29.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 30.10.2024 - 03:02
L’enyorada Carme Junyent incloïa en la seua reflexió clarivident sobre la situació de la llengua catalana no tan sols els (molts) aspectes negatius i preocupants del nostre dia a dia, sinó també els positius. Per exemple, el fet que, de totes les llengües minoritzades d’Europa, el català siga l’única que guanya parlants –és a dir, que aconsegueix que la parlen amb regularitat individus que no la tenen com a llengua d’origen. O també la consciència creixent en una part dels seus parlants que no cal canviar de llengua per a projectar-se en la globalitat. Que no és cap llengua subordinada que calga amagar.
Dilluns en vam tenir un exemple magnífic, d’això, en la intervenció d’Aitana Bonmatí en l’acte de lliurament de la Pilota d’Or. L’acte es fa a París, en una barreja de francès i anglès cada vegada més decantada cap a aquesta darrera llengua, però hi ha jugadors que no parlen ni l’una llengua ni l’altra –sobretot jugadors hispanòfons, tot i que en recorde també algun d’italià–, que opten per adreçar-se al públic en la seua. Bonmatí, pel que he vist algunes vegades, pot expressar-se en anglès, però despús-ahir, quan va rebre la seua segona Pilota d’Or, va decidir de dir unes poques frases en espanyol i en anglès i expressar-se bàsicament en català, en una intervenció que ha tret de polleguera molts monolingües espanyols.
Que el FC Barcelona, malgrat totes les pressions que rep, és un bastió de la catalanitat és fora de dubte i és, també, una de les raons que fan que tanta gent l’estimem. I que té una responsabilitat especial, perquè serveix de guia i exemple, crec que ningú no ho posa en dubte, tampoc. En relació amb això, estic segur que Aitana Bonmatí va actuar conscientment, i li ho agraesc. Totes les xiquetes del món saben avui que poden arribar tan lluny com vulguen en l’esport del futbol, perquè hi ha el seu exemple. Però també tots els catalanoparlants sabem que podem arribar tan lluny com vulguem al món, sense amagar-nos ni renegar de la nostra condició, gràcies al seu exemple.
Sense amagar-nos ni renegar de la nostra condició i sense reduir-la tampoc a una anècdota de color justificativa de la diglòssia com va fer dies abans Joan Manuel Serrat en el lliurament d’un acreditat trofeu monàrquic espanyol –un Joan Manuel Serrat a qui Marta Rojals deixava ahir ben retratat, de manera insuperable, en aquest sensacional article.
El valor dels usos simbòlics de la llengua, de fer-la servir també com a símbol, rau en la capacitat d’enfortir la identitat col·lectiva i de reafirmar el sentit de pertinença cultural. Quan s’usa una llengua en actes públics i en situacions representatives es promou molt més que la comunicació, que és la raó essencial per a l’existència d’aquest instrument humà.
Quan es fa això se’n posa en relleu la dignitat i es convida les noves generacions a valorar-la, es reforça un vincle profund amb la història, els valors i les lluites que aquella llengua representa i es transmet un missatge poderós sobre la vigència i la rellevància de l’idioma, especialment en aquells contexts en què pot haver-n’hi uns altres de dominants, o bé en situacions en què els parlants, habitualment o majoritàriament, se sentirien en minoria i dimitirien d’allò que són. I així es mostra que la llengua pròpia és vàlida per a tots els àmbits de la vida, del més íntim al més formal i solemne.
Per tot plegat, és una notícia excel·lent i remarcable que en aquest país nostre cada vegada hi haja més gent amb projecció internacional –no tan sols futbolistes o entrenadors de la Premier o la NBA, sinó també metges, investigadors, economistes, universitaris, músics, professionals de qualsevol mena i condició…– que ens demostren amb fets i actuant amb normalitat que són conscients d’aquest valor referencial de la llengua catalana, un valor referencial que tant important és cap endins com cap enfora, cap a nosaltres mateixos com cap al món.
PS1. A VilaWeb estem completament bolcats les darreres hores amb els aiguats que han caigut en algunes comarques valencianes i que ja han provocat morts, desapareguts, atrapats i una quantitat enorme de danys materials. Especialment, Esperança Camps i Laura Escartí estan fent un esforç remarcable per a fer-nos arribar el minut a minut d’una catàstrofe que ens fa témer el pitjor.
PS2. A partir d’avui Blai Avià ens anirà explicant des dels Estats Units les darreres jornades de la decisiva votació que enfrontarà Donald Trump a Kamala Harris. Cada vespre publicarem les seues cròniques, però ja ara poden veure aquesta Pisarreta on ens dóna unes primeres pinzellades d’un panorama que no pinta bé pels demòcrates.
