Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’historiador Pere Bosch-Gimpera va ser, en paraules de Miquel Tarradell, una d’aquelles “figures extraordinàries que durant els primers temps del segle XX posaren les bases de la cultura científica i humanística del país, una figura amb una gran capacitat de treball, amb una sòlida formació, amb un gran desig d’estructurar el país en noves formes cíviques”. Arqueòleg, historiador, militant d’Acció Catalana, conseller de Justícia de la Generalitat al govern de Lluís Companys, rector de la Universitat de Barcelona, Bosch-Gimpera va canviar completament la visió sobre el nostre passat i sobre el passat d’Espanya, un canvi intel·lectual i cívic que es va traduir de manera molt singular en una conferència absolutament transcendental: la lliçó inaugural del curs 1937-1938 de la Universitat de València, en plena guerra de Franco.

El text va ser literalment cremat per les tropes franquistes, però es va poder trobar i els anys setanta Edicions 62 el va reeditar. Lamentablement, avui aquesta dissecció vivíssima sobre com s’ha format i com ha actuat Espanya en el curs dels segles és pràcticament introbable. I és una pena perquè no és una visió acadèmica i prou –altrament, com ho podia ser venint de Barcelona i expressada amb la màxima solemnitat a la Universitat de València en plena insurrecció militar?

El professor Jordi Cortadella ha resumit la tesi de Bosch-Gimpera així: “De l’estudi de la prehistòria en va extreure la teoria de la base indígena i les ‘suprastructures polítiques’ (romans, visigots, àrabs, Àustries i Borbons), segons la qual el procés de la història d’Espanya era el joc i l’acció mútua de l’Espanya indígena, racial, primitiva, i de la ‘suprastructura’ aliena.” Bosch-Gimpera és encara un espanyolista a l’antiga manera, confia encara que siga possible una Espanya plural i respectuosa. Però alhora –recordeu que parlem del 1937 amb els canons disparant al front– no s’enganya amb les seues il·lusions. Per això al claustre de la Universitat de València, encara desitjant que fos possible una Espanya diferent, és capaç d’afirmar amb tota la rotunditat del món: “Si Espanya és una construcció artificial recolzada sobre un domini, que s’enfonsi ja, perquè continuaria la tragèdia de la lluita del poble amb la suprastructura que li és aliena.”

Que Espanya és això avui és indisputable. Fins al punt que el “que s’enfonsi ja” s’ha traduït en un programa polític àmpliament assumit per la majoria de la població del Principat. Aquella altra Espanya que volia Bosch-Gimpera no existirà. I aquella “base indígena” que Bosch-Gimpera definia amb el llenguatge de l’època, tan xocant avui, som nosaltres. Va ser el Primer d’Octubre.

Ho he dit, ho he repetit i ho repetiré sempre: el Primer d’Octubre no va ser solament un enfrontament nacional. Va ser també, des del xoc nació contra nació, una confrontació total, cultural i social, nacional-popular que diríem fent servir el terme gramscià. I des del Primer d’Octubre, encara que a vegades coste de veure-ho, la societat catalana mena un atac total i sense treva a la suprastructura espanyola –tot siga dit: la més gegantina i lladre de la història. I és per això que aquesta es troba obligada, per a intentar de dominar la població, a servir-se sense cap aturador ni límit de tots els seus recursos, descontroladament: els tribunals, la presó, l’economia, els mitjans, les policies, les lleis, els sondatges electorals, tot.

És precisament perquè vivim un moment tan crític i decisiu, que, amb vista a les eleccions de diumenge vinent, la suprastructura s’ha mobilitzat com mai i malda per influir en el vot dels ciutadans de totes les maneres imaginables, fent ús de tot allò que té a l’abast. Sense gens ni mica de vergonya. Cal esperar, per tant, que la resposta de les urnes siga un indiscutible i aclaridor “que s’enfonsi ja”.

 

PS. Segons que sembla, hi ha algú que vol fer servir el meu editorial d’ahir amb finalitats partidistes. Em sap greu. Sempre he sabut que jo escric allò que puc i la gent llegeix allò que vol, però també crec que sempre he deixat molt clar, quan he parlat de l’independentisme rupturista, que considere que aquest sector és representat per forces polítiques diverses, entre les quals la CUP i Junts i que l’independentisme inclou forces rupturistes i forces que creuen, legítimament, que la via a seguir és la reformista. Ho aclaresc, per si algú encara necessita que ho diga més clar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.