Una nit qualsevol

Aquest cap de setmana, l’escriptor espanyol Javier Marías justificava de facto l’estat policial (El País Semanal, 12 de juny) quan afirmava que els independentistes tenien ben merescuda l’operació Pegasus:

“Com no havia d’espiar el CNI els col·laboradors dels que s’havien saltat les lleis i la constitució per a instaurar una república esqueixada [sic] amb totes les característiques d’un règim totalitari –rellegiu les anomenades “lleis de transitorietat” del 6 i el 7 de setembre de 2017? Us imagineu que els col·laboradors d’una organització delictiva no els investiguessin la policia, els mossos o la Guàrdia Civil? S’acusaria aquests organismes de negligència criminal, i amb raó hi haurien rodat caps. Això és el que van exigir iradament aquells polítics independentistes, més els podemites, més els supremacistes bascos, i d’altres, però no per cap negligència, sinó per compliment del deure. Com és que van ser espiats, si, segons els primers, mai no han fet res?”

El relat de terror que s’ofereix a continuació –basat en un original d’Henri Michaux, de 1930, no pas per casualitat, quan el terror negre i marró començava a envair Europa –imagina les conseqüències de l’article de l’escriptor madrileny si determinades esquadres, com les que van atacar la gent dels llaços grocs, com les que van assaltar impunement l’Espai Blanquerna, passessin a l’acció. N’hi haurà que pensin que exagerem, però, no va ser terror real, el que vam patir l’1-O a mans dels piolins? No és terror jurídicament atestat, la persecució massiva dels independentistes catalans i l’aplicació sistemàtica del dret de l’enemic? I no és una forma de terror econòmic el tracte depredador aplicat a Catalunya –aplicat als Països Catalans–, com a “províncies enemigues”? No són terror intel·lectual les mentides sistemàtiques dels Vargas Llosa, Azúa, Cercas, o aquesta de Marías mateix? Ara em ve al cap un fet que explicava Stendhal en la seva autobiografia, esmentada aquí fa uns dies. Diu que el 1793 la Convenció va enviar en missió a Grenoble dos representants del poble, que hi van trobar 232 persones del cens “notòriament sospitoses” i 166 de “senzillament sospitoses”; segons el mateix Stendhal, però el seu pare, que era un “sospitós notori”, entrava i sortia de casa seva per anar a dormir a la del sogre, on, d’altra banda, se sabia que dinava i sopava des de feia dos o tres anys: “El Terror va ser, doncs, ben suau, i hi afegiria solemnement molt enraonat, a Grenoble. Malgrat vint-i-dos anys de progrés, el Terror de 1815, o la reacció del partit del meu pare, em sembla que va ser més cruel”. Nosaltres sabem del cert que no hi ha independentistes “notòriament” o “senzillament” sospitosos: l’operació endegada des del 2017 fa de tots nosaltres uns “sospitosos habituals”. Vet aquí el relat:

Es pensen que s’han equivocat de tren, però no, s’han ficat al compartiment dels búlgars del comboi del Gran Exprés Europeu, que murmuren vés a saber què, tota l’estona remugant en una llengua que no s’entén. De primeres, els han emmordassat, però com que no paren quiets, ha calgut utilitzar porres i revòlvers precipitadament, perquè no se’n refien. És preferible deixar-los tots fora de combat. Una bona estossinada. Els búlgars, en conjunt, semblaven sorpresos, però dels búlgars no te’n pots refiar. No accepten les regles que ens hem donat entre tots.

—A la pròxima estació, hi pujarà una munió de passatgers –ha dit el cap del comboi del Gran Exprés Europeu–. S’ho facin amb els del costat (i ha assenyalat els búlgars morts) per no ocupar un altre compartiment. Ara no hi ha cap motiu perquè vostès i ells ocupin compartiments distints, al cap i a la fi, viatjaven junts, oi?

I els ha mirat amb posat sever.

—Sí, sí, ja farem! Per què no? És clar que sí! Ara mateix!, diuen els assaltants.

I ràpidament es col·loquen vora els morts i els sostenen.

La cosa no és pas tan fàcil. S’hi tasconen entre cossos freds, i els caps d’aquests dorments es vinclen tota l’estona, com si seguissin vius. Cauen sobre el coll dels assaltants. Com urnes carregades a l’esquena, aquests caps freds. Com urnes contra les galtes, aquests rostres freds.

Cal passar-hi la nit. Després, els assaltants miraran de sortir corrents quan s’aixequi el dia. Potser el cap del comboi del Gran Exprés Europeu se n’haurà oblidat. El que cal és romandre ben tranquils. Procurar no cridar l’atenció. Romandre constrets, com els han dit. Mostrar bona voluntat. Al matí, baixaran sense fer soroll.

Al tren, els morts són molt més sacsats que els vius. La velocitat inquieta els assaltants. Els morts no s’estan un moment tranquils, es vinclen cada vegada més, t’acaben parlant a l’estómac. Cal ocupar-se’n amb duresa, no deixar-los anar ni un instant; cal aixafar-los contra els respatllers, un a l’esquerra, l’altre a la dreta, enfonsar-s’hi a sobre, però llavors és el seu cap, que et colpeja. Cal sostenir-los fermament, això és el més important. Els búlgars no paren de bellugar-se, per més morts que semblin.

—Un d’aquests senyors no podria cedir el lloc a aquesta senyora gran?

Impossible de negar-s’hi. Un dels assaltants pren un mort (encara en té un altre a la dreta) sobre els genolls i la senyora s’hi asseu a l’esquerra i s’adorm amb el cap tort. I el seu cap i el cap del mort xoquen. Però només el cap de la senyora es desperta, i diu que l’altre està molt fred i que ella té por. Però els assaltants asseguren rotundament que hi fa molt fred. No serà pas una espia del Gran Exprés Europeu, la senyora gran?

Només cal que els toqui, diuen els assaltants. I allarguen les mans dels morts cap a la senyora gran, unes mans molt fredes. Potser fóra millor que se n’anés a un compartiment més càlid, la senyora gran. Ella s’aixeca i, seguidament, torna amb el revisor del comboi del Gran Exprés Europeu. El revisor vol comprovar si la calefacció funciona bé. La senyora gran li diu:

—Toqui, toqui aquestes mans.
—No, no, és la immobilitat –diu el portaveu dels assaltants–, són els dits adormits per la immobilitat, no és res. Tots nosaltres tenim prou calor, aquí. S’hi sua, miri, toqui aquest front. A un lloc del cos, hi ha transpiració, a l’altre hi regna el fred, és la immobilitat que ho provoca, no és res més que la immobilitat. Els que tinguin fred, que s’abriguin el cap amb un diari de paper nacional. Això manté la calor.

Els altres assaltants ho entenen. Aviat tots els búlgars morts són encaputxats amb els diaris de paper nacionals, encaputxats de blanc, encaputxats cruixents. És més còmode, se’ls reconeix de seguida malgrat la foscor. I, a més, la senyora gran que potser els espia no toparà amb un cap fred.

Entretant, hi ha pujat una dona jove. N’han instal·lat l’equipatge al passadís. No vol seure, li pesen les parpelles de cansament. No demana res. Però caldrà fer-li lloc per guardar les aparences, pensen els assaltants. Ells només es volen desempallegar dels búlgars morts. Ho volen de totes passades, se n’han de desfer a poc a poc. Però ben mirat fóra millor provar de traure’ls immediatament l’un rere l’altre, perquè a la senyora gran potser se li podrà amagar la cosa, però seria més difícil si hi hagués dues o tres persones estranyes. Al Gran Exprés Europeu no se sap mai…

Baixen la gran finestra amb molt de compte i comença l’operació. S’aboca cada búlgar fins a la cintura i se’l fa bascular. Però cal plegar-ne bé els genolls perquè no pengin –mentre romanen sospesos, els caps donen cops sords contra la porta, com si volguessin tornar a entrar. Aquests búlgars no es resignen ni quan semblen més morts.

Som-hi! Ànim! Aviat podran tornar a respirar com cal, els assaltants. Un mort més, i s’haurà acabat. Però el fred de l’aire que ha entrat ha despertat la senyora gran.

I en sentir fressa, el revisor torna per comprovar per un neguit de consciència i una pruïja de galanteria si no hi hauria a l’interior, encara que sap de sobres que li diran que no, un lloc per a la jove que s’està al passadís.

—I és clar que sí! I és clar que sí! –criden els assaltants per guardar les formes.
—És ben xocant –diu el revisor–, hauria jurat que…
—És ben xocant –diu la mirada de la senyora gran… però el son ajorna els interrogants.

Tant de bo que la jove es posi a dormir! Un mort, certament, tindria més explicació, però tants morts en un sol compartiment. Millor estalviar-se preguntes. Perquè, quan et pregunten, t’empatolles fàcilment. Les contradiccions i les negligències apareixen per totes bandes, entre els assaltants. Sempre és preferible de no viatjar amb morts a sobre, perquè la sang escolada els fa posar mala cara.

Però com sigui que la jove tan prudent no es vol adormir abans que ells, i que, al cap i a la fi, la nit encara serà llarga, i que abans de quatre hores i mitja no hi haurà cap estació, s’amoïnen fora mesura i, cedint al cansament, s’adormen.

Tot d’una, un dels assaltants desperta la resta i es posen d’acord per eixorivir-se. I ocupant-se només de la pròxima parada i del dia implacable que ho revelarà tot, llencen promptament l’últim mort per la porta. Però, quan ja s’estan eixugant el front, senten el mort als peus. No és pas un búlgar que hi han llençat, potser era un dels seus. Com ha estat possible? I com és que tenia el cap dins el diari de paper nacional? En fi, deixen els interrogants sobre la seva eficiència per a més endavant! Agafen l’últim búlgar mort i el llencen dins la nit.

Com n’és, de bona, la vida, per als vius! Com n’és, d’alegre, aquest compartiment! Desperten el seu company i desperten les dues dones.

—Despertin, que ja arribem. Hi serem de seguida. Ha anat tot bé? Un tren excel·lent, no troben, aquest comboi del Gran Exprés Europeu? Han dormit bé, si més no?

I ajuden a baixar la senyora gran i la dona jove. La dona jove, que se’ls mira sense dir re. Ells es queden. És com si ho haguessin acabat tot i no saben què fer.

El cap del comboi del Gran Exprés Europeu compareix.

—Au, va, s’espavilin. Baixin amb els seus testimonis!
—Però no en tenim pas, de testimonis –diuen els assaltants.
—Com que no? –diu el cap del comboi del Gran Exprés Europeu–. Doncs haver-los deixat viure…
—Als búlgars, viure? Què s’ha cregut! Ni parlar-ne! No caldria, sinó! –criden a l’uníson els assaltants.

I tots fugen. Fugen en la negra nit.