Una auca contemporània per a un nou museu del vi

Antoni Miralda és un dels grans artistes consagrats i reconeguts internacionalment que vinculen l’art amb la cultura de l’alimentació. Tota una vida dedicada a aquesta comesa; una obra que avui es concentra al Food Cultura, plataforma al voltant de la cultura, l’art, el menjar i l’alimentació per mitjà de la pràctica artística i la recerca antropològica, amb seu a Barcelona. Un projecte fundat per Miralda i la cuinera Montse Guillén, dos creadors que viuen entre Barcelona i Miami.

Fa temps que el VINSEUM, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, va entrar en contacte amb Antoni Miralda per establir una col·laboració, amb la intenció que l’artista pensés en una obra per al museu. Aquests dies es pot visitar la feina que n’ha resultat, que Miralda ha ideat juntament amb el també artista i enòleg Joan Carbó. És L’auca del VINSEUM, una peça que s’exposa en la mostra temporal “Alcem la copa!”, a la capella del VINSEUM, un espai situat just al costat del museu, proposta que aporta algunes claus i algunes obres que configuraran el futur espai museístic.

La voluntat del VINSEUM amb aquesta peça es resumeix en el text del plafó que l’acompanya: “Els museus, avui, són una mirada atenta i continuada sobre un fenomen. D’aquí que el VINSEUM no només observa l’art, la cultura i les maneres de fer del passat, sinó que també incorpora la visió particular que l’artista contemporani té d’aquesta tradició, a la vegada que vol ser una invitació a la creació artística més contemporània. El present de la vinya i el vi també pertoca al nou museu, i l’art contemporani, sovint, té la potestat de generar mirades capaces d’il·luminar o subvertir les realitats més sòlides.”

Miralda i Carbó proposen una obra de gran format que parteix dels objectes que es conserven a les reserves del museu i que no es troben a l’abast del públic. Han triat un seguit de peces (algunes amb clares vinculacions amb obres anteriors de Miralda) i les han situades en el context d’un format tradicional i gairebé anacrònic, com n’és l’auca. L’auca té una part visual, però també una part narrativa. Els rodolins que funcionen com a peus de fotografia de les peces també són obra de tots dos artistes.

Per entendre més a fons la peça, hem demanat als artistes algunes qüestions:

—Per què treballeu una peça per al futur VINSEUM fent servir un format tradicional del passat i gairebé en desús com ara l’auca?
—Abans del títol L’auca del VINSEUM vam batejar el projecte (de manera lògica, provisional, especulativa…) com De tot hi ha a la vinya del senyor. Enfront de desenes de milers d’objectes del passat, el repte residia a comprendre, per a cada cas concret, quin dels usos, funcions, representacions havia sucumbit a la contemporaneïtat, i quins es mantenien intactes, presumiblement latents. Alhora, l’atzar, accentuat per la intuïció, ha estat el vehicle que ens ha permès d’avançar i construir realitats i narratives per concloure (gràficament) el procés d’investigació a les reserves. El fet que a l’arxiu del VINSEUM aparegués una col·lecció molt extensa d’auques, que moltes de les quals tinguessin un vincle tangencial amb el vi, i que tinguessin l’origen en els jocs d’atzar per transformar-se a posteriori en un element comunicatiu, va fer que abracéssim aquest element tradicional.

—I per a què utilitzar peces del fons que no es mostren?
—El repte com a societat és no concebre els museus com un aparador o un objecte de consum, sinó com un espai on conflueixen mirades i sensibilitats que es presta a debatre col·lectivament les idees culturals, socials, tecnològiques, mediambientals… dels temps que ens ha tocat viure. Els viticultors del Penedès, per exemple, debaten sobre si aquesta regió s’ha de convertir en la primera d’Europa amb un enfocament general cap a l’agricultura ecològica. A la llum d’aquesta realitat, els centenars de caixes amagades plenes d’ous de totes les mides i colors, o amb ocells, rèptils i petits mamífers provinents de les vinyes dels voltants de Vilafranca, que el VINSEUM va heretar de l’antic Museu de Vilafranca, evidencien la riquesa biològica potencial d’aquesta àrea. El debat sobre el futur ecològic de Vilafranca, per exemple, passa inevitablement per aquestes caixes, els objectes de les quals estiguin exposades o ocultes. Alhora, en posar l’atenció en la part invisible del VINSEUM accentuem aquest canvi de paradigma, cap a una noció més holística i contemporània del museu, al servei de les persones.

—Parleu-nos de la tria dels objectes. Com l’heu feta? Hi havia uns criteris previs?
—Hi ha hagut molts elements en joc, però li hem donat importància a la primera impressió. Qualsevol objecte pot tenir i projectar realitats infinites. A l’horitzó de cada objecte hem projectat un punt fictici on les nostres mirades es creuaven. És en aquest punt on la feina de dos artistes que treballen plegats té sentit. I és també aquí on han brollat els aforismes, dites i refranys que acompanyen a cada objecte.

—L’auca del VINSEUM també conté algunes referències de la vostra trajectòria, especialment “miraldianes”.
—El treball del Miralda és omnipresent.

—I com van anar sortint, els rodolins, i què havien d’explicar?
—Els rodolins van aparèixer per inèrcia, en la intimitat, empesos pel sentit de l’humor. La rima és divertida i implica una cosa trobadoresca: més enllà de crear, trobar; talment com havíem fet amb els objectes. Un cop vam superar els seus complexos (llasten la immediatesa de la peça, i s’arrosseguen cap enrere), van fluir soles. I més que explicar, havien d’alliberar els objectes. Tanmateix, és cert que a vegades provoquen unes lectures molt dirigides… Però en la faceta simbòlica conviden a interpretacions múltiples. A més, el fet que l’auca pogués esdevenir un material didàctic per als infants, segurament ha condicionat el resultat.