Una de l’Oest

La dèria reguladora que envaeix les institucions d’ençà d’un temps és un símptoma d’assimilació a Espanya

Joan Ramon Resina
23.10.2022 - 21:40
Actualització: 24.10.2022 - 07:34
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els qui hem arribat a una edat diguem-ne crepuscular som culturalment fills dels westerns de Hollywood i dels còmics americans que en traducció de l’editorial Novaro arribaven a Espanya i amb els quals molts nascuts a la dècada dels cinquanta vam aprendre de llegir. En el meu cas, a més, he estat un hereu imprevist d’aquella producció, car la vida, que és plena de marrades sorprenents, va portar-me de jove a treballar en un ranxo de l’Oest dels Estats Units i de més gran en una universitat que té de sobrenom “The Farm” (‘la granja’). Ha estat ben bé com si les pel·lícules que m’alimentaren la imaginació a l’edat en què és més activa m’hi haguessin predestinat. Però no és aquest el tema de l’article. O no exactament. El tema on volia dur el circumloqui és la distància irònica entre allò que hom prepara i allò que s’esmuny durant la preparació.

He volgut recordar els films que havia vist de petit al cinema Sanllehy o a la sala molt més humil de l’Iberia, de malnom “la barraca”, tots dos desapareguts fa molts anys, per situar aquesta memòria d’infantesa: en una època en què les joguines eren escasses i tècnicament molt senzilles, els nois jugàvem amb les pistoles, punyals, arcs i fletxes que prèviament havíem demanat en la carta als Reis. Amb aquests estris reproduíem a la pantalla del cervell els guions de les pel·lícules vistes el diumenge a la tarda. Alguns potser recorden les cintes de paper rosa pigades amb minúsculs pistons que petaven en prémer el gatell. La memòria em duu a una tarda en què amb un veí de la meva edat jugàvem a defensar un fortí de l’atac imminent dels comanxes. Mentre em posava el pijama que servia d’uniforme de la cavalleria i m’anava cofant el barret i cenyint la cartutxera, el temps de joc s’escolava i encara no havíem començat. Llavors al company de joc se li esgotà la paciència i deixà anar un irònic: “Sergent, avisi els indis que esperin fins que el tinent hagi acabat de vestir-se.”

Podria discutir-se si els preparatius en què jo m’atardava no eren ja part, i una part important, del plaer lúdic. Tractant-se de nens, es podria debatre quan se suspèn la realitat i comença la ficció. En quin moment es passa de la rutina al joc i del joc a l’ensopiment. Però aquest debat perd tot el sentit quan hom ha travessat la línia que separa l’esplai infantil de l’acció adulta. La vida dels adults es caracteritza per la reducció de la ficció i el domini creixent del principi de realitat.

Fa un parell de setmanes vaig rebre un missatge de correu electrònic de la secretaria de l’assemblea de representants del Consell de la República demanant-me una “compareixença” —aquest era el terme— a la comissió d’acció cultural d’aquella assemblea. Al missatge cridava l’atenció que totes les referències a organismes i suborganismes, fins i tot els plens de cada un, eren escrites amb lletres majúscules, a la manera cofoia de les burocràcies de l’estat. El to ampul·lós i comminatori de la paraula “compareixença” encaixava perfectament amb la pretensió d’autoritat d’un organisme pseudo-oficial i doncs fictici, com de govern de joguina. El motiu de la compareixença era “un intercanvi d’opinions” en què jo havia d’informar “com es veu actualment als EUA la situació catalana, entre el món acadèmic, el periodisme i al carrer”. Tot i no entendre el valor d’intercanviar opinions sobre aquest tema, si més no en el sentit recte de la paraula “intercanviar”, els en vaig fer cinc cèntims a correu seguit, sense l’enfarfegament de la compareixença. Ara, allò més sorprenent, fins i tot una mica preocupant, de la consulta era el què i no sols la forma. Com es percep Catalunya als Estats Units ja m’ho han demanat diverses entitats autonòmiques aquests darrers quinze anys i no acabo de veure ni la importància ni la urgència de la qüestió, que sembla sorgir més d’una inquietud narcisista tòpica que no pas d’una preocupació diplomàtica real.

Una societat substatal que s’entreté a abillar-se i mai no es decideix a defensar el fortí tendeix espontàniament a marfondre’s amb el rerefons de l’estat. El temps passa, el joc no comença i la imatge del país, que el 2017 emergí sobtadament en el panorama internacional, es dissol com si no hagués estat res més que una anomalia passatgera, una efímera desviació de la norma, un miratge compartit, un cop de geni sense trellat. Cap estudi de percepcions no podrà restaurar aquella imatge i en conseqüència l’assemblea del Consell de la República faria bé de planificar l’acció exterior evitant de tornar d’esma als carreranys autonòmics.

Al correu esmentat, la secretària de l’assemblea m’informava que en el ple del mes de novembre la comissió aprovaria una declaració (també amb majúscula) sobre el dret universal a la cultura a la república catalana (majúscules obligades). I aquesta declaració, fruit d’un llarg treball, “pretén ser l’eix vertebrador de les futures lleis que regulin els temes culturals enumerant els aspectes patrimonials, laborals, històrics, tradicionals, innovadors…, que a poc a poc s’hauran de regular”. Jo no sé pas què fa més angúnia en aquesta frase, si el llarg treball esmerçat a arribar a una declaració tan buida com ho és que tothom ha de tenir dret a la cultura o la intenció reguladora anunciada sense embuts. Primer perquè la cultura és un terme tan abstracte i amb tantes accepcions que declarar-ne el dret és no dir res, o pitjor, suposar que hi ha persones que en són privades del tot, que és possible viure sense cultura, com Kaspar Hauser o Victor d’Aveyron, i que el remei depèn de la generositat d’una república provisora. I si per cultura s’entén un marc relacional fundat en un sistema simbòlic compartit integrat per la llengua, sembla que després de la feinada que s’ha donat, el comitè ha oblidat d’estipular els drets de la cultura catalana a la república ideal. O que hi hagi renunciat, menystenint el paper definidor que li correspondria enfront d’altres cultures en competència. Car si la cultura és, com sembla reconèixer-ho el comitè, un terreny d’afirmació col·lectiva, també ho és necessàriament de conflicte i és precisament aquesta essència conflictiva de la cultura que en fa el terreny per excel·lència de la diplomàcia.

El catalanisme ha estat gairebé sempre liberal i quan ha deixat de ser-ho ha anat a mal borràs. La dèria reguladora que envaeix les institucions d’ençà d’un temps és un símptoma d’assimilació a Espanya. De mica en mica la política s’ha anat menjant la societat. Especialment preocupant en aquesta dependència induïda és la pretensió de regular la cultura, que és o bé una disposició pre-política basada en tradicions i costums, o bé el reialme de llibertat en què es projecta la capacitat creativa dels individus. Ja s’entengui antropològicament com un sistema socialment normatiu, racionalment com la jerarquia entre proposicions i processos deductius i/o inductius, o estèticament com l’organització d’una harmonia perceptible pels sentits, la cultura requereix lleis, però en tots els casos són lleis internes al sistema específic i no necessàriament extrapolables als altres sistemes. Per això la pretensió de regular-la des de la política hauria d’horroritzar no ja tota persona liberal sinó qualsevol persona culta. Si es considera que la religió, que és la forma primigènia de la cultura, ha de romandre separada de l’estat, la ingerència de l’estat en la cultura és un símptoma de fossilització, un senyal inconfusible que la gestió ha substituït la creació.

És de suposar que hi havia més que una intenció autoreferencial a l’hora de fer del Consell de la República un govern a l’ombra com el de Salvador Illa, és a dir, una ficció de govern. Si fos així, es tractaria de convèncer la gent que, si arribés al poder, aquest govern alternatiu faria les coses millor que no les fa el govern en funcions. Programar en el buit és fàcil. Per això el consell d’una república inexistent pot sentir la temptació de dissenyar una constitució utòpica com la de Plató, simplement adaptant la idealitat a la correcció política contemporània.

Ja vaig escriure un parell d’articles enrere que el Consell de la República sols tindria sentit si s’aplicava a dirigir la resistència, és a dir, la “confrontació intel·ligent”, en paraules del seu president. Per aquesta expressió cal entendre no pas el desplegament d’una acció burocràtica sinó una lluita estratègica a recer de la repressió judicial espanyola. Si en lloc de recomençar la feina del consell assessor del president Mas, que el 2014 ja va redactar el Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya, o de jugar a fer d’assemblea constituent preveient els termes d’una constitució que, com la de l’Havana, pot no arribar a aplicar-se mai, el consell esdevingués una organització de combat, una mena d’estat major de la independència tot planejant i dirigint l’execució d’accions efectives, la seva realitat esdevindria palpable i la seva necessitat, creïble.

Quan De Gaulle liderava la resistència de Londres estant, no malgastava esforç i recursos a dissenyar els fonaments legals de la Quarta República. És veritat que el 1943 una intel·lectual com Simone Weil treballà per encàrrec d’aquell govern a l’exili en una relació sobre les possibilitats de regenerar França. Però tot fa pensar que l’encàrrec fou sobretot per a distreure una dona extremament feble, maldestra i demacrada que demanava ser llençada en paracaigudes darrere les files enemigues per ajudar els maquis. La meva intenció no és pas menystenir Weil ni el text que va preparar per al govern de la França Lliure, que és una reflexió meravellosa sobre la importància cultural de les arrels i el dany causat pel centralisme en la història de França. El que vull dir és que aquell text patriòtic, amb què Weil va cloure una vida molt breu però curulla de reflexions de primer ordre, no tingué cap paper en l’alliberament de França ni en la constitució del 27 d’octubre de 1946.

No són les idees nobles sinó la fe que neix de l’acció i sobretot de la percepció que l’acció ajuda a avançar o, dit a l’inrevés, que afebleix i precaritza l’adversari, que genera adhesions i amortitza el dolor i les pèrdues. I no parlo de martiris, com el que cercava Simone Weil, la santa secular que millor que cap altre intel·lectual d’aquells anys de plom encarnà la convicció de l’historiador Johan Huizinga que una cultura que no s’orienti metafísicament no existeix. Parlo d’empreses una mica agosarades que retornin a la gent la sensació que Catalunya encara té una oportunitat d’existir com a cultura i que paga la pena d’arriscar-s’hi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes