Una vaga de vuit mesos, un llibre

Hi va haver una vaga de vuit mesos, des de l’octubre del 2013. A Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Oriental). A la fàbrica de Panrico. Va començar amb l’ensenya de dos dònuts, per reclamar dos zeros: ‘0 acomiadaments, 0 retallades’. Una sociòloga i una periodista n’informen: on poden. Continuadament, durant els vuit mesos. Una editorial els demana un llibre, que ja s’ha publicat. Petits miracles d’ara: una vaga llarga i sostinguda, informació continuada, un llibre. Poden, tots plegats, dir allò que va escriure aquell: ‘Cal aconseguir més possibilitat de vida extraordinària, no de vida ordinària.’

Panrico. La vaga més llarga és una proposta de les Edicions del 1979 a les autores, la sociòloga Isabel Benítez i la periodista Homera Rosetti. Els lectors de la Directa les coneixen; és en aquest mitjà que van anar publicant durant mesos com es desenvolupava aquella vaga que es perfilava més que significativa. Per tantes raons: la vaga indefinida convocada l’octubre del 2013, contra la reducció de la plantilla, els acomiadaments i les rebaixes de salaris, és una pugna a tres bandes. Amb la direcció, on un dels responsables és Joan Mas, germà del president de la Generalitat; amb el mateix govern d’Artur Mas que hauria de fer la mediació i no la farà; amb la direcció del sindicat majoritari a la planta, Comissions Obreres. Una història del sindicalisme contemporani, del paper que hi juguen els governs, de les xarxes internes de la patronal. I una rebel·lió no prevista que acabarà essent la vaga més llarga des de la transició.

Vaig assistir la setmana passada a la presentació en una llibreria d’aquest llibre tan poc habitual: en català n’hi ha poquíssims i tampoc no es pot dir que en castellà se n’editin. Per parlar de les lluites obreres cal, pareix, que n’hagi passat un segle, seixanta anys almenys. Més i més es demana una perspectiva gairebé ultraterrena, que no sigui dit que et poses al costat radical de les coses. Recordava amb pocs matisos i alhora de manera nítida que la vaga de Panrico havia durat molt per un ’30 minuts’ (em penso), quan la vaga ja feia potser mig any que havia començat. Hi vaig veure les treballadores de Panrico que havien muntat un taller per fer tot d’artesanies diverses per a vendre i nodrir així una caixa de resistència que, ja dic, rutllava des de feia mesos. De les seves companyes parlava l’altre vespre un dels homes de la vaga, Molina, que encara no s’ha refet de l’encantament de veure-les confegir qualsevol coseta amb qualsevol material, que la gent de la zona, quan ho duien per mercats i botigues, comprava de seguit. Perquè, és clar, sense una caixa de resistència solvent, res no hauria pogut existir durant vuit mesos.

Aquells treballadors que primer havien estat autònoms per a l’empresa, que després es van incorporar a la plantilla fixa, que es guanyaven prou bé la vida, en una Santa Perpètua de Mogoda que vivia per a i de la fàbrica, pal de paller de la població, una comunitat obrera sòlida, un dia es van trobar que el terra se’ls movia i anaven cap al pou, sense que el sindicat majoritari els donés suport en la vaga. La majoria no sabien gran cosa de sindicalisme, ni que hi ha la possibilitat de muntar una caixa de resistència, com gairebé tothom avui ignora, que es fa difícil parlar de salaris i no diguem de convenis laborals. Van decidir resistir, com fos: com els sonats i les criatures que diuen les veritats que ningú no vol escoltar. I un campament de vida va créixer al voltant de la fàbrica. Sembla una pel·li, i algú l’hauria de fer.

La vaga es va perdre, els acomiadaments no es van evitar. Les lliçons de vida, de dignitat personal i de consciència de classe, tampoc. Aquest llibre n’és la prova documental. Per la solvència i l’enteresa de les autores, per la molta vida guanyada dels protagonistes, de la gent obrera de Santa Perpètua. Deia l’altre dia Molina que no el priva ningú d’anar pel carrer ben despert i amb el cap alt.

Me’n vaig cap a casa i penso en les protestes i vagues que es fan i es desfan i es tornen a fer, tant si les veiem com si no. Posem-hi les Kellys, que netegen els hotels de vegades per cinc euros l’hora i se’n van cansant (tipes també que sindicats i partits els suplantin el nom, ara que el col·lectiu ha deixat de ser invisible).