nos categòricament davant dels altres confebles. Per exemple: una de les tendències d’aquests dies ha estat confrontar Perpinyà i Urquinaona, els conceptes. Urquinaona, que ha quedat com a símbol de la revolta del jovent, versus Perpinyà, que es vol fer quedar com l’excursió a Lourdes dels indepes granadets.

Simplificar és útil, perquè aclareix les idees, però simplificar massa és una altra cosa, ho veiem constantment en l’adversari quan es posa analític i teoritza sobre l’independentisme a l’engròs, que patina a dos peus i ens proporciona grans moments de diversió. Simplificacions, les justes, doncs. Diria que servidora és l’única que coneix assistents a Perpinyà que al seu dia van ser a Urquinaona, el concepte; de fet, jo també hi hauria pujat si m’ho hagués pogut combinar, com en el seu moment vaig poder escapar-me una estona a l’aeroport, un dia a la Jonquera o algunes nits als carrers de foc. De vegades és simplement això: una qüestió de temps, d’oportunitat o de logística. Què no faríem els independentistes, i tothom en general, si no tinguéssim obligacions per atendre.

Som transversals, què hi vols fer. En unes eleccions espanyoles et fem guanyar Junqueras, en unes europees Puigdemont, i amb la torna encara en tenim per a les opcions que els protesten. Si us hi fixeu, una de les coses que més reca a l’adversari, que més el desconcerta i li fa errar moltes teories és justament aquesta maleïda transversalitat. D’aquí surten gags hilarants com el dels anticatalanistes quan diuen de tallar la Via Augusta contra els pijos indepes que bloquen la Meridiana; o cacaus com els de la divina progressia que veu convergents a tot arreu mentre es gira d’esquena als CDR dels barris que aturen desnonaments.

La realitat és tossuda. Els assistents a l’acte de Perpinyà, tornem-hi, no estaven tots a favor del que hi van sentir, ja fos per massa, ja fos per massa poc. Aquest fet, que per a una part és d’una contradicció catastròfica, per a l’altra és una mostra més d’aquesta heterogeneïtat inevitable, indissimulable, de la qual ens agrada tant presumir davant dels que ens diuen que no som prou, i que ens fa tanta nosa quan es tracta de desacreditar-nos entre naltros. Urquinaona i Perpinyà són dues cares de la mateixa moneda, i això suposant que només en tingués dues, que tampoc no és el cas.

L’adversari, en canvi, no té tantes manies: des d’Abascal i Casado fins a Sánchez i Iglesias, cadascú combat l’independentisme amb el seu estil i de la manera que li sembla més eficaç: els uns, per la via repressiva del seu braç armat i judicial; els altres, jugant astutament al diàleg i fent temps mentre els partits indepes es desgasten a plaer. D’això segon en podríem dir l’anti-independentisme ‘pragmàtic’, per fer servir el terme de moda, que pretén suavitzar-nos la capitulació amb un matalàs i Diazepam. A primera vista, les dues estratègies ens poden semblar excloents, com excloents són les polítiques dels seus promotors més extrems, però de manera complementària funcionen com un tro i no deixen cap engruna per recollir. Allò del poli bo i el poli dolent funciona, no ho descobrirem ara.

L’independentisme, que no té braç armat ni togat, i que tot ell és d’arrel democràtica i antifranquista, té un camp d’actuació molt més limitat. Per acabar-ho d’amanir, moderats catalanistes i espanyolistes han fet un front comú per cauteritzar l’oposició entre el corrent autoanomenat ‘pragmàtic’ i el que anomenen ‘de la confrontació’, fixant-ne les connotacions inequívocament positives i negatives en l’inconscient col·lectiu. La idea és partir la majoria independentista als parlaments a venir, i hi ha un bon gruix d’aliats treballant-hi. En campanya, que ja hi som, cap paraula no és innocent, però no cal ser cap llumenera per veure-ho: parlar d’independentisme pragmàtic és d’una pretensió excessiva, que no fa gaire per un moviment esporuguit i en reculada. En aquest context, que cadascú rema pel seu compte i mirant-se de reüll, l’independentisme pragmàtic només pot ser aquell que sigui capaç d’aprofitar cada encert de l’altre per avançar col·lectivament. Sense complexos, com un Iglesias o un Sánchez quan s’aprofiten de l’espanyolisme policial i judicial, que només els falta xiular.

Ja en farem més, de coses malament, per això no cal patir, i tornarem a tenir l’ocasió de batre rècords olímpics de crítica i d’autocrítica. Però alguna cosa bé també la sabrem fer, és qüestió de probabilitats. En aquesta columna no tenim cap fe en cap taula de diàleg, ja ho hem dit vegades, però no la podem evitar. Hi és, com hi és el sol que ens il·lumina, i si els impulsors en traguessin allò que l’historiador Junqueras ens assegurava que no en trauríem mai, mai de mai, ja pots comptar que me n’aprofitaria, i amb tota la cara. Com a independentista, tinc el deure d’aprofitar-me de tot allò que rasquin els meus companys de viatge en benefici de tots. De la mateixa manera, espero que els anti-unilateralistes siguin prou llestos per aprofitar-se de la pedra que piquen els exiliats a l’estranger. No estem per escatimar, no anem tan sobrats. I no cal fer-ho tot excloent de tot per sistema, perquè no ho és. Siguem una mica vius: si no sabem ser unitaris, sapiguem ser complementaris. Només cal que quan arribi al segon round, sigui qui sigui que l’hagi facilitat primer, ens tingui a tots disposats i a punt per tornar-hi.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.