Quo Vadis, unionisme?

Per sota del 50% del vot, dividits en cinc partits i amb més presència d’ultradreta. Aquesta seria la radiografia de l’unionisme català que presenta el darrer CEO. Un unionisme amb la immensa sort que el caos independentista li tapa els drames, ben reals, que té. Ja són lluny les dècades d’or de l’unionisme català, amb percentatges de vot que podien vorejar el 100 % dels vots al parlament, perquè no solament els actuals PP, PSOE, Comuns (abans ICV) i Ciutadans volien formar part d’Espanya, sinó també CiU. I la primera ERC. Unionistes ho eren tots.

El 1989, al Congrés de Lleida, ERC passa a l’independentisme. El 2012 hi passa CDC, a Reus. Però, per sort dels unionistes, CiU encara no, de manera que l’any 2012 va ser el darrer que l’unionisme va gaudir d’una hegemonia de vot brutal, del 75%. L’unionisme ha perdut ERC, Convergència, maragallistes, alguns comuns, polítics de centredreta i centreesquerra, i ha guanyat Ciutadans i Vox. L’unionisme ha passat de tenir polítics presidents de centre dreta i centre esquerra a tenir polítics ultres a l’oposició.

El suport unionista a Catalunya ha passat del 75% (2012) al 50,56% (2015) o al 51% (2017). I ara, per primera vegada en quaranta anys, l’unionisme a Catalunya podria caure per sota del 50%, segons indica no solament el darrer CEO, sinó els darrers quatre: 49,6 % (març), 49,1% (juliol) 48,01% (octubre) 47,4% (novembre). Cauen un punt cada quatre mesos. Si no vigilen, es plantaran a 46% al mes de febrer.

En nombre d’escons, ara en tenen 65, contra 70 d’independentistes. Segons el CEO, a les eleccions d’aquí a tres mesos els unionistes baixarien a 58-64. L’any 1991 va ser notícia perquè els unionistes van passar de 135 diputats (tots) a 132 (tots menys tres): Carod, Pueyo i Colom entraven al parlament amb una ERC que passava a l’independentisme. Segons el CEO, ara els diputats independentistes podrien ser 77.

L’altra evolució de l’unionisme és la fragmentació. Arran de les eleccions vinents al parlament de Catalunya fins a cinc partits unionistes hi ocuparan escons (PSOE, PP, Comuns, Ciutadans i Vox), distribuïts així: PSC (22-23), C’s (13-14), PP (8-9), Vox (8-9) CeC-Podem (7-9). Tots, ben diferents, ocupen tota la gamma possible de l’unionisme català: els federalistes dels comuns, els autonomistes del PSC, els centralistes del PP i Ciutadans i els partidaris d’eliminar directament les autonomies, els postfranquistes de Vox.

Ja són lluny, també, les dècades en què el PSOE i ICV superaven de molt el PP a Catalunya, mostra d’un unionisme d’esquerres (ehem), majoritàriament autonomista, amb retòrica federalista. Ja no és així. Ara l’unionisme, segons el CEO, tira clarament cap a la dreta i cap a posicions ultres. La parella PSC-Comuns aplegaria 29-32 escons. El triplet PP, Ciutadans, Vox, també 29-32. Potser per a l’unionisme català no ha estat del tot una bona idea compartir, tots aquests anys, manifestacions i escenaris amb els postfranquistes de Vox. Potser no ha estat bona jugada, la de Colau, d’acceptar els vots de Valls. Ves que un cop els obres la porta no se’t fiquin a la cuina.

Per sota del 50% del vot, dividits en cinc partits, amb la dreta i l’ultradreta menjant-se la meitat del teu espai i amb ultres postfranquistes. Quo Vadis, unionisme?