Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Dos dies abans del dia internacional contra la violència de gènere, la diputada laborista, Emma Husar, ha fet un discurs de denúncia al Parlament australià, a partir de la seva dolorosa i traumàtica experiència personal. La diputada ha recordat la seva infància sent testimoni dels abusos del seu pare contra la seva mare. En alguns moments, Husar ha hagut d’aturar el relat d’una experiència que ‘encara m’afecta avui’.

Us oferim el discurs íntegre traduït al català:

«En el meu primer discurs en aquesta cambra vaig dir que vint-i-nou dels trenta-sis anys de la meva vida han estat afectats per la violència domèstica.

Sóc una supervivent de la violència familiar. I m’ha costat molt de temps superar el trauma per ser on sóc avui en dia.

Sé que hi ha moltes dones que pateixen en silenci. Avui acompanyo i mostro la meva solidaritat amb les supervivents, amb aquelles dones que tenen por de parlar. Per això faré servir la meva història per reclamar el canvi que necessitem.

Vull aprofitar la vigília del dia internacional contra la violència de gènere com una oportunitat per il·luminar amb una mica de llum el racó més obscur de la meva vida.

Els primers tretze anys de la meva vida els van arruïnar la violència domèstica. Infligida a la meva mare per un pare que sempre anava begut quan abusava.

El meu pare era el fill d’un soldat alemany que va participar en la Segona Guerra Mundial i va cometre tota mena d’actes violents contra la seva dona i els seus set fills. El meu pare va créixer en una casa on la violència era acceptada com una norma. En un moment que la societat considerava aquestes coses afers privats.

Durant la meva infància, mentre la meva mare rebia els cops, jo quedava al marge. Però el trauma era el mateix. Ho recordo vívidament i amb tots els detalls.

Cada episodi de violència era diferent, però el final era el mateix: El pare demanava perdó i prometia canviar. Tanmateix, només durava uns dies.

Un vespre, després d’un altre abús, el pare va tirar el sopar a la paret. La taca es va quedar en aquella paret molt de temps, però la taca al meu cor va persistir molt més. Llavors, la mare va fer pujar la meva germana i a mi al cotxe. Vam fugir.

Vam anar a les cases d’acollida del nostre barri, fins que, després de molts anys i molts incidents, ja no eren llocs segurs perquè el meu pare en coneixia les ubicacions. Després vam canviar i ens vam allotjar en hotels. Eren sobre bars on la gent cridava i, a vegades, el soroll també invadia els carrers. Em despertava i recordava que ja no era al meu llit, tampoc a casa meva.

Em sentia en un lloc estrany, perquè no em sentia segura.

Una nit, quan la mare s’afanyava per escapar amb mi i la meva germana, ens vam trobar que el pare havia destrossat la tapa del distribuïdor del cotxe. El vehicle era inservible i nosaltres atrapades. Aquell dia la policia ens va recollir.

Encara recordo seure a la comissaria ben entrada la matinada. Els agents de Penrith ens donaven llet de color rosa mentre esperaven. La policia va fer tot el que podia.

Un altre cop, després d’això, la meva mare va tornar a casa.

Sabem que les dones tornen una vegada i una altra a casa, fins i tot quan les seves vides i les dels seus fills estan trencades. Espero que la culpabilització que es va fer amb la meva mare durant els anys noranta per no marxar, ja no sigui part de la ‘solució’ contra la violència domèstica. Desitjo que preguntes com ‘per què no marxa?‘, ja no es facin més.

Però de vegades, el coratge creix, els serveis socials actuen i les dones fan el pas. I marxen finalment. Tanmateix, mai abans d’un últim incident terrible.

Hi havia tretze cotxes de policia l’últim cop que la violència física va afectar la meva infància. Aquest va ser el punt final de la violència física, però el seu lloc el van ocupar els abusos de caràcter econòmic i el control obsessiu.

Tristament, la roda de la violència domèstica encara afecta la meva vida com a dona adulta amb fills. Els darrers setze anys de la meva vida han estat i continuen essent afectats per la violència domèstica i familiar.

Amb el poc temps que em queda, vull agrair al líder de l’oposició Bill Shorten pel seu suport ininterromput i per la seva comprensió. També vull donar les gràcies als companys d’universitat que saben la meva història i no em jutgen i em donen suport.

Vull reconèixer la feina que ha fet el Servei per la Salut de les Dones de Penrith a la meva comunitat durant trenta anys. I això inclou la meva mare abans i ara la meva família actual.

Algunes vegades, a la meva vida m’he adonat que, generalment, les víctimes no parlen de la violència domèstica perquè la gent tampoc en parla.

Durant molts anys em sentia avergonyida i humiliada. Sé que no hauria de ser així, però m’hi sentia.

Espero que avui, havent cedit la meva veu i la meva història, advoquem pel canvi. Al grup del moviment del Llaç Blanc —grup que lluita contra la violència domèstica— que ens reclama que ens aixequem, alcem la veu i actuem, gràcies».

Ací podeu veure el discurs íntegre en vídeo:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.