Un Parlament de Catalunya amb seu a Madrid: adeu a una legislatura dependent de les negociacions amb el PSOE

  • La mesa es reuneix per darrera vegada abans que Aragonès convoqui formalment les eleccions i la cambra es dissolgui demà · El final del mandat del 52%: de la majoria independentista de la investidura a la inoperativitat d’una aliança parlamentària tripartida

Odei A.-Etxearte
17.03.2024 - 21:40
Actualització: 18.03.2024 - 00:11
VilaWeb
La votació del pressupost, dimecres passat, al parlament (Fotografia: ACN)

Punt final. La mesa del parlament es reunirà aquest matí per última vegada i la cambra es dissoldrà demà, quan el Diari Oficial de la Generalitat publiqui el decret de convocatòria de les eleccions del 12 de maig que signarà Pere Aragonès. És la paradoxa del mandat de la majoria independentista del 52%: tres anys en què l’agenda política catalana ha estat del tot condicionada pels efectes de la repressió i les negociacions amb el govern espanyol, sense cap estratègia comuna entre els partits i les entitats independentistes i un desgast electoral en forma d’abstenció que caldrà veure si són capaços de tornar a mobilitzar. La sincronització del Parlament de Catalunya i el congrés espanyol culminava dijous amb l’aprovació de la llei d’amnistia, l’endemà d’haver anunciat Aragonès l’avançament electoral i d’haver desistit el PSOE de l’intent d’aprovar el pressupost espanyol.

Pedro Sánchez ha evitat de sortir escaldat de la competició electoral entre ERC i Junts, que faria inviable un acord. Però també ha fet esclatar la tensió amb Sumar i els comuns. Ada Colau va suggerir la idea que Aragonès ja va afrontar la negociació del pressupost fallit amb els comuns preveient aquest final, en coordinació amb els socialistes. ERC ho nega, però Junts també hi veu una conxorxa per a forçar unes eleccions que deixessin Carles Puigdemont fora de joc, sense prou temps perquè li apliquessin la llei d’amnistia. Una llei que, d’una altra banda, Esquerra recorda que s’hauria pogut aprovar abans al congrés espanyol si no hagués estat perquè Junts va voler negociar-la més temps amb l’argument de millorar-ne la cobertura.

Tot ha pivotat sobre Madrid mentre el parlament català acabava relegat a un debat subsidiari. Primer, ERC va fer valer la dependència que en tenia el PSOE en la negociació dels indults –que no va reivindicar fins l’any passat– en la supressió del delicte sedició i en la reforma de la malversació. Després de les eleccions del 23-J, s’hi va afegir Junts. Tan sols la tenalla independentista explica la llei d’amnistia i la defensa que n’han hagut de fer els socialistes per poder mantenir-se al govern espanyol. Però el PSOE ha mantingut una constant: negar-se a abordar un possible referèndum, donar aire als acords amb els partits i deixar morir d’inanició la taula de diàleg entre governs.

La taula ha format part de l’escenificació amb què el govern espanyol ha volgut projectar a l’exterior la seva capacitat per a resoldre un conflicte polític que, en realitat, es manté viu. Per això va acceptar el mecanisme de verificació internacional que demanava Junts en la taula entre partits que reclamava Puigdemont (ERC també va afegir-lo en el darrer acord d’investidura de Sánchez) però no va acceptar mai que hi fos en la relació entre tots dos governs. De fet, Aragonès tampoc no ha vist reunida per quarta vegada la taula de diàleg. Sánchez, després de veure’s amb Aragonès al Palau de la Generalitat el desembre passat, va avenir-se a reunir-la en el primer trimestre d’enguany, però no ha estat així.

Junts i la CUP van ser molt crítics amb la taula d’ençà del començament de la legislatura. Els anticapitalistes, de fet, van acotar l’intent negociador en l’acord d’investidura amb ERC. Aquell pacte donava dos anys a la taula de diàleg i proposava de decidir, en la primera meitat del 2023, si era el moment d’impulsar un “nou embat democràtic per l’autodeterminació” que havia de preparar la direcció estratègica de l’independentisme. Aragonès també es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Però la CUP va trigar pocs mesos a desmarcar-se del govern i el president de la Generalitat es va desdir d’allò que havien signat.

La investidura també va ser especialment difícil per les tensions eternes entre Esquerra i Junts, però va ser possible per una aposta d’Aragonès i de Jordi Sánchez, aleshores secretari general de Junts. D’ençà del 21 de maig de 2021, quan va ser elegit president de la Generalitat, Aragonès ha encapçalat l’etapa en què ERC ha assumit més cotes de poder d’ençà de la Segona República espanyola. Aquell dia es va comprometre a “impulsar la nova Generalitat republicana” –parlava d’una “una transformació social, feminista, verda i democràtica”– i a treballar per fer inevitable l’amnistia i l’autodeterminació. Després Junts va acusar ERC d’incomplir el seu acord d’investidura i, amb les tensions per l’opció negociadora d’Aragonès amb Madrid, va decidir de sortir del govern l’octubre del 2022 després d’una consulta interna que va causar ferides encara obertes dins el partit.

Quan la CUP se’n va desmarcar, Aragonès es va acostar als comuns. Quan Junts va sortir del govern, al PSC. La dependència mútua d’ERC i els socialistes a Madrid i a Catalunya ho greixava tot, malgrat que ha obligat Salvador Illa a travar un discurs complex, no gaire habitual per a un cap de l’oposició: el d’allargar la mà als acords al mateix temps que esmolava les crítiques per la gestió de l’executiu. L’objectiu d’Aragonès era exhaurir els quatre anys de legislatura. Ho va repetir fins que va fer el cop de volant del final. Però molt abans que els comuns li tombessin el pressupost, era una evidència que l’escenari electoral que més li convenia eren unes eleccions anticipades. Solament així podria esquivar el desgast de la fase més dura de la sequera i deixar descol·locat l’intent de Puigdemont. Ara pretenia de falcar-se amb un pressupost expansiu, agitar el debat del finançament amb una proposta singular del govern i materialitzar el traspàs de Rodalia, mentre la defensa d’un acord de la claredat no feia fortuna entre els partits catalans i restava aparcada tot esperant de donar fruits en la taula de diàleg.

Les eleccions han arribat per la inoperativitat de la majoria tripartida (amb ERC al govern, i el PSC i els comuns de fora), però Aragonès ha mantingut un govern en solitari d’Esquerra sobre una minoria de 33 diputats durant un any i mig. Un temps que, al començament, semblava impossible, però que alhora sembla haver passat factura al seu partit. Esquerra va perdre més de 300.000 vots a les municipals (i batllies clau com ara les de Tarragona, Lleida i Sant Cugat del Vallès) i 400.000 vots i 6 diputats en les espanyoles.

I això que els partits independentistes ja havien tingut una davallada important en les eleccions catalanes del 2021. ERC, Junts i la CUP van perdre més de 700.000 vots. Esquerra, més de 330.000. Junts, més de 377.000 i, la CUP, 5.300. Potser la dependència amb Madrid explica una part de la caiguda progressiva, en un independentisme dividit i sense un nord compartit. Si Carles Puigdemont, tal com és previst, confirma la candidatura, serà ell qui personalment s’examinarà davant els electors de Junts de la seva estratègia negociadora amb Sánchez. Junts tindrà un desgast semblant al d’ERC? Caldrà veure si és així, si ERC atura la sagnia o no i si unes altres candidatures, com ara la d’Alhora, aconseguiran de repescar una part del vot decebut que romandria a casa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any