El disbarat de l’Ajuntament de Barcelona sobre la mort de Francesc Macià té el valor de l’anècdota que, com un llampec, de sobte il·lumina el paisatge. D’ençà de Procopi que l’anècdota consisteix a revelar uns fets que el discurs públic amaga. En el cas d’aquest historiador romà, els draps bruts de la cort de Justinià, absents de les cròniques oficials redactades per ell mateix. A l’anècdota hi aflora la veritat oculta mitjançant la irrupció d’un detall particular. La força anecdòtica rau en l’oportunitat amb què es manifesta la incongruència entre un fet esporàdic i el discurs oficial assumit, que així es posa en evidència. L’anècdota del suposat afusellament de Macià tres anys abans de la guerra civil espanyola és impagable. Tot d’una demostra, sense necessitat d’argumentar-ho amb més proves, la ignorància de la història de Catalunya dels qui actualment en governen la capital. Un abisme d’ignorància obrint-se de sobte sota el govern municipal i mostrant-lo suspès en l’aire, com aquells personatges dels dibuixos animats que encara corren quan els falta la terra sota els peus. No és sols el fet de confondre els presidents sinó sobretot la desorientació temporal, el desori en l’ordre dels esdeveniments, que exposa la incultura de l’autoritat consistorial. A força de menystenir la importància dels referents històrics, els comuns han acabat creient que Catalunya nasqué amb el franquisme. Per això admeten amb naturalitat les condicions creades per aquell tall històric de proporcions genocides i admetent-les les perpetuen. Ara, si ignoren la mort del primer president de la Generalitat moderna, vol dir que tampoc no saben res de la seva figura. Altrament, participarien en l’ofrena floral d’un independentista que dugué la causa catalana fins a la revolta armada i, jutjat per un tribunal europeu, continuà la lluita a l’exili, com fa actualment Carles Puigdemont? És difícil de respondre la pregunta, perquè al cinisme de l’alcaldessa no se li coneixen límits.

Ara ja sabem que l’equidistància dels comuns en la qüestió nacional era una falòrnia i que en ells s’acomplí l’advertiment de Desmond Tutu que declarar-se neutral en una situació d’injustícia implica afegir-se a l’opressió. La neutralitat d’aquesta gent és tan honesta com el seu cosmopolitisme. Uns mesos abans de declarar-se la pandèmia, vaig sentir un periodista de l’òrbita d’aquest partit proclamar en una reunió acadèmica que ell no se sentia ni català ni espanyol. Equidistància au-dessus de la mêlée, però els atacs els prodigà íntegrament contra l’independentisme. Amb un càlcul mental, vaig comprendre que el conferenciant pertanyia a la generació ni-ni dels anys vuitanta.

El temps no passa debades, però a Catalunya de tant en tant sembla que s’aturi. La fi de les nacions, l’abolició de les fronteres i la ciutadania mundial que proclama una esquerra desubicada fa anys que es demostrà insolvent. Certament, les fronteres no són estàtiques, però sempre han existit, perquè l’home és un animal territorial. La inamovibilitat de les fronteres actuals, dogma de la Unió Europea, és una il·lusió creada durant la guerra freda, una pretensió de congelar la història que es fondrà quan s’acabi la llarga pau que ha malacostumat els europeus, com si fossin pobles adolescents. Fa molt poc que Rússia va annexar Crimea sense cap impediment, exactament com el Tercer Reich va endrapar els Sudets sense que ningú gosés parar-li els peus. Putin amenaça d’ocupar la resta d’Ucraïna si Occident no obeeix el seu dictat i cínicament recorda la crisi dels míssils a Cuba, invocant el moment més perillós de la guerra freda. Però no sols és Putin que menysté la sobirania nacional d’uns altres estats. La immigració il·legal i el tràfic de persones es burlen de les fronteres cada dia. I no sols trontollen les fronteres internacionals, també vacil·len les interiors, mal que pesi a l’oficialisme de la Unió Europea. Ara mateix, a la part oriental d’Oregon, hi ha un moviment per a integrar-se territorialment a Idaho, estat amb què els secessionistes se senten més identificats. No seria la primera vegada que canvien els límits estatals als Estats Units. Ja ho van fer Kentucky, Maine, Vermont i Virgínia Occidental. El cas de Vermont, separat de Nova York, és especialment interessant, car els vermontesos amenaçaren de reintegrar-se a l’imperi britànic formant part del Canadà si el Congrés dels Estats Units no els reconeixia com un nou estat. Un recurs que els catalans del sud, havent entrat i sortit de França sota la monarquia i sota l’imperi, no haurien pas de desconsiderar.

Que les demarcacions estatals protegeixen formes culturals i polítiques és una evidència per a tothom, tret dels qui voldrien abolir-les. Quan algú es proposa de desmantellar una regulació, en realitat pretén abolir la forma de vida que creix a recer de la norma. La contradicció entre predicar uns drets universals i atacar la sobirania indispensable per a garantir-los escapa als cosmopolites d’ofici. Potser fou per inconsciència del contrasentit que, l’endemà de les eleccions presidencials dels Estats Units, Ada Colau donà les gràcies a Kamala Harris, com si les eleccions no les hagués guanyades Joe Biden ni hagués estat ell, el candidat a la presidència, qui havia ofert a Harris el segon lloc al seu equip després de batre-la a les primàries. Harris, qui fins ara ha decebut els votants, difícilment pot ser un referent dels autoanomenats anticapitalistes, però la coherència no és cap virtut de Colau. El més detonant d’aquesta altra anècdota, però, és que la batllessa admetés la importància d’unes eleccions “imperialistes” per a la seva política local. Cosmopolita com és, potser va perdre de vista que els americans encara voten en clau nacional.

Aquesta realitat ara com ara inexpugnable l’expressaven, de diverses maneres, els distingits col·laboradors d’un llibre que presentava la proposta cosmopolita de Martha C. Nussbaum seguida d’un conjunt de rèpliques de gran nivell intel·lectual. Tot i que ja fa un quart de segle de la publicació, aquest llibret l’haurien d’estudiar els postnacionalistes de terceres i quartes rebaixes. Jo mateix el 2003 vaig publicar un assaig sobre el tema a la revista Diacritics. La revista Idees i l’editorial Angle el traduïren el 2005 amb el títol El postnacionalisme en el mapa global. Un altre dia potser comentaré algunes de les rèpliques a Nussbaum i la seva feble contrarèplica amb més deteniment. Avui sols m’interessa de recordar la de Gertrude Himmelfarb, una intel·lectual de primer ordre qui vaig tenir el plaer d’escoltar fa molts anys en un debat a la universitat on jo ensenyava aleshores. Entre més figures del moment, com Jacques Derrida, Houston A. Baker, Jr., i E. D. Hirsch, Jr., Himmelfarb fou l’única capaç de respondre com calia a l’exaltada feminista de la casa quan aquesta, amb una lleugeresa més pròpia d’una estudiant de segon any que d’una professora de literatura, tingué la barra de referir-se desdenyosament als clàssics com a “the big boys”. Potser perquè els altres, tots ells “big boys” de l’establishment acadèmic, estaven esporuguits per l’atac d’una girl de talla notablement inferior.

A la nebulosa cosmopolita de Nussbaum, Himmelfarb hi oposà el sentit comú pràctic. En tingué prou de transcriure els conceptes abstractes de Nussbaum a les equivalències en el món real, recordant que, lluny de ser respectats arreu, aquests principis sols són honorats en una petita part del globus. Són valors, diu, predominantment occidentals i sols els països fundats en principis i tradicions occidentals s’han esforçat a fer-los efectius, incorporant-los a les seves lleis i institucions. El cas d’Espanya és especialment útil per a comprovar la vigència d’aquesta observació. Tot i ser geogràficament part de l’Europa occidental, Espanya va allunyar-se aviat dels corrents europeus combatent-los amb virulència durant segles. D’ençà del 1978, és a dir, encara no fa mig segle, n’accepta els principis però els deixa en lletra morta, sense actualitzar-los a les institucions heretades ni a la mentalitat que les seves disposicions generen en les persones. El frau de la democràcia espanyola no rau pas en els principis adoptats, sinó en la distància entre l’abstracció dels principis –justícia, igualtat davant la llei, dret– i la seva actualització en tolerància i llibertat, coses que abstractament no són res, però ho són tot a la vida real.

Les polítiques concretes que se suposa que Nussbaum defensava amb els principis del cosmopolitisme il·lustrat són l’objectiu explícit o implícit dels comuns: serveis socials i programes de benestar, una escola pública de qualitat, llibertat d’expressió, la prohibició de la discriminació racial, sexual o religiosa, una política d’habitatge per als més desvalguts, mitjans de comunicació independents i responsables, protecció del medi i lluita contra el canvi climàtic, una força pública al servei de la gent. Deia Himmelfarb que aquestes polítiques no depenen d’un incert ordre cosmopolita, sinó d’un ordre legal i administratiu que recolzi en l’autoritat de l’estat. És per això, per anhel d’un estat capaç d’atendre aquestes propostes il·lustrades i més, que els catalans volen la independència. La ciutadania mundial no els garantirà cap d’aquestes polítiques. I pel que fa a l’estat espanyol, cap català no pot dissimular més temps les intencions d’Espanya envers Catalunya. Ni crec que se’n trobi cap que sincerament pugui mirar amb optimisme el futur sota una ciutadania imposada despòticament. El cosmopolitisme, advertia Himmelfarb, té un dring bonic, d’altesa de mires, però és una il·lusió i com totes les il·lusions un perill.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.