Més d’un cop i més de dos ho devem d’haver comentat, amb amics i coneguts: això nostre és un miracle. Ho és en general i ho és particularment en el cas del País Valencià. Particularment o sobretot.

Si ens ho mirem de manera objectiva, per simple acumulació d’anys i de malvestats, el català ja hi hauria hagut de desaparèixer fa molt de temps, potser en quedaria ara algun reducte, camp d’estudi de lingüistes i d’antropòlegs, la toponímia, l’accent o el record o ja no res, un conjunt deixatat de nostàlgies, deixatat i reduït a les lleis i els costums de Castella.

Però resulta que no.

La Mercè Rodoreda, davant del panorama desolat de la Barcelona vençuda en els primers anys de dictadura, va trobar l’esperança en la metàfora vegetal: ‘Afortunadament encara hi ha alzines, pins i ginesta, i és molt possible que, a partir d’aquests elements, es pugui reconstruir tot.’ L’altre dia, que celebràvem Pedrolo a València, en presentar l’acte de la vesprada, l’Emili Payà, director de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, va desgranar una història que podria ser resum i homenatge i explicació, ben terrenal i ben humana, d’això de la ginesta, d’aquell ‘miracle’ que dèiem en començar.

Perquè un dia, als anys setanta del segle XX, a Alcoi, un mestre de l’escola on ell anava (‘que no em feia classe però que em va oldre’) se li va acostar i li va dir que si l’interessava ‘això del valencià’ que passés pel Centre Excursionista, que hi feien cursets i concursos i que li agradaria. I ell hi va fer cap. I a la primera cullerada, mosca: amb un text sobre no recorda què, va guanyar una capsa de retoladors Carioca.

En recollir el premi, el responsable de la secció de cultura del Centre Excursionista, Rafel Sellés, el va agafar per banda i el va fitxar per als cursets de lectura: mitja dotzena de xiquets i els textos compilats per Joan Fuster i il·lustrats per Andreu Alfaro en aquella joia que era (i que és) el llibre Un món per a infants. I recorda l’Emili, rient, com xalaven fotent-se de les dificultats de pronúncia de l’ensenyador: ‘Ell ens deia, per exemple, que agafàrem el “guotulador guoc”, i nosaltres: “El rosa?”, només perquè continuara parlant, per sentir-li dir “Amauillo, collons, amauillo!”‘

En aquell curset de lectura, l’Emili encara hi va guanyar un parell de premis més: un diccionari Ferrer i Pastor i la gramàtica de Joan Francesc Mira, Som. Ja estava preparat per al següent pas: aleshores Sellés l’envià a parlar amb Andreu Baldó, que havia estat amic de Carles Salvador, col·laborador de les revistes Sicània (d’efímera existència, entre juliol del 1958 i desembre del 1959) i Valencia Cultural, i que s’avingué a fer-li classes de català per correspondència. Des d’Alcoi mateix, on vivien tots dos, per correspondència. Coses de l’època o del caràcter o de la formalitat o del que fos.

Fins que va arribar un punt en què ja va estar: li va dir que ell ja no podia ensenyar-li res més. I, com a comiat d’aquell curs especial (i per correspondència), li va regalar un llibre. La primera obra de ficció que va tenir. Seva. Per obrir el camí.

Sóc el defecte, de Manuel de Pedrolo.

Pam.

Tal com raja. Directe i sense concessions. Teatre que s’acosta a l’absurd, tocs existencialistes, crítica a l’intel·lectual que s’aïlla, personatges que no ho són, escales. Amb aquella desinhibició. Amb aquella gosadia de qui considera que la mainada ja són éssers que pensen. En aquells anys setanta. A Alcoi.

L’Emili Payà en recorda, sobretot, les escales i, potser, la sorra que movien ‘ara cap ací, ara cap allà’. ‘No cal dir que no hi vaig entendre res. Però allò em va permetre d’entrar en contacte amb un escriptor… fantàstic. Ja mai més no el vaig deixar.’

I la llengua, tampoc.

Aquest és el nostre miracle. Que sempre hi hagi hagut gent que el fes possible.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb