Unitat tàctica: una diada especial per a un curs que també ho serà

«Les votacions, a la llarga i malgrat què puga semblar, no seran el fet més transcendental que passarà aquests mesos per al procés cap a la independència»

Vicent Partal
Vicent Partal
10.09.2020 - 19:51
Actualització: 10.09.2020 - 20:28
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La diada de l’Onze de Setembre d’enguany serà particularment estranya. La pandèmia del coronavirus trencarà un cicle de grans manifestacions que començà el 2012 i que ha tingut un llarg recorregut, ininterromput fins ara. Tot fa pensar que avui, malgrat tot, podríem assistir encara a la més gran manifestació feta a Europa durant la covid-19. Però, malgrat la importància que tindria això, és evident que, en qualsevol cas, aquesta diada d’avui, la del 2020, serà una diada estranya.

Una diada estranya, també, pel moment polític. Al gener el president Quim Torra va anunciar que el govern de coalició entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no donava més de si i tots vam assumir que ara, al setembre, o bé hi hauria campanya electoral o fins i tot ja seríem enmig de la negociació per a formar un nou govern, fruit del resultat de les urnes. La pandèmia sobretot, però també els interessos polítics de grup, ha fet que la data s’haja desplaçat. Tanmateix, la previsible inhabilitació del president de la Generalitat de segur que forçarà unes eleccions, que podrien arribar a final d’any o començament del 2021. De manera que aquesta és, fet i fet, una altra diada pre-electoral.

Passe què passe en aquestes eleccions, serà important. I per això el curs polític que comença avui ho és. Personalment, tinc la sensació que les votacions, a la llarga i malgrat què puga semblar, no seran el fet més transcendental que passarà aquests mesos per al procés cap a la independència.

Del 2014 al 2017 tots vam viure una fase del procés independentista marcada per una enorme unitat política i social, que va donar fruits esplèndids: el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la república independent de Catalunya. Però, immediatament després, vam entrar en una fase nova, marcada per la repressió i per l’extrema divisió política i partidista. I crec que ara, d’ençà de fa unes setmanes, comencem a entrar acceleradament en una fase nova, en la qual el desenllaç del pròxim procés electoral podria ser molt determinant però no definitiu.

Si del 2014 al 2017 vam viure un procés de creixement a partir de la unitat i la defensa de la unilateralitat i del 2017 al 2020 hem viscut un procés de resistència a la repressió i divisió política, tinc la sensació que a partir d’ara, i especialment a partir de les eleccions, entrarem en una fase d’aclariment, segurament accelerat, que serà molt important.

Perquè entre el 2017 i el 2020 no hem sabut veure –i faig autocrítica abans que ningú– que el somni que l’independentisme avançàs unit, un somni que era alimentat pels èxits de la fase anterior, era certament irreal. No hi ha gens de voluntat, en aquest aspecte. Però, a més, ens ha costat molt de veure, m’ha costat molt de veure, que allò que al principi identificàvem sobretot com un trencament partidista en realitat era una cosa molt més profunda. I ara ja és ben evident.

La diferència en la reacció al 155, optant per la presó o optant per l’exili, va dibuixar dues estratègies incompatibles entre si. Però com que hi havia gent dels dos partits grans en totes dues situacions es feia difícil de veure-ho. O potser calia temps. Temps perquè dins de cada partit la situació es decantàs de manera definitiva per les conseqüències de l’una opció o de l’altra. Resumint-ho molt, tot acaba centrant-se en la consideració que es té de què és Espanya. Per als uns la proclamació del 10 i el 27 de setembre simplement impedeix ja de considerar-nos-en part. Per als altres, amb allò no n’hi hagué prou i cal cercar encara, una altra vegada, alguna mena d’entesa.

Amb els anys, cada volta més de pressa, aquesta divisió estratègica original, més enllà de les paraules i els eslògans electorals, es va fent visible i es va agrupant entorn de les dues grans sigles del moviment, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Aquest és el punt on som ara.

No és, doncs, que no hi haja llista única ni unitat electoral ni res d’això. És que tampoc hi ha, ni hi haurà, aquest succedani que es va crear com a justificació de la desbandada de Junts pel Sí i que en dèiem ‘unitat estratègica’. L’independentisme no pot construir cap unitat estratègica sobre la base de dues estratègies tan divergents. I no passa res, ni això ens hauria d’espantar de cap manera. Hi ha i hi haurà unitat tàctica, això sí. A curt termini es formaran governs independentistes si tàcticament convé als dos grans. O al tres, quatre, cinc, sis o set partits independentistes que trauen el cap. Però no podem aspirar seriosament a res més. Els camins són bifurcats, tant que no hi ha passeres.

Unitat tàctica, doncs. I vot per a decidir col·lectivament quina estratègia és la bona. I per això com més aclarides i ben dibuixades siguen les dues tàctiques principals millor, perquè al final els ciutadans podran votar amb més coneixement de causa i prioritzar o l’una o l’altra. Podrà decidir, en definitiva. I permetrà així, a partir de la seua decisió, avançar, cosa que aquests tres anys ha estat molt i molt difícil.

Ignore si amb aquestes eleccions n’hi haurà prou o si caldrà esperar-ne unes altres perquè una força política independentista, siga quina siga, es distancie prou de la resta. Se’n distancie prou per a poder posar en pràctica el seu projecte de manera legítima i sense discussions ni entrebancs dels altres. El procés avançarà, continua avançant, facen què facen els partits, sobretot per la creixent pressió judicial d’Europa i per l’esforç del carrer. Però és evident que ara cal aclarir si volem avançar cap a la república d’una manera o d’una altra –i això també vol dir, és clar, aclarir si en realitat es pot arribar a la república de totes dues maneres, per tots dos camins, o si tan sols hi ha una via i l’altra és, simplement, un error.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Caralt
Ramon Caralt
10.09.2020  ·  22:16

Mal que ens pesi, l’Aznar ha tingut raó!

Josep Usó
Josep Usó
10.09.2020  ·  22:18

La diferència d’estratègia és absoluta. I els resultats comencen a veure’s molt diferents, també. Sembla que no passe res, però Espanya està feta un nyap. I la situació no tendeix a millorar. Per la seua banda, la gent pense que ho té clar des de fa molt temps; però caldrà, quan abans millor, que una de les estratègies evidencie per a tots, fins i tot per aquells que tot ho amaguen si poden, els seus resultats. Llavors ja estarà clar a qui seguirà el poble. Encara queda molt d’intrigant dels del sí però no. El temps els deixarà pel camí.

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
10.09.2020  ·  22:33

Ramon Caralt: Discrepo,la baralla es entre polítics,no entre l’independentisme popular.Quan l’Aznar va dir allò,es referia als catalans,no als polítics catalans.

Josep Gualló
Josep Gualló
10.09.2020  ·  22:58

MOLT D’ACORD AMB EL PLANTEJAMENT

Veig que l’estratègia de l’exili o millor dit de la lluita fora de l’abast d’Espanya, ja s’ha confirmat com l’adequada. Sobretot si comparem els resultats de les dues estratègies. D’acord que cal més temps per fer una afirmació tan rotunda, però de moment em sembla evident.

El llibre “M’EXPLICO” ha clarificat moltes coses sobre els motius de les diferències entre els dos partits principals. El segon llibre, que va sortir ahir, en clarificarà més i explicarà amb detall els èxits de la lluita lluny de les urpes espanyoles.

El simulacre de llibre presentat per esquerra prefereixo no definir-lo.

jaume vall
jaume vall
10.09.2020  ·  23:00

Ahir el senyor Umberto va escriure :
“No se que pensáis vosotros pero yo lo tengo cada vez más claro que esta gente de Catalunya no tiene nada que ver con la gente de Berlín est, ni con la gente de Bielorrusia, ni de Eslovenia, Croacia

Sois cientos de años que os encanta ir con la cabeza gacha

Más que una España de perversos criminales da con diferencia mucho más asco una Catalunya de siervos pervertidos”

Doncs té bastant de raó, malauradament.

Sobre l’editorial d’avui. Començo a tenir una mica de por. Fins ara pensava que les dues estratègies podien, potser p o d i e n, ser complementàries. Des de fa poc em sembla que hi ha un malson que podria esdevenir real : Un dels dos sectors sobiranistes, ERC, JxCat, per entendre’ns, perquè les CUP ni pinten massa cosa a nivell de representació política, ni … bé, és igual. Val, doncs, podia ser que un dels dos sectors tingués majoria més gran i arrossegués l’altre sector, encara que fos al preu de forçar un somriure per aquests darrers minoritaris, per haver d’acceptar que la seva no ha estat l’estratègia adient. Però…. però si fos que qualsevol dels dos sectors, per rivalitat política, arribés a preferir el fracàs nacional, a la victòria del rival ? És a dir, podem arribar a témer que el partit A arribarà a no donar suport en algun moment al partit B, si sembla que el partit B pot arribar ser qui declari la independència ?
Fins ara em semblava impossible, ara ho començo a témer.

A part d’això, bona Diada a tothom. Potser, per causa de la pandèmia, una Diada menys reivindicativa, i més familiar, com alguns pensàvem a inicis de la dècada, que arribaríem a veure : normalitzada per la bona feina de representants i representats.

Josep Salart
Josep Salart
10.09.2020  ·  23:02

Quan guany el partit del MH President Puigdemont, suposo que ERC dirà: val, fem pinya i seguim l’estratégia guanyadora.

No s’entendría de cap manera que diguessin: be si, però clar, es que, en fi, nosaltres insistim, no no, a veure, si fan això i volen continuar separant l’independentisme, la cosa durarà quatre anys més fins a fer-los desaparéixer.

Ara tindrem tots els votants d’ ERC mirant el programa de la Ana Rosa. Es veu que en Rufian els exigirà de música de fons la Santa Espina, Llevantina, Per tu ploro i Girona aimada.

Mentre tant des de l’exili de Waterloo (Ginebra i el llac Léman queden molt a l’esquerra) es continuarà preparant la confrontació a l’estat español. El govern español, no compta.

Enric Emo
Enric Emo
10.09.2020  ·  23:13

Sr Vall, no sigui tant derrotista. Catalunya ha resitit en condicions dificilíssima, 1 l’1O va ser una gran victòria contra la força bruta d’Espanya que no va arrivar al final per la imperícia dels dirigenyts polítics i els de les entitats, perquè la gent hi era, tanta gent com per fer inviable una victòria espanyola per la força, com ja es va constatar al referèndum.

La plítica de partit té el component de la capelleta i de la presa del poder petit -el dels càrrecs. Dic petiti perquè els nostres dirigents foren incapaços de pensar en termes de Prendre el poder de debó, el de tenir un estat i controlar-lo.

Aquí el `poble pot tenir uan vegada més un paper fonamental, pot passar per sobre dels polítics que no s’hi adaptin. Oi que el Sr Mas ho va fer? I ho dic en positiu pel Sr Más. La covid ens ho ha posat difícil i haurem dèsperar una mica però cada vegada detecto més gent disposada a fer coses. Som un gran país i ens en sortirem!

Pep Agulló
Pep Agulló
10.09.2020  ·  23:22

EL FINAL D’ETAPA DE LES CONFUSIONS…

La proclamació de la República ja portava larvada la divergėncia de com materilitzar-la. Aquest va ser l’error de no veure-ho i insistir en la unitat impossible. Presó o Exili ens donava la pista, com explica Vicent.

Ara hi ha un canvi molt potent i aclaridor: les estratègies, definides i diferents, ja no es discutiran en les declaracions i en els llibres, ara s’hauran de posar en pràctica. La ciutadania exigirà un camí sense dilacions. Les eleccions, en aquest sentit perderan la transcendència que alguns li volen donar. El partidisme per l’hegemonia autonòmica reflectiva en les acusacions mutues dels patriotes dels partits en les xarxes, perderan tot el sentit en veure la miserable parcel.la de poder que defensen. Davant hi haurà una lluita política real per materializar l’estratégia cap a la República i el protagonisme tornarà a la ciutadania, al carrer no pas a les xarxes ni en les picabaralles personals…

Arribant aquí discrepo d’en Vicent, la lluita per la delimitació política serà ferotge, en sortira una sola estratėgia guanyadora i això ens pot enderrerir temporalment arribar a la meta, però serà aquesta vegada definitiva. Perspectiva i perseverànça. I a n’aquesta tesitura la majoria indepe del govern que surti de les eleccions i no s’alinea amb l’estratègia guanyadora, restarà esborrada del mapa…. o si guanya l’altra….potser no arribem al final desitjat.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
10.09.2020  ·  23:25

ESTO ES ALGO QUE NO PODEMOS PASAR DE ALTO DE NINGÚN MODO

DESPERTAD GENTE DE CATALUNYA…!!!

HAY UNA OCASIÓN DE ORO PARA DESTROZAR EL INFAME REGIMEN TERRORISTA QUE NOS TIENE PRESOS EN SU CAMPO DE CONCENTRACIÓN HUMILLADO Y ATENTANDO CON ESPANTOSO CINISMO CONTRA NUESTRA ÍNTEGRIDAD MENTAL

Y ES SOLICITANDO LA INTERVENCIÓN DE LAS FISCALIAS Y LAS MAGISTRATURAS DE TODOS LOS PAISES (A EXCEPCIÓN DE ESPAÑA OBVIAMENTE ) CUYOS CIUDADANOS FUERON VICTIMAS DEL COBARDE ATENTADO DEL 17 DE AGOSTO 2017

En el atentado de las Ramblas del 17 de Agosto 2017 las victimas mortales (a parte las de nacionalidad española) fueron de estas nacionalidades:

Australia, Alemania, Argentina, Bélgica, Estados Unidos, Italia, Portugal, Canadá …

Los heridos (a parte los de nacionalidad española) fueron de estas nacionalidades:

Argelia, Australia, Alemania, Argentina, Bélgica, Estados Unidos, Francia, Irlanda, Italia, China, Brasil, Canadá, Colombia, Cuba, Dinamarca, Ecuador, Egipto, Filipinas, Grecia, Holanda, Honduras, Hungría, Israel, Japón, Macedonia, Marruecos, Perú, Republica Dominicana, Rumania, Rusia, Serbia, Turquía, Venezuela.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
10.09.2020  ·  23:49

No serà una Diada, serà una anti-Diada. L’Estat Espanyol acaba de trobar un aliat en un virus fabricat en un laboratori xinés

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
10.09.2020  ·  23:51

Només hi ha una via: fer efectiva la declaració de la independència.
I el nostre moment hamiltonià pot ser abans de la inhabilitació del president Torra. Hauria de ser.
Declaració per decret, i ja sortirem els ciutadans a obligar que es publiqui al DOGC i que ningú l’esborri

Oriol Roig
Oriol Roig
10.09.2020  ·  23:59

Tant la presó com l’exili són posicions necessàries. L’una sense l’altra queda coixa. Per esberlar un tronc tant important és el tascó com el mall. El ridícul és que tascó i mall es barallin. Jo veig la presó com el tascó, posat al punt feble del règim, i l’exili com el mall, que colpeja el tascó per aprofundir en l’escletxa i acabar d’esberlar l’estaca.

Lluí Mor
Lluí Mor
11.09.2020  ·  00:25

Si, hi ha dues estratègies, que gairebé són la nit i el dia. El problema és que molta gent no ho arriba a diferenciar perqué no segueixen la política d’aprop o perquè són peçes del engranatje del partit.

L’una és molt clara, confrontació inteligent, però confrontació perquè tenen molt clar que amb la mar en calma la porqueria no sure i l’estat ñol sembla una bassa d’oli, tot el contrari del que és.

L’altra, ha hores d’ara ja és molt evident pels que seguim la política, volen plegar els ams. Ara bé, el seu misatge és contradictori, perqué quan els sents, -campanya electoral- semblen un drac llençant foc contra l’estat ñol, i això dú a confondre i confiar a molta gent. Si és una estratègia diferent, perquè no ho diuen clar, ….”Ara no és moment de treballar i pensar com fem la independència, hem de colaborar i compartir amb el govern de Espanya”…..Això és el que pensen, perquè no ho diuen clar

Los de Puigdemont, potser encarà no tenen un projecte bén definit, s’ha de veura perquè obtarà la gent, però, per parlar clar, s’enduen hòsties per terra mar i aire de tot l’aparell i colaboradors del règim que són molts i molt poderosos.

En definitivfa, si Puigdemont no guanye, s’ha acabat el somni.

Berta Carulla
Berta Carulla
11.09.2020  ·  00:43

Mentre ens entretenim amb la rivalitat dels partits no hi ha res a fer.
Resulta molt lamentable prestar-nos a que ens segueixin fent el llit.
Vam ser incapaços llavors, i avui és la rivalitat l’excusa que amb l’ajuda dels corifeus ens manté descapçats. I què còmodament ens empassem el relat.
Quan Rufian critica el President Puigdemont no evidencia dues estratègies oposades, el que fa sobretot és justificar la impossibilitat d’assolir l’objectiu i per tant certificar la derrota. No són dues estratègies separades a causa de dues sensibilitats diferents, són dues estratègies separades com a manera de no haver d’oposar-se a l’estatusquo espanyol.
Avui el país ens mereixem dir les coses pel seu nom.

Jordi Planas
Jordi Planas
11.09.2020  ·  00:44

Vint-i-tres hores a les cel·les.

Presó, exili.

Multes, inhabilitacions.

Judicis i més judicis.

Quin Onze de setembre tan trist, tan profundament trist.

Dolors Rovira
Dolors Rovira
11.09.2020  ·  05:51

Continuo creient que no hi ha dues estratègies tan divergents perquè és evident que no hi ha possibilitats de pacte amb Espanya. Això ho sabem tots I els polítics també. El que hi ha és un posicionament tens, seguint la lògica política de tota la vida entre partits, per marcar terreny entre opcions que no son tan diferents perquè tampoc hi ha tan on triar. Tots saben que a la llarga o a la curta, segons vagin les coses i no segons vulguin ells, anirem abocats a una escomesa unilateral per forçar l’acord a tres – a tres perquè, en realitat, això no ha estat mai un afer interior. I tots sabem que l’acord, si nosaltres volem, si continuem essent-hi quan espanya s’estavelli soleta, serà per donar pas a la independència – una independència molt acord amb els temps, una globalització que pot estar triant l’organització per nodes petits enlloc de grans estats.
A vegades penso que tots aquests escarafalls de desesperació que fa que uns independentistes insultin als altres i tots als polítics son una curiosa pèrdua de temps. Els polítics son polítics i fan política a la vella manera – des de quan els polítics son innovadors? Vam tenir la sort de veure aquests mateixos polítics fent de líders socials el 2017, trencant esquemes. Va ser una sort i un avís per a navegants: si s’arriba a aquests extrems, la palla va cara. Era evident que no podria durar per sempre. Era una embranzida, que no va poder ser la definitiva. Podia passar i va passar. Ara perdem els nervis perquè aquells polítics han perdut la llum i ja no ens agraden tant. Mira, ara no son els nsotres herois. I, mal acostumats com estem, fem rebecaries enlloc d’entendre que endavant les atxes perquè està passant, tot està passant. Sense moments èpics. Per ara. I a poc a poc que tinc pressa

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
11.09.2020  ·  06:20

Presó, exili, institucions intervingudes, Parlament de fireta, atemptats organitzats, virus preparats per l´ocasió, famílies empobrides…; però calladets i cap a casa. Visca Catalunya lliure! Lliurada pel veí esclar .

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
11.09.2020  ·  07:22

Ens ho podem plantejar com vulguem per tal que faci menys mal, però la unitat tàctica no és res. O més ben dit és governar l’actual autonomia “ad caelendam graecam” sense poder tirar endavant en res, robant-nos la cartera els uns als altres. Que el MHP Torra no pugui fer una crisi de govern amb els consellers d’ERC per exemple, perquè no hi té potestat (quan és el president !!), ens dóna una idea del problema. O els esbudellaments interns dins el PDECat/JxCat/PNC que malden entre ells per no perdre unes engrunes de poder. O el fantasmagòric consell per la república, o els inventets tipus Tsunami.

El que sí que ha canviat substancialment és Espanya, i això encara no ho hem entès. Començaren amb Aznar perdent el poc respecte que podien tenir per la Generalitat i colant-li tota mena d’humiliacions a un Pujol crepuscular (recordeu les xapes de les matrícules ?), i quan varen veure que no passava res, varen accelerar. Veient que, amb el procés (i les manifestacions d’un milió de persones que a tot arreu haurien fet tremolar governs) no passava res, ja ho han intervingut tot totalment. El 155, com Franco en el seu dia, no és un bolet, sinó una conseqüència previsible de la manera de fer espanyola. Ara per ara no ens tenen cap mena de respecte i saben que si premen l’accelerador en tots els aspectes (cultural, econòmic, infraestructures), cedirem per quatre promeses, per por o per impotència. Fixeu-vos per exemple com ara convoquen “la taula de diàleg” per tal que ERC (i PDECat de recanvi) puguin justificar votar-los els pressupostos.

Els dos greus errors dels diversos (ja no dic dos) partits independentistes que malviuen al govern són, d’una banda, pensar que les engrunes de poder seguiran sent-ho, quan en realitat no només seran cada cop menors, sinó que estan destinades a desaparèixer totalment, i de l’altra pensar que els independentistes els votarem sempre perquè no hi ha res alternatiu i per tant la situació es podrà perpetuar indefinidament.

Crec que l’erren especialment en aquest segon punt: si bé és cert que els independentistes no votarem mai partits com el PSC, els indignes Comuns i, evidentment, PP, C’s o Vox, el desànim per la inèpcia mostrada i pel partidisme continuat, la multiplicació d’ofertes consistents en capelletes més o menys personals creades pels diferents corrents i subcorrents i la constatació de l’absoluta inutilitat d’institucions com el Parlament, segrestats pel primer jutge o polític espanyol de tercera que passa pel davant, poden conduir la gent a optar per opcions estèrils (com la CUP, que sempre acaba fent el que li va bé a Madrid, tot i la retòrica de presa de la Bastilla), quedar-se a casa, o fragmentar el vot en tants bocins que el parlament de Catalunya s’assembli a la knesset i això faciliti el naixement de tota mena de tripartits aberrants (i no només d’ERC/PSC/Comuns, sinó per exemple JxCat/PSC o PSC/PP/C’s/Comuns…).

No hi ha hagut ni un sol moviment d’alliberament nacional que no s’hagi assolit amb unitat, ni un !! Deixem-nos d’eufemismes i d’unitats tàctiques. No hi ha 2 Partits Quebequois, ni dos ANC, ni tampoc hi va haver tres partits lituans que es barallessin entre ells per veure si calia dialogar amb en Gorbatxov o marxar a l’exili a Polònia. Ens podem autoenganyar el que vulguem, si ja ens està bé continuar igual, però fins que no aparquem les diferències entre nosaltres i no tinguem clar que hem de planificar com ho volem fer, fer coses que representin un problema seriós per Espanya, anar tots fent un front comú, etc, el màxim que tindrem és la Generalitat autonòmica amb un govern formalment independentista (podria afegir: i què ?).

Hom pot dir que en la posició actual de feblesa autocausada però ben certa, no estem en condicions de plantejar can envit a l’estat. Segurament hi estic d’acord, però reclamo que tots els partits que s’autodenominen independentistes m’ho diguin i m’ho expliquin com a ciutadà adult i no m’intentin vendre la moto d’exiliats i de presoners com si la situació dels uns i dels altres (lamentable i condemnable, però que és evident que no canviarà per moltes taules de diàleg fantasmes que plantegin i molts indults que demanin) fos el millor justificant per tornar-los a votar i per certificar que estan fent alguna cosa per la independència. Qualsevol solució a presoners polítics i exiliats serà una solució personal per ells, com ho és la dels presoners bascos, per exemple, i no ens acostarà ni un mil·límetre a la independència. Cal dir-ho, cal explicar-ho i, si es vol tirar endavant, cal planificar què volem fer. Potser el que volem fer és una PNBtzació tornant al peix al cove… però si és així, ho vull saber, no que ho facin d’amagatotis.

Ahir, a l’acte de l’11 de setembre a la Generalitat es varen projectar, com sempre, imatges dels presoners polítics i exiliats mentre tenien lloc les corresponents actuacions musicals. Com si el fet de tenir presoners i exiliats fos la justificació d’alguna cosa, com si conferís gruix a la institució, com si reconèixer-nos com a víctimes ens fes més forts i ens donés més arguments. Com si totes les seves equivocacions, improvisacions, lluites de poder, rancúnies personals, ingenuïtats i incompetències els fossin perdonades gràcies a l’acció de la justícia d’un país autoritari i indigne. Una mica com en Companys: un mal president de la Generalitat que estava a matar amb en Macià i que no era independentista, però que es justifica com a president màrtir i de qui sembla que no es pot discutir ni una paraula ni cap actuació per aquest motiu.

I així, no es pot construir un país, no es pot avançar cap enlloc. Cal autocrítica i un recanvi generacional urgent.

Dit això, bona diada !

jordi Rovira
jordi Rovira
11.09.2020  ·  07:43

Només una pinzellada històrica: al 1931 ja va guanyar una ERC acabada d’organitzar, i van proclamar l’estat català. Però no controlava ni les posicions dels partits socialistes, comunistes ni de l’anarquisme; i tampoc de les dretes.
Importa ben poc quin partit sigui el sector guanyador. Continua essent bàsic què els passa als sector perdedors. Suposo que deu ser per això que l’editorial d’avui ens avisa que la resultant de les eleccions no és pas l’element desllorigador central. Molt més encara quan la proposta que fa l’independentisme anirà directament agafada de la mà, amb el disseny de les noves polítiques que estan per venir. En aquest sentit, l’autonomisme és mort, i qui en sancionà la defunció no foren pas els polítics catalans, ni molt menys la gent d’ERC. A l’autonomisme se’l carrega el nacionalisme espanyol i el seu proceso. Un proceso centralista,sí; però també un proceso per salvar les seves dinàmiques econòmiques lligades a la formació del model capitalista espanyol en seu a Madrid. Un capitalisme que fa més por que una pedregada seca. I és en aquest sentir el vent darrere les orelles, que alguns d’aquí van veure les dents al llop, i també una oportunitat. Sobre això del pobles escollits per ser, i els altres que no ho són: només dir que qui no te feina el gat pentina. I això mateix em porta a qüestionar el pes excessiu d’una component romàntica ben pròpia d’altres temps. No estem als temps del Nabucco, i els fets tenen altres circumstàncies que possiblement en siguin determini més influent. I entre aquestes la derrota; el degoteig d’una derrota rere una altra com a l’únic camí viable per enderrocar un règim sense tenir un territori cremat. Tota una manera de fer la guerra que surt entre les boires d’aquesta pau tant llarga que ens pensem tenir.
Molt pagats d’ells mateixos seran els qui creuen que una imatge val per la voluntat de tot un poble, i per l’estratègia d’uns temps tant accelerats. O és això, o simplement és un pas de fe…, per fer.

Carles Lladó
Carles Lladó
11.09.2020  ·  08:02

Entre tant desconcert, un possible pla, actualment potser únic:
–Catalans! Un cada cop mes malvolent estat espanyol està demostrant el seu rabiós afany per anihilar Catalunya mentre els partits catalans, esgarriats, desnortats i amb eleccions a tocar sense cap mena de pla estratègic engrescador a la vista, sembla que només esperin a veure què pot passar.
–I l’ANC i Òmnium? Amb un 11S amb força possibilitats de fer més mal que bé, tant a Catalunya com internacionalment, van ambdós esmaperduts, sense les grans iniciatives i el prestigi que havien tingut.
–I en aquestes circumstàncies, què?
–Què? Català a l’atac i Via Informàtica! Cal empoderar digitalment els possibles centenars de milers de catalans amb ganes de ser-hi i aprofitar les grans possibilitats de la seva, la nostra, autoritat moral per gestionar Catalunya a còpia de Proposicions Legislatives d’Iniciativa Popular de cara a alliberar-nos d’una vegada del domini espanyol!
–O és que potser algú sap res d’alguna altra estratègia? Vinga!

Salvador Molins
Salvador Molins
11.09.2020  ·  08:03

L’objectiu primer d’aquesta diada d’enguany (2020) és el següent concepte:

Després de Declarar la Independència s’ha de controlar el territori i sortir-ne reeixit.

Així doncs, tenim feina: Controlar el territori serà una tasca imprescindible de cada dia a partir d’aquest 11-S d’enguany.

L’11S del 2020: Complir el Mandat del 1r d’octubre: Edificar la incipient República Catalana Independent i el control del territori.
El 2019: fou la Unilateralitat. El 2021: podria ser adonar-nos tots plegats del valor nul de l’autonomia, de com tota l’autonomia i les seves institucions subordinades a l’estat espanyol només són una graciosa concessió de sa graciosa majestat i quan els molesta senzillament la supediten o suprimeixen. De fet tot el pseudo poder català i els seus càrrecs som titelles i esclaus en les seves mans.

Tot ens sembla molt fàcil però en realitat és un camí molt costerut. Hi ha gent clarivident que veuen com van les coses i tenen convenciment de qüestions bàsiques, l’abc del parvulari d’independències guanyades, coses que molts altres independentistes d’altres independències no acceptarien fàcilment. Això, a Catalunya, fa temps que ens passa, ja des del 2012 amb el “Dret de Decidir”, però les dificultats i el temps ens han fet madurar conceptes que aleshores, en aquells moments del “Win-Win”, a molts ens haurien costat d’acceptar i pair.

Hem avançat, a poc a poc hem avançat. L’independentisme ha sabut dotar-se d’eines que avui són imprescindibles, ara concretament em refereixo a l’ANC (l’Assemblea Nacional Catalana), sovint em pregunto com hauríem tirat endavant i persistit aquests tres llargs anys de desert que han seguit al 1r d’octubre i a la DUI del 27 d’octubre sense l’ANC que agrupa i acomboia a tants lluitadors per la nostra independència?

No vol dir que l’ANC sigui suficient, ni molt menys, ens calen més eines i en l’encert de dotar-nos d’elles avançarem més de pressa i no recularem. L’ANC és com és, tal com la van fer, i té uns estatuts tan restringits que és pràcticament impossible modificar-la, per això les mancances que pugui tenir només es podem superar creant una altra cosa específica pel que puguem considerar.

Enguany l’ANC ens aporta un nou missatge i fa extensiu a molts un convenciment que fa uns tres anys ja compartien minories, em refereixo a grups independentistes més minoritaris i més clarividents, i de fet més avançats. El missatge actual és la necessitat imperiosa de “controlar el territori” Si aquest concepte arriba a molts més independentistes i arrela i aprofundeix, aquest 11 de setembre d’enguany organitzat per l’ANC haurà valgut la pena, serà un èxit total, la preformance que a voltes ja se’ns fa feixuga només n’és el vestit, la necessitat de festa, la parafernàlia que acompanya i també, per què no, una manera d’ajudar econòmicament l’entitat.

Els grups avanguardistes en la pujada al cim existeixen i tenen noms propis i concrets, i tan de bo sabéssim escoltar-els, potenciar-els, seguir-los, ens estalviaríem moltes marrades. En diré uns quants, els que jo bonament sé: Som 10 milions (Xavier Mitjà i Francesc Guilera …), Catalunya 2003 (Pere Esteve), Catalunya Acció (Santiago Espot, Josep Castany, …), Reagrupament (Carretero, … Sort), Sobirania i Progrés (Hèctor Lòpez Bofill, Elisenda Paluzie), Solidaritat Catalana per la Independència, UPDIC – Units per Declarar la Independència Catalana (Jordi Fornas, …), OAC, Organització per a l’Alliberament de Catalunya, Jordi Fornas, … i més encara que no recordo o desconec. Ara darrerament, altres partits i grups independentistes, alguns nous, altres ja amb solera com el FNC, els CDR, Primàries, els Consells Locals de i per la República, Procés Constituent, Independentistes d’Esquerra, Força Catalunya (Santiago Espot) … etc

Jo diria i es pot comprovar a les hemeroteques que l’expressió “control del territori” la va fer servir per primera vegada Jordi Fornas fundador del Partit polític UPDIC l’any 2014, ja amb el sentit que enguany l’ANC la vol popularitzar i fer arribar a tots els racons de la nació. Darrerament aquesta expressió també l’han fet servir Puigdemont i Junqueras. He de dir i fer constar que popularitzar l’expressió només és un primer pas, a partir del que després l’has d’assumir i fer-la efectiva, i sobretot no aigualir-la que ja ens coneixem.

L’11S d’enguany, 2020, toca aquesta pedagogia i aquesta interiorització, ‘CONTROL DEL TERRITORI’ que caldrà fer-la real.

Així mateix l’any passat, 2019, va ser l’hora de la ‘UNILATERALITAT’ i a fe de Déu que l’ANC s’ho ha pres seriosament, i hi ha estat lleial, i arreu de la nació activa s’ha aixamplat i aprofundit aquest concepte i aquesta determinació, fins el punt que la UNILATERALITAT serà l’element principal de discerniment d’estratègia independentista que s’haurà de tenir en compte i farà decidir cap a un partit o altre el vot independentista de les properes eleccions al Parlament Català.

Anem avançant, ara ja sabem i creiem algunes coses més que no ens plantejàvem, que ja no podem confondre ni dubtar, sabem que dins el sistema autonòmic espanyol estem de mans lligades per això hem de moure’ns des de Waterloo, per això no podem confiar en els mossos per ves a saber què. Sabem de la Unilateralitat, una cosa universal que com tantes altres no ens acabem de creure per causa del nostre exagerat bonisme i llirisme -del lliri a la ma-. Sabem del “CONTROL DEL TERRITORI”…

Hem de saber també que Espanya no negocia, només t’entretén, et despista, et distreu, ho allarga tant com pot i tant com et deixes entabanar, i al final, si mai s’arriba al final, Espanya no compleix i si ho fa al mateix moment ja t’enganya.

Sabent tot això, que ho sabem, qui juga el joc del fals diàleg no juga net. A la tercera ningú més que tu mateix et pot enganyar, no pots al·legar ignorància ni Bona fe.

Lluís Casas
Lluís Casas
11.09.2020  ·  08:07

Molt bon dia i millor Diada, de tots els escrits dels subscriptors i anian molts de brillants,avui em quedo amb el de Soledat Balaguer ” hora 23.51″ es el mes brillant de tots,una cosa es que es pot fer, el altre per interessos de partits es fassi, masas butiflers hales institucions, massa temps de anar amb lliris ha la mà, es pot fer, i es el únic camí, lo demés es perdre el temps, i acabo dien, rumien, endavant.

Albert Miret
Albert Miret
11.09.2020  ·  08:15

Vicent. Avui, si l’he entès bé, haig de dir que no estic del tot d’acord amb el teu editorial. D’unitat política, el President deixa clar en el seu llibre que no n’hi ha hagut mai. La unitat ha estat sempre únicament social, i encara continua sent-ho, mal que els pesi a la cúpula d’ERC. En segon lloc no sé d’on surt “el succedani que es va crear com a justificació de la desbandada de Junts pel Sí i que en dèiem “unitat estratègica”. On va ser la “desbandada”, o quan va ser, perquè a mi m’ha passat totalment desapercebut igual que el “succedani”. Més aviat hi veig una desbandada dels que mai van acabar d’entendre el que els exigia la ciutadania. Als que, en l’exili del President, van creure que era l’oportunitat de tirar endavant la seva tendència amagada d’entregar-se a l’enemic, cosa que sempre facilita les coses immediates encara que sacrifiqui les futures, és clar. Per altra banda, el que ens dius que “el somni que l’independentisme avançàs unit, un somni que era alimentat pels èxits de la fase anterior, era certament irreal”, no em sembla correcte, perquè el somni segueix ben viu per a tots els ciutadans d’un i de l’altre partit. És només pels de dalt de tot del bàndol silenciós que era només un somni, i un mal son, per cert. El somni perdut, és que el pactisme amagat durant quatre anys d’un dels dos partits fos el mateix que la gent del seu partit estigués disposada a seguir. Ara amb les eleccions espero que es vegi ben clar el divorci entre una cúpula de partit venuda per la il·lusió d’una tauleta dels encants i la gent independentista que els va votar la darrera vegada per motius més religiosos i d’inèrcia, que polítics.

jordi domènech
jordi domènech
11.09.2020  ·  09:04

Només hi ha un camí. Podrem anar més ràpids o més lents, però només hi ha un camí. La prova és què sigui per interès o no, tots acaben fent-hi referència. Uns ho defensen sense complexos i els altres per a no perder bous i esquelles. De nosaltres depèn triar i encertar-la.
Bona Diada i Visca la Terra!

Jordi Torres
Jordi Torres
11.09.2020  ·  09:20

Bona diada, i molt interessant el comentari d’en Miquel Gilibert.

Anton Alabau
Anton Alabau
11.09.2020  ·  09:26

Ras i curt; per arribar a la independencia només n’hi ha una d’estratègia.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
11.09.2020  ·  09:34

Recordant a Muriel Casals: “Nosaltres som el somni”

PERE SIO
PERE SIO
11.09.2020  ·  10:26

Del 2014 al 2017 hi havia una certa unitat dels partits, JXCAT, ERC i CUP seguien un mateix camí. Però el 28 d’octubre ERC l’abandona.
S’aparta del mandat de l’1-O perquè el considera una derrota, abandona la via unilateral i la confrontació i modera el seu discurs. Així comença el diàleg, el peix al cove, l’eixamplar la base i confiar que el govern d’esquerres de Pedro Sánchez, ens solucionará el problema.
La presó i l’exili haurien de ser estratègies complementàries si Oriol Junqueras, públicament, no hagués menystingut l’exili, per fer-se el màrtir. La presó té data de caducitat, l’exili no.
La presó serveix per treure la falsa careta democràtica de l’Estat, i l’exili per ensenyar al món les seves autèntiques vergonyes.
Arribats a la cruïlla on som avui, hem de triar cap on volem anar: autonomia o independència, ja que són camins ben divergents.
A les properes Eleccions la ciutadania ha de saber que no tots els partits catalanistes volen anar pel mateix camí.
El PDCAT, ja l’ha triat i s’ha trencat en bocins (JXCAT, PDCAT, PNC…) Puigdemont cap a l’independència i la confrontació i Pascal i Bonvehí cap a la moderació i l’autonomia.
ERC malgrat que hi conviuen diverses ànimes, encara no ha fet la tria i d’aquí les giragonses constants. Avui a ERC ningú sap amb certesa on van, ni el que volen.
Les Eleccions seran intranscendents si el guanyador ha triat el camí autonòmic, que ja sabem desprès de 40 anys, que acaba en cul de sac.
I les Eleccions seran transcendentals si el guanyador aposta amb fermesa pel camí prohibit de l’independència, camí difícil però ple de possibilitats i atractius.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
11.09.2020  ·  10:26

Sr. Vall, per evitar que Erc posi pals a les rodes hem de votar de manera que siguin irrellevants i no puguin fer mal. Això portaria dos beneficis :
– obligaria Erc a fer fora la cúpula tòxica que tenen i a fer autocritica veritable
– aclararia finalment què vol la gent
El director Partal, malgrat que li ha costat molt, está fent autocritica i el felicito per l’honestedat intelectual que demostra.
Per això continuaré essent suscriptora d’aquest diari, que m’ajuda a reflexionar.
Veig les dificultats d’en Partal i m’imagino el patiment dels votants d’esquerres.
Ho sento. Era necessari. Sapigueu que encara no s’ha acabat. La mentalitat de derrota és molt dificil de canviar.
Jo, ex-votant de Erc, ho vaig aconseguir abans per circumstàncies personals. Cadascú ha de viure aquesta “obertura d’ulls” intimament.
Però, sincerament, no em pensava que costaria tant.
Bona diada !

Maria Terré
Maria Terré
11.09.2020  ·  10:35

Berta, en Lluí Mor ha començat a dir les coses pel seu nom:

SI PUIGDEMONT NO GUANYA, S’HA ACABAT EL SOMNI

Doncs FEM QUE PUIGDEMONT GUANYI!!!!

Jesús A. Sánchez
Jesús A. Sánchez
11.09.2020  ·  10:41

Ja que no veig referència a el discurs de el president Torra a vilaweb copio enllaç a l’article d’avui al seu bloc “Palinuro” de R. Cotarelo

https://cotarelo.blogspot.com/2020/09/diada-2020-seguiu-realistes-demaneu.html?m=1

Montserrat Vela
Montserrat Vela
11.09.2020  ·  10:43

Molt d’acord amb el comentari de Miquel Gilbert.

Això de les dues estratègies em dóna la sensació que és com el que juga a la ruleta apostant simultàniament al negre i vermell, el que es guanya per un cantó es perd per l’altre.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
11.09.2020  ·  11:20

Un altre article, potser el pitjor que he llegit, exponent de l’equidistancia editorial. Conceptes teòrics, eufemismes, insinuant possibles intencions i repartint equitativament raons i responsabilitats, sempre sense assenyalar els autors (especialment a un, avans vicepresident inoperant, tret de frenar el procés, avui presoner voluntari fruit de creure en la paraula espanyola, de nom Oriol i cognom Junqueras. Costa tant?)
Com tota equidistància, fa aigües per tot arreu, fins el punt que, aparentment, contradiu tot l’expossat en l’article amb la darrera frase (que, a parer meu, hauria de ser la primera, per argumentar-la després), dient: “…aclarir si en realitat es pot arribar a la república de totes dues maneres, per tots dos camins, o si tan sols hi ha una via i l’altra és, simplement, un error.”
Si fóssim una colònia holandesa, o britànica, o un estat canadenc o alemany, podríem discutir sobre dues vies o quatre. Però som una colònia espanyola en vies de desaparició. I ja hauríem de saber tots que amb Espanya només hi ha una vía. I no és la del diàleg, l’acatament, ni tan sols les victòries a les urnes.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
11.09.2020  ·  11:30

Només hi ha una via que ens meni a la independència. Els que ara creuen que encara hi pot haver una entesa amb l’estat espanyol per l’autodeterminació, cauran del cavall tard o d’hora (sembla que tard) perquè l’estat espanyol, per la seva pròpia naturalesa, no pot ni plantejar-se aquesta possibilitat. Veient ahir el documental colpidor ‘la revolta permanent’ dels fet del 3 de març del 1976 a Gasteiz vaig tenir la sensació que el temps està aturat, no ha passat. Veient el Martin Villa en aquest documental justificant la massacre vaig tenir basques i també les vaig tenir quan vaig llegir els signants de la carta de recolzament a aquest feixista ministre de governació i interior en aquells temps.. El pare de Francisco Aznar Clemente -17 anys-, forner migrant i pobre, va haver de cercar-lo per la ciutat i els hospitals, ningú li va comunicar que el seu fill estudiant havia mort. En aquest país el preu més alt sempre l’han pagat els mateixos. I, sí, fa fàstic veure que el règim, el mateix règim, ha fagocitat tot el que ha pogut -i és molt- en veure signants d’aquesta vergonyosa carta a ex secretaris generals de UGT i CCOO. Quan Suárez va fer empassar la monarquia a Carrillo es van acabar totes les possibilitats de canvi. Fa 82 anys vam perdre una guerra, seguim essent els perdedors. Avui sortirem al carrer, amb mascareta, amb distància, amb menys il·lusió, amb molta incertesa i amb la inseguretat que dona el desconeixement de no saber exactament qui som. Perquè no es tracta només de dues estratègies -com ens relata l’Editorial- és quelcom més. L’episodi que es relata en el darrer llibre de Puigdemont, la plantada de Junqueras i Romeva a Marcela Topor, és molt feridor i ens aboca a una confusió inesperada. És una esquerda personal? I si és així, ha de comprometre a tot un moviment d’alliberament?. Què és Catalunya?, l’escala d’un bloc de pisos. Fa por pensar-hi.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
11.09.2020  ·  11:34

Hi ha un clam popular cada dia més fort i extens en totes les bases trensversals que haurien de fer- los indefugible d’atendre : “Ja està bé!!! Uniu-vos!!!” I una vegada assolida la independència ja parlarem; però de moment no hi ha més ni millor estrategia possible. Però ja! Per a les pròximes eleccions. Millor inclús que esperar l’hegemonia absoluta d’uns sobre els altres. Cosa que molt convida a pensar que també es produirà amb la possibilitat de seguir augmentant el despit i els recels mutus abans que lliurar-se generosament al veritable objectiu i interés del País. Voleu passar i que passem a la història? A què espereu i ens feu esperar?

David Mascarella
David Mascarella
11.09.2020  ·  11:42

Embolica que fa fort, insinuant un camí (no tots ho entenem igual), clarificant poc que l’independentisme és un tot, i no explicant molt a la parròquia que no hi ha lletjos i guapos, bons i dolents, savis i mediocres a tot arreu, i maneres diferents de veure les coses.

Mirem tots a casa nostra, família, parents i amics, quina harmonia tan harmònica ( sense crits, ni baralles per les herències, infidelitats i distanciaments, que mai s’enfrontaran i sempre ho compartiran tot) això sense entrar en el camp de política de país

Eduard Samarra
Eduard Samarra
11.09.2020  ·  11:58

Seguim amb el dia de la marmota. Em costa d’entendre que es vulgui seguir analitzant l’alta política institucional com si fos real i no com el que és, un teatret de pacotilla. No crec que hi hagi dues estratègies per la independència, el que hi ha són dues estratègies per a seguir guanyant eleccions autonòmiques. L’estat això ho sap i respira tranquil dins la seva pròpia merda perquè la misèria, “todos unidos”, es passa millor.

Dit això, la independència no és mai descartable, perquè el món és imprevisible, però molt em temo que com a poble encara hem d’aprendre algunes lliçons vitals.

Bona Diada a tothom!

Jordi Tubella
Jordi Tubella
11.09.2020  ·  12:04

La lluita partidista no l’arreglarem la gent. Deixarem emprempta de la nostra opinió a les properes eleccions però, sigui quin sigui el resultat, cada partit continuarà fent el mateix. Afortunadament, serà el poble qui ho resoldrà al carrer i veurem si ens en sortim o no. Tenim ben clara la força de milers de persones que estan disposades a fer el que calgui. N’estem ben segurs d’això molts de nosaltres. Milers i milers. Només cal una espurna. Fa tres anys vam fer el que tocava i vam defensar les urnes. Fa un any l’espurna de la sentència del procés va donar una idea del que podem arribar a fer. L’espurna adequada i en el moment adequat arribarà i llavors es veurà si una de les dues estratègies és la bona o no. Però primer s’ha d’intentar i no deixar-nos vèncer per endavant.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
11.09.2020  ·  12:24

La independència la farem malgrat els nostres propis polítics.

Bona Diada Nacional a tothom!

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
11.09.2020  ·  13:11

A mi em sembla que les diferències que s’han anat creant son sobretot conseqüències de les decisions diferents que es van prendre, quedar-se o marxar. Com també hi haurà unes situacions diferents segons el resultat de les eleccions que hi hagi. Votem el què creguem més oportú i ja trobarem el camí perquè del que estic segura és que tots dos volen que Catalunya sigui independent.
I sobretot, no desqualifiquem als que no votarem, que no aporta res de bo.
Una bona Diada per a tots i endavant!

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
11.09.2020  ·  13:31

Felicito al director per aquest article ple de reflexió. Inexorablement els ciutadans haurem de deixar el món dels somnis, arremangar-nos i compartir amb els polítics tot l’immens treball necessari per construir un país lliure, just i fraternal.
Lentament avancem en la comprenssió dels problemes de fons…que són molts i molt grans.
Bona diada a tothom!

Montserrat Puig
Montserrat Puig
11.09.2020  ·  14:41

Ni una paraula en aquest diari sobre el discurs del MHP Torra per la Diada Nacional de Catalunya en aquest diari?
Ni una notícia? Ni un video enllaçat del discurs com han fet manta vegades amb altres discursos?

És un discurs brillant i de gran abast.

Gràcies a Jesús A. Sànchez, per anomenar-lo i posar el link de Palinuro que parla d’aquest discurs. Per sort, el mateix President l’ha penjat a twitter.

A l’editorial d’avui, Sr. Partal, diu coses molt interessants. Llàstima que les diu amb la boca petita i sense parlar clar.

Joan Royo
Joan Royo
11.09.2020  ·  16:44

Bé doncs, jo ho tinc claríssim fa temps, després de la desbandada vaig quedar estabornit, sense saber què passava, però va durar poc temps la boira mental. Ara pense clarament que lliurar-se a la “justícia” espanyola va ser l’error i l’exili era l’opció bona. Per si encara hi ha dubte, avui el tribunal constitucional espanyol no fa ni cas a la justícia europea, el règim franquista es regira com un escurçó per defensar-se. Tot el govern a l’exili i a Catalunya un govern per atendre el dia a dia i fer efectiva la república en poc temps. L’estratègia d’intentar l’acord amb Espanya (ERC) és un altre error gravíssim, i encara més sentir les veus de Junqueras i Rovira demanant guanyar eleccions de forma sostinguda. Pregunte: quantes eleccions hem de guanyar, 2, 3, 4..? Els projectes polítics es posen en pràctica quan has guanyat unes (UNA) eleccions amb un programa i no quan n’has guanyat un nombre d’eleccions indeterminat. És un principi democràtic elemental. Senyor director, voleu dir que no ho teniu clar quin és l’error?

Nuria Coe
Nuria Coe
11.09.2020  ·  17:17

Completament d’acord amb l’article. Només un apunt, dirigit a tots: no oblidem que la Independència ja ha estat declarada pel Oarlament i La Generalitat. El fet que estigui suspesa no vol dir que hagi estat anul·lada, ni molt menys. Només camdrà aixecar-ne la suspensió quan les estrelles es tornin a posar en línia, i per això no cal tot el Parlament. La independència està declarada, i posada en gel, esperant. El dia que Catalunya estigui realment disposad Aa defensar-la, tot el que caldrà fer, en el moment adient, serà aixecar-ne la suspensió. Sembla mentida que el moment encara no hagi arribat, però d’això en culpo la gran resiliència que ens ha ajudat tant a sobreviure fins ara. Aguantem molt, i el moment en que “ja no poguem més” trigarà una mica més. Però estic convençuda que la veuré en vida meva, i en tinc 48.

Roser Caminals
Roser Caminals
11.09.2020  ·  17:36

La dicotomia essencial no és presó o exili, Vicent, és JxCat o ERC. Són dues dicotomies que no es superposen. Entre els presos, hi ha posicions que coincideixen amb l ‘exili i a l’exili hi ha qui milita a ERC.
Estic d’acord amb Oriol Roig que tant la presó com l’exili són útils al procès, però l’efectivitat de la presó està afeblida pels presos d’ERC que acaten l’opressor.
Unes eleccions favorables a JxCat poden influir en el futur d’ERC–o no, està per veure. En aquests moments, el discurs d’ERC és més ambigu i borrós que mai i entre els votants hi ha un esllavissament de plaques. Convergents tímids que s’inclinen per ERC i desenganyats d’ERC que s’inclinen per JxCat. La pressió al carrer, un factor crucial per resoldre la dicotomia, està frenada pel virus.
D’estratègia amb possibilitats de guanyar, només n’hi ha una. A l’altra, li hem donat tres anys de temps i no ha donat cap resultat. La victòria d’ERC potser no matarà l’independentisme, però el ferirà, i la convalescència pot ser llarga.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
11.09.2020  ·  18:51

Copio el dit per la Sra. Montserrat Puig:
“…
Ni una paraula en aquest diari sobre el discurs del MHP Torra per la Diada Nacional de Catalunya en aquest diari?
Ni una notícia? Ni un video enllaçat del discurs com han fet manta vegades amb altres discursos?

És un discurs brillant i de gran abast.
…”

Sr. Partal, altres vegades ha fet notes addicionals a la editorial si el tema el considerava transcendent.

Avui no ha fet cap nota al discurs,
valent, clar i català,
d’ahir a les 21 hores, del MHP de la Generalitat de Catalunya Quim Torra.

Res a veure amb la proclama electoral, plena de xerrameca però buida, del pseudo-llibre, tret just ara, de mossèn Junqueras i Marta Rovira.

Em sembla lamentable aquesta omissió.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
11.09.2020  ·  19:08

Hoy hay dos Diadas.

La del establishment con sus sillas bien separadas, máscaras y toda la parafernalia molt bé organitzada.

La otra, la de los diadistas que les tocan los ovarios y los cojones los mossos d’esquadra por descolgar pancartas, etc. etc.

A buen entendedor pocas palabras, Sr. Partal Director de Vilaweb.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
11.09.2020  ·  19:36

Lo que s’explica a l’article de l’editorial, ja fa temps que veig, -fins i tot s’ha dit-, no es busca en las dues tendencies la mateixa finalitat, això crec que molta gent ho te molt clar.

Ara be, hi ha una cosa que em grinyola i que per a mi no encaixa aquí,…si fins i tot “Independentistes d’Esquerres”, on hi ha gent vinguda d’ERc, s’ha decantat per la confrontació de Junts,..que caram hi fa “Demòcrates” dins d’ERC ???…..estan per lo que proposa ERc ??,….per la no confrontació amb l’Estat ??…de veritat Sr.. Castellà que confiava més amb vostès…..els creia més valents…..

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €