Foto: Freepik

El pròxim 23 d’abril se celebra Sant Jordi i des de Mètode portem una sèrie de recomanacions per a omplir la diada de llibres. El canvi climàtic, l’observació de l’Univers o la història de la ciència són alguns dels temes que protagonitzen les nostres propostes, descobreix-les totes i endinsa’t en la ciència de les seues pàgines.

I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció. Andreu Escrivà. Sembra Llibres. València, 2021. 168 pàgines.

I ara jo què faig?, d’Andreu Escrivà. Sara Moreno Tarín: «El lector no va ensopegant contínuament amb dades esgarrifoses que poden condicionar tràgicament el futur que viurem –nosaltres i la gent que estimem–, a pesar que existeixen i l’autor les fa paleses en alguns moments. Però tampoc s’hi obvia la dimensió del conflicte, ni de bon tros. No trobarem cap al·legat a un optimisme banal. És aquesta particular visió, situada entre la distopia i la utopia, la que transporta el conflicte climàtic a una realitat tangible i, per tant, modificable. És just aquest poder de transformació el que interpel·la qui llig, el duu cap a una posició d’apoderament i aquesta, al seu torn, a la voluntat d’acció.

Amb tot, del llibre I ara jo què faig es desprèn una valuosa lliçó: per a anar més lluny cal reduir el ritme. Una afirmació que, entesa des d’un prisma social i amb una radical consciència d’ecodependència, no és cap oxímoron. A més, Escrivà discerneix amb cautela el que és una visió individual del que és un enfocament individualista i qüestiona així l’exigència insostenible de viure les 24 hores del dia complint les recomanacions «eco» que marquen les empreses. Açò no només ens frustra i malbarata els nostres esforços, sinó que posa entrebancs per a comprendre que, tal com diu l’autor, «l’acció individual suma, però només la col·lectiva transforma».

La frontera del cel. Tot allò que et cal saber sobre Tot-el-que-hi-ha. Roberto Trotta. Traducció de David Galadí-Enríquez. Institució Alfons el Magnànim. Valencia, 2020. 108 pàgines.

La frontera del cel, de Roberto Trotta. Amelia Ortiz-Gil: «Llegir aquest llibre és una experiència molt particular. Per a les persones expertes en la matèria és com jugar amb l’autor a les endevinalles. Mentre ell pretén explicar conceptes tan complicats com l’expansió de l’univers o les partícules supersimètriques, la tasca del lector expert és endevinar de què està parlant, a quin concepte o teoria física està referint-se mitjançant la seua descripció amb paraules habituals. Algunes d’aquestes endevinalles són molt simpàtiques, com quan parla «d’una festa que es fa cada any en un lloc molt fred, prop d’on hi ha molta aigua gelada, no lluny del lloc on acaba el nostre Món Llar». Intentar esbrinar a què es refereix t’obliga a reflexionar sobre les paraules que s’utilitzen en l’argot científic i la seua relació amb la realitat que designen.

Per a aquells que desconeixen els temes tractats, les descripcions utilitzades per l’autor aporten, en la majoria dels casos, un coneixement bàsic i senzill que permet entendre el concepte amb metàfores quasi sense fer cap d’esforç. Si bé de vegades algunes expressions són un poc decebedores (com «estrelles boges» per a parlar de planetes, que no en són, d’estrelles), estan justificades per motius històrics, ja que fan referència a les antigues denominacions originals».

La conquista del lenguaje. Una mirada a la evolución de la mente simbólica. Xurxo Mariño. Shackleton Books. Barcelona, 2020. 176 pàgines.

La conquista del lenguaje, de Xurxo Mariño. Susanna Ligero: «L’autor exposa el que sí que sabem de les nostres ments atípiques en el regne animal, i ho fa d’acord amb l’apassionant narrativa de fons: la història evolutiva d’Homo sapiens. Comencem entenent el fet particular del nostre llenguatge, és a dir, la nostra capacitat de crear i entendre símbols, de dotar-los de significat de manera col·lectiva, i de transmetre’ls a les noves generacions. Continuem revisant els canvis anatòmics estretament lligats a aquesta capacitat simbòlica; sobretot, el creixement de l’encèfal i les seues possibles causes. Després, passem a conèixer una mica més «la màquina de pensar paraules», és a dir, les àrees cerebrals que juguen algun rol en aspectes com l’emmagatzematge de lèxic o la funcionalitat de la sintaxi. Per últim, ens enfrontem de nou a la gran pregunta: com van evolucionar llenguatge i capacitat simbòlica? De forma paral·lela, un darrere de l’altra? Tal com avançàvem, no n’hem d’esperar una resposta definitiva, sinó gaudir de les teories que Mariño ens desxifra amb rigor i alhora amb un ús excel·lent del llenguatge literari.

Per exemple, en una curiosa escena, Mariño ens retrotrau a aquells primers (possibles) moments de prova i error d’Homo sapiens amb el llenguatge. Un grup petit d’humans es desplaça amb cautela per la sabana africana, cercant menjar. Mentre descansen, un component de grup s’alça i emet «un grunyit que potser significa alguna cosa». Probablement vol que la resta també alcen el cul. Però no l’entenen: no entenen el grunyit ni la intenció. El pobre ho deixa estar, de moment. I així Mariño ens revela un fet clau en l’èxit del llenguatge: no només va ser la capacitat d’emetre sons intencionats, sinó que algú altre els entenguera. Parlant la gent s’entén, que diu la dita. Que fàcil sembla ara».

El país de los sueños perdidos. Historia de la ciencia en España. José Manuel Sánchez Ron. Taurus. Barcelona, 2020. 1152 pàgines.

El país de los sueños perdidos, de José Manuel Sánchez Ron. José María Merino: «És difícil resumir la riquesa d’informació i de matisos que impregna l’extens llibre, tan rigorós com amè, en el qual s’integren amb naturalitat l’erudició científica i històrica amb el que podríem dir el «discurs dramàtic», tant de l’escenari social i temporal com dels personatges que s’hi van succeint i els temes en què intervenen…

A partir les Etimologies de sant Isidor (segle V o VI) com a «recopilació de sabers antics» i «pont entre els coneixements de l’antiguitat i l’edat mitjana», Sánchez Ron ens va presentant el panorama dels coneixements al «país de les tres cultures» marcant el món musulmà com a transmissor dels sabers hel·lenístics i les relacions entre els musulmans d’Orient i d’Occident, en què van proliferar els coneixements en matèria de medicina, astronomia i botànica, amb la invenció d’instruments com l’astrolabi, rellotges i clepsidres. Alfons X el Savi és un altre referent destacable, no sols per la presència en el seu regne de jueus i àrabs cultes, sinó per certes publicacions en matèria d’astronomia que van influir en Copèrnic i van romandre vigents fins al segle XVIII. En el camp de la medicina destacaven els jueus, i es recorda el metge i l’astrònom Maimònides, juntament amb d’altres com el musulmà Averrois, abans que els Reis Catòlics determinaren un trist final».

Ecología y evolución de los Papilionoidea del Paleártico occidental. Albert Masó. LU Ediciones. Barcelona, 2020. 200 pàgines.

Ecología y evolución de los Papilionoidea del Paleártico occidental, d’Albert Masó. Xavier Bellés: «Tots els qui el van conèixer, recordem amb afecte i nostàlgia el Dr. Ramon Margalef. Naturalista i ecòleg genial, era un generador inesgotable de noves idees, que compartia i regalava arreu. Mirava les coses des d’angles pels quals ningú no havia mirat i, és clar, veia coses que ningú no havia vist abans. Un bon dia, mirant làmines de llibres de papallones, es va adonar que la mida de les ales era força similar en cada grup d’espècies, però alhora força distinta en diferents grups d’espècies. Semblava com si no hi hagués mides intermèdies entre diferents grups, sinó que la mida «saltava» d’un grup a l’altre. Margalef pensà que valia la pena contrastar de manera sistemàtica aquesta idea, i li va proposar de fer-ho a Albert Masó, en el context d’una tesi doctoral que estava realitzant sota el seu guiatge. Masó ja tenia una part del treball de tesi en marxa, enfocada a l’ecologia de papallones, però entomà amb entusiasme la idea que li regalava Margalef, i la incorporà al seu projecte de tesi. Aquesta és la petita història de l’obra que ressenyem, els continguts de la qual corresponen a la tesi doctoral de Masó, defensada el 2018, i publicada ara en forma de llibre. La història explica que el llibre estigui dividit en dues parts ben diferenciades: una primera dedicada als aspectes ecològics, que ocupa els dos primers capítols, i una segona part que aborda aspectes de l’evolució de la mida de les ales, descrita en els tres darrers capítols».

Descobreix altres lectures al nou número de la revista Mètode, «Ciència ciutadana: La societat entra a escena».

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.