Imatge: Alba Campos Tatay

El Pla Sud va ser una de les obres d’enginyeria amb més repercussió de tota Espanya. El canvi de llera del riu Túria va provocar que més de 300 hectàrees i uns 800 habitatges foren expropiats. L’Horta de València i la seua gent van ser els grans afectats d’aquesta expropiació que molts consideren lucrativa més que social.

Les excavadores es van assentar, fent-se les ames del territori, alçant pols allà on anaven i deixant rere d’elles enderrocs de cases i terres d’horta, però sobretot, de vides. S’alçaven com a monstres gegants de color groc amb unes immenses rodes de goma capaces de xafar fins al més subtil alè de felicitat que quedava en aquelles zones.

«La xicalla del barri de la Torreta havia d’esquivar les grues per anar a l’escola de Castellar-Oliveral i pujar els talussos de terra i grava que aquestes formaven», rememora Empar Puchades. La família Puchades, coneguda amb el sobrenom de «Bandolero», vivia en una casa d’horta amb camps i sèquies al voltant. Els seus membres treballaven per a produir les verdures que després venien al mercat d’Abastiments. Els llauradors s’alçaven de bon matí i esmorzaven a les deu i mitja als patis de les cases. «Teníem una vida senzilla i humil, però bona», recorda Empar. Un dia, els plors i les converses dels seus pares la van alertar que alguna cosa greu passava: «Al cap dels dies em vaig assabentar que tot aquell pesar es produïa arran d’una carta on s’els comunicava l’expropiació de la casa i de les terres a causa del Pla Sud».

«Les excavadores es van assentar, fent-se les ames del territori, alçant pols allà on anaven i deixant rere d’elles enderrocs de cases i terres d’horta, però sobretot, de vides»

Empar era una només una xiqueta, però Vicent Tatay i Paco Soler ja tenien vint-i-cinc anys quan van conéixer la notícia i van ser completament conscients d’allò que els esperava. La família Tatay, coneguda com «Bonadona», i la família Soler, anomenada «Casa Pepe, El Roig», vivien en Sant Antoni de Pàdua. Es dedicaven a la cria d’animals i a llaurar el camp. Encara que no tots treballaven en l’horta, sí que vivien d’ella. Vicent i Paco no recorden haver rebut cap carta, però sí que guarden en la memòria com va córrer la veu d’uns pobles a altres: «per ací diuen que van a fer un riu nou però, per on passarà si està tot ple de cases i de camps?», recorda Vicent que deien entre el veïnat. I així va ser, el riu passà i arrasà amb tot el que va trobar per davant. Més de 300 hectàrees i uns 800 habitatges.

Les possibles solucions

València va patir la gran riuada en octubre de 1957. Davant d’aquesta catàstrofe es van proposar possibles solucions perquè el riu no tornara a desbordar-se. En gener de 1958 es va presentar l’avantprojecte que es va aprovar tres anys més tard, l’any 1961. Es considerà que hi havia tres plans que es podien dur a terme: la solució nord, la centre i la sud; també es va barallar una quarta alternativa que no apareixia en l’avantprojecte i que venia a ser una lleugera variació de la solució centre, explica el geògraf Ivan Portugués, autor de la tesi La metamorfosis del río Turia en Valencia (1987-2016): de cauce torrencial urbano a corredor verde metropolitano.

Imatge: Alba Campos Tatay

Solució nord

La solució nord, indica Portugués, consistia a iniciar el canal des de la localitat de Quart de Poblet i portar-lo al barranc del Carraixet. D’aquesta manera, el riu faria una mena d’arc pel nord de la ciutat i connectaria amb el barranc a l’altura d’Alboraia. A partir d’aquest punt, els dos caixers, el del Túria i el del Carraixet, anirien junts.

Aquesta solució presentava diversos problemes. En un principi, s’entenia que la ciutat anava a estendre’s cap al nord-oest, encara que després va passar tot el contrari. De fet, en aquell moment totes les previsions apuntaven que la ciutat anava a expansionar-se cap a Tavernes Blanques, Alboraia, Burjassot, Paterna… si la ciutat s’estenia en aquella direcció, el fet d’ excavar un canal i interrompre el possible creixement cap al nord de la ciutat crearia certes dificultats. D’altra banda, es tractava d’una zona plena de tossals amb un relleu mínim. A això es sumava el perill de connectar dues lleres de riu amb el barranc del Carraixet, que presenta un règim torrencial i durant la temporada de pluges pot experimentar grans crescudes. Aquests tres problemes (urbanístics, de relleu i hidrològics) es tingueren presents i finalment la solució nord es va desestimar.

Solució centre

La solució centre passava per dragar el riu i retirar els sediments perquè tinguera més capacitat de portar aigua i acabar la canalització amb un embassament aigües amunt, en la zona de Vilamarxant. Es tractava d’un embassament de laminacions perquè quasi sempre estaria buit, però quan arribara una possible riuada s’ompliria i després s’amollaria l’aigua atenuant la força de la crescuda. Dragatge, canalització i embassament eren les característiques de la solució centre que s’haguera dut a terme si no haguera estat per la connotació psicològica, explica Portugués: «La gent tenia por al riu en la seua posició històrica i mantenir-lo no acabava de convèncer les autoritats que pensaven que aquesta solució no seria socialment acceptada».

Imatge: Alba Campos Tatay

Solució sud

Finalment, el que es va dur a terme va ser l’anomenat Pla Sud. Tot i ser la solució més cara, des del punt de vista de l’enginyeria era més fàcil d’executar. Abastava des de Quart de Poblet fins a la mar i presentava dues obres hidràuliques: l’assut del Repartiment i el de Xirivella. La terra en aquesta zona era més fèrtil i productiva, fet que va provocar l’encariment del projecte donat que les expropiacions costaren quasi la meitat de l’obra, explica Portugués.

El president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo Cebellán, explica que la Confederació va ser la que redactà els estudis previs, expropià els terrenys i va dirigir l’obra després que el Consell de Ministres escollira la Solució Sud. L’import de les obres que constava en l’avantprojecte s’elevà a 3.768 milions de pessetes, segons les dades de Valenpedia, l’hemeroteca valenciana del diari Las Provincias. Finalment va ascendir a la quantitat de 410.048.000 pessetes. 

Es podria acceptar la Solució Sud en l’actualitat?

L’investigador Iván Portugués creu que actualment s’haguera optat per la solució centre per ser «factible, més barata» i, afegeix, «no haguera tingut tant d’impacte en relació amb les expropiacions socials a l’Horta Sud». D’aquesta manera, es conservaria la relació riu-ciutat, perquè amb el Pla Sud es va produir «un acte de desmemòria i de falta de respecte cap al riu», comenta. I amb la solució centre s’haguera preservat el riu en la seua posició històrica.

«És evident que no s’avaluaren adequadament els costos globals del projecte, o si es calcularen, van prevaldre les raons estrictament polítiques»

L’enginyer de camins Joan Olmos explica que avui dia podem entendre «les circumstàncies polítiques i econòmiques del moment, la pressió psicològica d’una ciutat fins a cert punt farta del riu». Explica que des del punt de vista tècnic les altres opcions eren menys traumàtiques i assenyala que també hagués calgut tindre en compte l’opció zero, és a dir, no fer cap obra de gran abast i dedicar tots els esforços a gestionar adequadament el riu i els seus cabals. «És evident que no s’avaluaren adequadament els costos globals del projecte, o si es calcularen, van prevaldre les raons estrictament polítiques» apunta.

De la mateixa manera, el president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, Miguel Polo, opina que «el projecte és coherent amb les circumstàncies en les quals es va desenvolupar. Avui, amb altres mitjans tècnics i econòmics i amb una sensibilitat social i ambiental distinta, s’haguera dissenyat d’una altra manera».

Imatge: Alba Campos Tatay

El que sembla clar és que quan s’havia de fer una actuació d’aquest tipus l’interès local se sacrificava en detriment de l’interès general, apunta el geògraf Carles Abelardo Sanchis. A més, afegeix: «el criteri enginyeril d’aquells moments es basava a posar solució al problema i donava igual les conseqüències». D’altra banda, considera que malgrat que les repercussions foren molt negatives per a la població de l’Horta Sud, també han estat positives per a la ciutat «perquè el canvi de llera ha donat un espai verd que travessa tota la ciutat i que poques ciutats europees tenen en l’actualitat». Sanchis considera que si la ciutat es trobara en el context de 1957, probablement es tornaria a dur a terme un projecte paregut al Pla Sud, però no seria una obra tan rígida, dura i amb tant de formigó sinó que «es tractaria d’adequar-la i de fomentar la connexió dels espais naturals que existeixen aigües amunt i aigües avall d’aquesta zona».

Avui dia també hi ha motius legals, com ara la Nova Directiva Marc de l’Aigua, que impedeixen aquest tipus de mutilacions perquè s’ha de respectar el curs del riu, des del seu naixement, fins a la seua desembocadura. D’altra banda, «és obvi que hui resultaria impossible que el territori afectat, les seues gents, acceptaren una intervenció d’aquest calibre»,  explica Joan Olmos. En aquesta línia, l’arquitecte Carles Dolç afirma que la conscienciació en l’actualitat no és la mateixa: «hui sabem que no es pot planificar i actuar sense comptar amb la natura, la geografia i el paisatge, i que les solucions han de decidir-se amb la participació ciutadana».

Veus en contra

Empar Puchades recorda que passaren tres anys «de reunions, de parlar en advocats, de lluita constant». Per a Vicent Tatay el termini va ser més curt, sols va passar un any des de la comunicació de l’expropiació fins que van canviar de llar: «els perits vingueren més de cinc vegades durant eixe any per a valorar l’estat dels mobles i de la casa. Els animals, en canvi, els haguérem de vendre a l’escorxador pel nostre compte».

Paco Soler estava a punt de casar-se i tenia pensat fer obres en la casa de Sant Antoni per viure allí «però ens digueren que no ens posàrem a fer res perquè en poc de temps anaven a tombar-la». El Pla Sud va canviar totes les expectatives de futur de la gent que va patir l’expropiació.

Tot i que era una xiqueta, Empar recorda perfectament el dia que van detindre al seu pare: «Va ser de bon matí. La Guàrdia Civil es va presentar a casa i d’una manera violenta i sense donar explicacions es va emportar detingut al meu pare. Ma mare, amb el meu germà d’uns tres mesos en braços, m’agafava la mà mentre veiem com el meu pare i els dos guàrdies es perdien en la distància. Va tornar amb moradures a la cara, amb el semblant trist i destrossat, segurament per ser massa crític amb la Solució Sud».

«La Guàrdia Civil es va presentar a casa i es va emportar detingut al meu pare. Va tornar amb moradures a la cara, amb el semblant trist i destrossat, segurament per ser massa crític amb la Solució Sud»

Més d’un llaurador va passar la nit en comissaria. També va existir un grup de pressió avalat per advocats que van presentar al·legacions al projecte, però que no va tindre massa repercussió, comenta Portugués. A més, alguns ajuntaments com el de Mislata o Quart de Poblet també presentaren al·legacions contra el Pla Sud. «A València es van tallar dos caps en relació amb l’oposició amb el Pla Sud», explica. Segons l’investigador, l’alcalde de València d’aquell moment, Tomàs Trénor, es va fer notar demanant que arribaren les ajudes per part de l’Estat després de la «riuà». La conseqüència va ser el seu cessament. Per altra banda, Martí Domínguez Barberà, director de Las Provincias en aquell moment, va donar suport a les paraules de l’alcalde. Domínguez va fer notar la seua oposició al Pla Sud i va ser crític amb el règim franquista després de la «riuà». Finalment, fou cessat del seu càrrec per pressió del nou alcalde de València, el falangista Adolfo Rincón de Arellano. 

Llig l’article complet a la web de Mètode.

Llig ací l’article de Joan Olmos publicat en la revista Mètode «Emergència climàtica i protecció del territori», com una mena de «correcció del Pla».

Alba Campos Tatay és graduada en Periodisme per la Universitat de València.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.