Carrière du chemin de Port-Mahon
Sota el carrer de Tombe-Issoire, 14è arrondissement, París
Mapa a Google

El dia de Pasqua del 1756 –fou el 18 d’abril–, en el context de la guerra dels Set Anys, una armada naval francesa amb 12.000 homes provinent de Toló va desembarcar sense gaires entrebancs ni oposició a Ciutadella. Començava l’anomenada batalla de Menorca, ocupada d’ençà del 1708 pels britànics, que es va acabar dos mesos i mig després amb la rendició del castell de Sant Felip, a la boca del port de Maó. Un dels soldats que anaven amb l’estol francès, François Décure, es va estar a l’illa –a desgrat seu– molt més temps que no va durar l’ocupació francesa: quan Menorca va tornar a passar a mans dels britànics l’any 1763, fou capturat i empresonat durant cinc anys a la zona de Maó. L’episodi, com veurem, el va marcar profundament.

El nom de Décure torna a aparèixer en la documentació el 1777, ja a París, contractat per la Inspecció General de Pedreres per a treballar com a obrer al subsol de la capital francesa. D’ençà de l’època romana, cal dir, les explotacions de pedra calcària sota la ciutat eren prou habituals i aquella xarxa de galeries subterrànies, a l’últim quart del segle XVIII, va semblar una bona solució per a descongestionar els cementiris sobresaturats de París. Al costat de les explotacions mineres, doncs, hi van néixer les famoses –i una mica escabroses– catacumbes parisenques, plenes d’ossos humans. Durant cinc anys, fins el 1782, l’obrer Décure va picar pedra sota terra i, en les pauses dels àpats o ja fora del torn de treball, va esculpir d’amagat, en una galeria inferior que havia descobert casualment, uns quants gravats i figures a les parets.

I què hi va reproduir, amb tant de secret? Doncs les grans edificacions que recordava –amb força dosis d’imaginació, cal dir-ho– de l’àrea del port de Maó: el castell de Sant Felip, la façana marítima de la ciutat i una possible caserna militar. Sota la llum pàl·lida de les torxes, amb els estris que tenia a l’abast, va anar completant allò que actualment, en l’extensa xarxa de catacumbes de París, és el passadís de Port Mahon, el nom amb què era coneguda la capital menorquina pels francesos i pels britànics al segle XVIII.

Una de les tres obres que va deixar amagades al subsol parisenc, la que representa la ciutat de Maó vista del port, si passem per alt les nombroses llicències artístiques que es va prendre l’autor, és gairebé perfecta quant a factura per un detall que no sempre és perceptible: quan l’aigua natural s’acumula dins aquesta galeria tan particular, arriba just al nivell correcte de la riba.

Décure va sobreviure a l’empresonament de Menorca, però no va superar la feina enclaustrada a París: segons que sembla, amb el conjunt escultòric ja enllestit, va intentar de construir ell mateix una escala que connectés el seu cau artístic amb la galeria superior i un esfondrament li va causar ferides greus de les quals no es va recuperar. Per sort, els inspectors de les pedreres van decidir de preservar l’espai en què havia treballat i hi van instal·lar una placa commemorativa. Gràcies a això, i a unes quantes restauracions en aquests últims dos segles i mig, l’episodi vital d’un soldat francès a Menorca continua plasmat a les entranyes de París.

I una mica més: El passadís de Port Mahon, tot i quedar englobat en el conjunt de les catacumbes de París, no és d’accés obert i, de fet, tan sols es pot visitar de tant en tant de manera excepcional. Disposa de protecció com a monument històric.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat