Un país, dos sistemes. Una Generalitat, dues legalitats

  • «Hauríem de parlar clar: no hi haurà una legislatura normal a partir de la formació del parlament, dimecres de l'altra setmana»

Vicent Partal
07.01.2018 - 22:00
Actualització: 08.01.2018 - 09:29
VilaWeb

Aquesta setmana serà molt important perquè les negociacions sobre la formació del govern ja hauran de ser definitives. En bona lògica, l’elecció del president del parlament no es pot fer tota sola, aïlladament, sinó que ha de formar part del paquet que respondrà als interrogants sobre com es desenvoluparà la legislatura, quin acord i programa de govern hi haurà i qui serà investit president de la Generalitat. És lògic que tota l’atenció es pose, doncs, en l’acord a què haurien d’arribar Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. Però els partits implicats callen molt. Moltíssim. I això fa que hi haja tants rumors i intoxicacions com no he vist mai en la meua vida. Un moment difícil i preocupant, que supose que no tenim més remei que suportar.

Tanmateix, em preocupa una certa sensació que plana en l’ambient, que indica que s’intenta un acord, per dir-ho d’alguna manera, com si no passàs res. Com si no hi hagués hagut el colp d’estat. Com si tinguéssem davant una legislatura més o menys normal. I si és així, que no n’estic segur, crec que es cometria un greu error. Hauríem de parlar clar: no hi haurà una legislatura normal a partir de la formació del parlament, dimecres de l’altra setmana. Encara que el 155 s’anul·le amb la formació del nou govern, tothom és conscient que el control financer i judicial de les institucions catalanes fa impossible de pensar en el retorn a un temps més o menys normal per a la Generalitat de Catalunya. Des del parlament no es podrà fer res que no siga gestió habitual; a l’estil d’una diputació provincial, per a entendre’ns. O l’enfrontament amb l’estat, amb el cost que això puga significar. Fixar-se, per tant, un objectiu ‘autonòmic’ és enganyar-se. Cal pensar fora de la caixa, per dir-ho amb la il·lustrativa metàfora anglòfona. I això exigeix una mirada molt més llarga, que abaste no únicament un acord de govern, sinó també un acord de país. Segurament incorporant-hi actors que no són els tres partits polítics, encara que aquests tinguen evidentment la responsabilitat màxima.

Si això és així, i jo crec que ha de ser així, més que parlar d’un pacte de govern potser hauríem de començar a parlar d’un nou full de ruta, de la reformulació del full de ruta atenent el moment en què ens trobem i els objectius que tenim. En el seu brillant article d’ahir, Andreu Barnils anunciava l’entrada en la tercera fase del procés: estatut (2003-2010), referèndum (2010-2017), república (2017-?). Barnils intueix allò que molts pensem, que és que la porta que el full de ruta anterior preveia per a arribar a la plena sobirania s’ha tancat. Un tancament que no ha de ser per força irreversible, però que de moment és rotund. Si per eixe camí no podem avançar, doncs, n’haurem de definir un altre. I quin ha de ser aquest altre és la pregunta que hauríem de començar a respondre, més enllà de qui ha de ser conseller d’això o d’allò.

Ja ho sé, que no és senzill. I encara menys contra rellotge. Passada la investidura, segurament es podran completar i afermar les idees que apareguen ara. Però el fons d’això que farem s’hauria de veure, i sentir, en la conferència de premsa dels tres partits quan anuncien l’acord i, evidentment, en el discurs d’investidura. A mi em sembla una tasca complicada, però de cap manera impossible, sobretot si primer ens posem d’acord tots plegats en quins són els punts forts del moviment independentista, en definitiva les peces que cal fer jugar de manera més potent i contundent. Jo en veig tres.

El primer, sens dubte, són els dos milions de votants que van resistir l’ocupació policíaca i el colp d’estat el primer d’octubre i el 21 de desembre. Ahir Julià de Jodar es preguntava en una piulada quin sentit tenia no considerar ‘la capacitat del moviment, de la pròpia gent de l’1-O, del 3-O, del 8-N, i del 21-D, per a superar la fase actual’ i, per contra, que tot es fie ‘a converses, marrades, expectatives, i laments?’ Hi insistesc: jo no sé encara si tot es fia a això, però m’afegesc amb entusiasme a la pregunta que fa l’escriptor i ex-diputat de la CUP. És la capacitat del moviment l’arma privilegiada per a superar la fase actual. Tant, que ha estat l’arma que ha tombat l’estratègia del 155 votant en les eleccions imposades. La gent està, estem, inquiets imaginant estratègies encara que això siga ara mateix un exercici bàsicament teòric, perquè aquestes estratègies haurien de casar totes amb el projecte institucional. Però una cosa que no entendria ningú és que l’acord no atorgàs un paper a la ciutadania. I espere que això, en les taules de negociació de Barcelona i de Brussel·les, es tinga en compte.

El segon gran punt fort, paradoxalment, és el govern a l’exili. Només cal veure com reacciona qualsevol redactoret o qualsevol polític de províncies cada vegada que és invocat. Tenir una legalitat fora de la reduccionista legalitat espanyola és allò que els desmunta més i que no saben com combatre –deixant de banda la difusió de mentides i els intents de ridiculitzar o dividir internament. Per tant, aquest govern a l’exili, descaradament, ha de ser present en l’acord i ha de formar part del pacte de govern i de les polítiques que es dibuixen i s’activen arran d’aquest pacte.

Amb un govern vivint en part a l’exili, es poden fer moltes coses que amb un govern només  resident a Catalunya ara ja sabem que no es podrien fer. Coses legals totes i en la nostra condició, que la tenim, de ciutadans europeus. Cal saber-ho aprofitar això, doncs, per definir l’estratègia de la tercera fase barniliana. Ara mateix no hi ha cosa que faça més mal a l’estat espanyol que la presència a Brussel·les de Puigdemont, de manera que d’aquest valor no ens en podem desprendre. I això no ha de ser incompatible amb el fet de reclamar el retorn dels exiliats i dels presos. Fins i tot si poguessen retornar sense problemes, ara que ja ho hem entès, jo seria partidari de mantenir part de l’organització de la Generalitat al marge de la legalitat espanyola, fora, vivint i treballant en aquesta legalitat europea que és impossible d’aconseguir a Espanya. ‘Una Generalitat, dues legalitats’, per dir-ho a la manera de Deng Xiaoping, quan va defensar aquell projecte tan trencador de ‘Un país, dos sistemes’.

Estirar aquest fil, vinculant-lo en tot moment a la força del carrer, obre una perspectiva enorme i diàfana al projecte republicà. I una perspectiva que, a més, l’estat espanyol no té eines per a impedir. I en tenim la prova més contundent en un fet: com que Espanya s’ha trobat obligada a retirar l’euroordre contra Puigdemont i els consellers en l’exili, havent fet el mateix els qui resideixen a Brussel·les que els qui resideixen a Catalunya, els uns –com a ciutadans europeus– són persones lliures i no són formalment perseguits i els altres –com a ciutadans espanyols– han anat a la presó. No crec que ningú puga trobar cap exemple tan gràfic i realista de què significa una política de ‘Una Generalitat, dues legalitats’.

I tot això es relaciona, finalment, amb el tercer punt fort. Amb els impediments de l’estat. Vist des de la perspectiva autonòmica i autonomista, és desesperant aquesta sensació que estan disposats a tot i a fer qualsevol cosa per trinxar el projecte republicà, vulnerant la legalitat i tot. Vist des de la perspectiva de ‘una Generalitat, dues legalitats’, la cosa canvia totalment. Com ha quedat plenament demostrat, hi insistesc, amb l’afer de la retirada de l’euroordre.

Això que fa Espanya, la manera com prostitueix el dret i rebenta la democràcia, a nosaltres ens causa una ràbia infinita. Però hem de tenir paciència i perspectiva i saber que també duu Espanya a un pas del precipici. Passar-se el dret penal d’una manera tan barroera per l’engonal és un exercici perillós. Això, simplement, ‘no pot acabar bé’, com va deixar clar ahir en un article contundent i ben argumentat Javier Pérez Royo.

Encara que ara ens coste d’entendre, sempre és més difícil de lluitar contra algú que es mou d’una manera impecable dins els límits d’allò que pot fer que no pas contra algú que passa per sobre d’aquests límits i que per tant t’habilita a tu a fer-ho, com ens ha passat amb el govern legítim. Amb l’afegit que el risc en què incorre l’estat espanyol és, comença a ser, altíssim. El Consell d’Europa ja ha avisat solemnement. I Pérez Royo no està sol. L’aparició de jutges i magistrats crítics amb l’escandalosa manca de rigor jurídic i processal del Suprem i l’Audiència espanyols és la primera mostra que tenim en dècades que algú, allà, es planta i no està decidit a acceptar que la dreta extrema faça el que vulga embolicant-se en la bandera espanyola. Allò que per desgràcia no hem vist fer mai a l’esquerra espanyola ho fan els juristes. Poca broma, doncs, i molta atenció. Especialment perquè una actuació tan barroera com la que duu a terme l’estat només pot funcionar més o menys bé si reïx d’una manera ràpida i es desmantella immediatament per no originar gaires discussions. Perquè si no és així, que ja no ha estat així, aleshores començaran, que ja han començat, les crítiques documentades i inapel·lables i el bloc del 155 començarà a esquerdar-se, quan els qui s’acluquen d’ulls, avergonyits pel que han fet, ja no puguen resistir més la pressió.

Eixe, eixe, serà el moment que hauríem d’aprofitar, si hem sabut posar a treballar bé les dues potencialitats anteriors, per a fer el pas endavant i posar ja de manera definitiva una xifra final a l’interrogant que, en forma de tercera fase, formulava ahir Andreu Barnils.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Adrià Arboix
Adrià Arboix
07.01.2018  ·  22:19

Genial…! M’hi apunto.

Teresa Queralt
Teresa Queralt
07.01.2018  ·  22:30

Dona bo, llegir l’editorial abans d’anar a dormir. Gràcies Partal.

Pere Hernàndez
Pere Hernàndez
07.01.2018  ·  22:42

Que els partits callin molt (al menys de cara a l’exterior) penso que és bo. Si callen per que estan KO, malament!. Important que parlin i treballin, però si pot ser, que no ens assabentem de passos intermedis. Vull dir, que cal actuar amb moltíssima més discreció, intel·ligència i estratègia.

Per això (i suposo que és demanar molt…) jo preferiria que algunes coses o filtracions els periodistes no les expliqueu (parlo en general), fins que sigui el moment adequat. És a dir, que la informació no interfereixi en l’objectiu (parlo en general).

jaume vall
jaume vall
07.01.2018  ·  22:52

El que passi amb les (des)institucions espanyoles ja s’ho faran. Està clar que per imperatiu legal m’importa, però bé, ja s’ho faran.
Ara bé, el que passi aquí, amb les negociacions entre els dos principals partits sobiranistes m’importa en extrem. Doctors -polítics i politòlegs- té l’església, però des de la condició de soldat ras, ¿tan complicat o tan poc legalment eficaç seria el fet de generar una mica de creativitat entre els actors sobiranistes?
Uns acords per escrit, un pacte de senyors, una alçada de mires, que facilitin arribar amb tranquil·litat als 70 diputats físicament presents, i quan hi hagi normalitat institucional recuperar els acords, els pactes cavallerescs i cedir el que s’hagi de cedir per recuperar els protagonistes principals.
¿O es que en el fons hi ha molta desconfiança entre el que representa Puigdemont i el que representa Junqueras? ¿Desconfiança o deslleialtat ? ¿Deslleialtat o sectarisme?
Així volen liderar la construcció de la república de la qual 2,0 M de ciutadans confiats, lleials i no sectaris han establert els fonaments?

Josep Usó
Josep Usó
07.01.2018  ·  22:55

Probablement el silenci es deu a unes negociacions ben portades. Jo també considere que és bo. Penseu, per exemple, en el silenci que va envoltar la operació d’arribada de les urnes a la seua destinació el primer d’octubre passat. D’altra banda, ells només semblen molt forts, però cada vegada estan més i més advertits. per ineptes, no per altra cosa. No han resolt el “problema”. Per contra, l’han fet gran. Cal paciència. I til·la. estem a la tercera fase. I tenim bon joc. Hi ha partit. I es guanyarà.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
07.01.2018  ·  23:20

Si, lo millor lo de les dues legalitats. Puigdemón i cia estàn fent i faràn molta feina des de Brussel·les. Posant de relleu la falta de drets a espanya i la corrupció del govern espanyol. Esperem que trobin la fòrmula per materialitzar-ho!.

josep SELVA
josep SELVA
07.01.2018  ·  23:43

Torno a dir, per si algú no s’havia assebentat, que EL 21D no varem votar unes elecions autonòmiques (tot i que formalment ho fossin) sino que va ser un segon referendum, aquest cop sobre el SI o NO al 155. I varem tornar a guanyar.
Varem guanyar per seguir fent la República, proclamada però no exercida, i sembla que ERC no se’n vol assabentar. Encara no ha paït el seu resultat, que no ha estat el que esperava.
Una Generalitat autonòmica neixeria morta, lligada de mans i peus, desprestigiada i sotmesa. Es això el que vol ERC?
Per fer el pais de les dues legalitats hi ha dos camins. Tots dos passen per un autèntic Govern Republica a l’exili, però el “segon govern”, el de l’interior, en un país ocupat, només pot ser un govern formal de subsecretaris técnics i de directors generals de gestió, perque en les condicions internes, amb 155 i gent a la presó no es pot fer política de veritat.
Jo crec que per fer un govern així és millor no fer-ne cap, i per això el primer dic legal pot ser impedir la Constitució de la Mesa per manca de quòrum (d’aquesta manera no corren els terminis legals). Potser així no tindriem Govern sotmés ni pel juny, i sense govern a Catalunya, amb un Govern potent politicament a Brussel·les complicariem molt i molt les coses a España.
En resum, Govern de la República a Brusel·les i caos al no-govern de l’Autonomia Catalana (ja inexistent)

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
07.01.2018  ·  23:45

Imaginació al poder. I discreció, molta discreció, d’acord amb Pere. No cal donar pistes debades.

JESUS CASTELLS
JESUS CASTELLS
07.01.2018  ·  23:51

Les passes endavant, sobre terrenys inexplorats com el que ens trobem, sempre resulten difícils, però tots sabem que els polítics que ens han dut fins aquí ja porten fetes bastantes pases al vuit i si be l’èxit no és el que tots voldriem, podem dir que aguantem una posició més que digna davant l’adversari i mes tenin en comte l’inferioritat de condicions amb que hem lluitat.
Estíc totalment d’acord amb el Vicent que encara que costi d’entendre, fer les coses ben fetes amb coherencia i amb la legalitat que s’han fet fins ara, ens dona una força tremenda i ens aporta un sòlid fonament; els independendistes podem parlar alt i fort de coherència de veritat i de dret. Per contra els unionistes es troben embadurnats de mentides de deslleialtats de joc brut i d’abús de poder…………. Més aviat que tard tot s’anirà posant al seu lloc, cal paciencia i saber aprofitar les oportunitats que les sapastrades unionistes ens aniran possan amb safata. Endavant i bona República.

Salvador Rofes
Salvador Rofes
08.01.2018  ·  00:03

A Catalunya estàvem travessant una cismogènesi brutal com molt be va descriure l’antropòleg Sr. Josep Maria Camps en el seu article de la revista NÙVOL

https://www.nuvol.com/noticies/saps-que-es-una-cismogenesi-nestas-vivint-una-de-grossa/

que,malgrat ja hem citat altres vegades, deixo el link per si algú no l’ha llegit. Jo ho he fet unes deu vegades. M’ha semblat de lo més assenyat que he vist en molt temps. Penso que pel catalans independentistes ja patíem (dic bé: patir ja que no és gens agradable barallar-te amb amics de tota la vida) dues cismogènesis, una amb España i una segona amb els membres unionistes de la nostra comunitat.
Ara en comencem una tercera: entre els catalans independentistes. Hi ha alguna societat que pugui patir tres cismogènesi a la vegada sense que acabem tots en mans de psiquiatres?. La resposta és NO. Jo soc metge jubilat. Vam fer un dinar de Nadal amb els companys que vàrem acabar la carrera l’any 1969. Els que van escollir psiquiatria continuen tenint la seva consulta privada. Tots deien que no donaven abast de la gent que ha hagut de tractar-se i s’està tractant com a “efecte col·lateral del procés” . He parlat amb altres psiquiatres i tots estan d’acord.

Se que el divendres dia 12 vostè, Sr. Vicent Partal, vindrà a donar una conferencia al Casal de Mollet del Vallés, en el mateix escenari que el 30 d’octubre del 2016 el Sr. Joan Tardá (conferència que tinc gravada) ens venia a dir que tot estava fet i teníem l’indepèndencia a tocar. El mateix Tardà que ara ens diu que no estàvem preparats per l’independencia però a lo millor creu que sí per una tercera cismogènesi. Senyors d’ERC,JxCat i CUP: el poble no aguantarà una tercera cismogènesi. Que se’n assabentin d’una vegada.

Per cert: hi ha algun diputat o senador del PdCat o ERC que hagi deixat el Congrès i el seu sou? Si tot estava tan calar: què hi feien/fan a Madrid?

Lluís Paloma
Lluís Paloma
08.01.2018  ·  00:04

Espero que sigui com dius, Vicent. El cert és que la moral no la tenim molt alta, i el que necessitem és que passi alguna cosa, la que sigui, que ens afavoreixi i galvanitzi. Perquè el que sí que tenim tots molt clar és que no ens podem deixar vèncer. Hem de guanyar sí o sí. I reconec que, fora del que puguem fer nosaltres, m’agradaria que a Madrid comencessin a passar coses que ens afavorissin, no per cap bondat sobtada d’ells, sinó perquè tot el seu esquema comencés a esfondrar-se en públic. No ha de ser impossible: estan tots plens de merda fins a les orelles.

Eulàlia Gili
Eulàlia Gili
08.01.2018  ·  00:04

No podem saber què s’està negociant però esperem responsabilitat, imaginació i fermesa per buscar la fórmula més encertada.
El que ens sembla imprescindible és que comptin amb la participació de la gent que hem donat tot el suport fins ara.
Ells ens necessiten i nosaltres necessitem fer-ho, organitzadament.

Jordi T.
Jordi T.
08.01.2018  ·  00:43

Per a aquesta tercera fase, no perdem de vista que a Catalunya tenim majoria parlamentaria independentista per a 4 anys, i que a la legislatura espanyola s’acabarà abans.
I tenint en compte la feblesa del govern del PP, tindria sentit eleccions avançades. El PNB en te la clau, no aprovant pressupostos a Rajoy i esmenant la traició del PSOE a la democracia espanyola.
No tinguem pressa ni perdem la calma. Abans de tornar a votar al Parlament, doncs, hi haurà altres conteses electorals.
Podem fer un bloc pro-referèndum amb els comuns en les properes eleccions espanyoles? O com a mínim, un bloc anti repressio?
Van prometre una reforma de la Constitució. Es farà? Com? Quina batalla hi haurà i com es posicionarà l’esquerra? La votarem?

Jordi T.
Jordi T.
08.01.2018  ·  00:47

A Josep Selva: em sembla que si no hi ha govern autònomic, qui administra la Generalitat es el 155. Quan abans traguem els intrusos dels despatxos, menys podran destrossar.

Jordi T.
Jordi T.
08.01.2018  ·  00:58

Dels 3 punts que apunta Vicent, jo hi confio molt:
– La gent. Ha tornat a respondre i hi tornarà. Pero per mes manifestacions, llaços groc, pancartes i vots, la situació dels empresonats i exiliats no ha canviat.
– 2 legalitats. Jo crec que fins i tot la idea de 2 governs es millor. Un govern que administri i un govern a l’exili que mantingui viva la flama de la Republica. Que be que hagués anat que tot el govern estigues a l’exili, abans de veure Junqueras i Forn a la presó. Que tinguem diputats, President i membres del govern que no poden assistir a les sessions del Parlament ni puguin seure als seus despatxos es un gran impediment. Mes valdria que no s’hi haguessin presentat per no acatar el 155 i donar continuitat al govern legítim de la republica.
– La deriva de l’Estat. Fins quan podran aguantar els espanyols? Com podem explicar el nostre relat? El govern del PP es feble, i no te sentit que esgoti la legislatura. Quina campanya farà l’esquerra? Hi haurà poders que mouran fils per canviar el rumb que ens arrossega a tots cap al precipici?Nosaltres, en canvi, tenim majoria parlamentaria i 4 anys davant nostre.

La idea de restituir l’anterior Govern i Presidència del Parlament es molt romàntica, pero ens pot portar a mes repressio, menys marge de maniobra (lideratges absents i pèrdua d’escons), i mantenir la tensió cosa que dificulta l’eixamplament de la base sobiranista.

Per tant, jo faria;
– Investir un President disponible i formar un nou equip de Govern, que mantingués permanentment el contacte amb el President legítim (reunions formals), i deixant constància de la lleialtat al Govern de la Republica. I que exiliats i/o empresonats renunciessin a l’acta de diputat per no deixar mai el Parlament en minoria.
– Durant aquests 4 anys cal definir un nou full de ruta que hauria de passar per un referèndum acordat. Com que a Espanya hi haurà eleccions abans, es possible fer una llista conjunta pro-referèndum que inclogui els comuns? Com es pot forçar a la UE que tuteli el proces?
– Mentrestant, governar be per eixamplar mes la base independentista i de suport a un referèndum. Cal no oblidar que encara no hem pogut superar clarament la xifra del 50%.
– I en paralel, que la judicialització de la política els retorni com un boomerang. Muntar un equip de juristes per obrir denúncies contra els governants de l’Estat: el pagament de la indemnització del Castor que es ilegal, els incompliments de l’Estatut que tambe son i legals, i burxar, burxar i burxar sense parar per tal d’accelerar la podrimenta. Fem que sigui inviable fins que la UE hagi d’acudir al rescat.

Danny Norton
Danny Norton
08.01.2018  ·  01:10

‘Una Generalitat, dues legalitats’: Efectivament, em sembla un esquema potent i factible. A dins de casa tindrem una escarransida capacitat política equivalent a una diputació, però podrem gestionar el dia a dia de l’administració autònoma dirigits per la Soraya. I per sobre de tot tindrem a Brussel•les un veritable President de la República i un Govern legítims i aliens a l’univers dels Torquemada.

Tot plegat farà que, poc a poc, prestigiosos magistrats no-espanyols vagin ficant cullerada i arribin a desvetllar a la UE que ‘el rei va despullat’.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
08.01.2018  ·  01:27

El Primer dia de l’anu 2018 vaig dir això:

“Com en altres ocasions dissent de tu Vicent. La gràcia i la força d’aquest mitjà rau, precisament, en el fort debat que hom fa al seu si. Això, només ho vegem en medis de comunicació anglosaxons.

Fa mesos que he deixat de parlar de Preesident de la Generalitat. En parle de President de la República, que és el que tem l’adversari anhilador. La manera d’implementar-la passa per un canvi d’actitud i de llenguatge. A aquest poble nostre- en el sentit nacional- només li’n queda una, de Generalitat, que és la Valenciana.

Com cal “completar” el govern de la Repùblica a l’interior cal gent d’honor i insubornable, començaria a rescatar en aquest tram especialment dificultós David Fernández, Xavier Sala Martín, Carles Viver, Antoni Vives, Jaume Renyer, Hèctor López Bofill, Alfons López-Tena, Quim Arrufat, etc per tal de greixar i enfortir eixa cadena de transmissió que ha de funcionar com un rellotge.

Sense enfitar-nos-hi i posant l’estat al límit del penya-segat d’una vegada irremissible.

El gruix de la gent els rematarà si veuen que no aneu en broma, sinó “a barraca”…una espenteta més i els tombarem.

No ho oblideu: els tenim acoquinats i no “fan” dur des de fa mesos.

Malauradament aquesta institució ha estat rengolida en el marc constitucional espanyol. Com un foróncol al cul del sistema legislatiu espanyol. Tan estrany i generalista que contínuament bada el format piramidal de l’estat colonial. Els grinyola. En són antitètics.

Poden admetre qualsevol altra peça aliena com a bon sistema assimilista del segle XX, com les institucions basco-navarreses, les nostres, però, no.

Ací el que cal pretendre és jugar en dos nivells o plans coordinadament:

1. el pla de protegir la República representada pel President de la República Carles Puigdemont i la resta del govern republicà: Ponsantí, Puig, Comín, Serret, etc i qui s’està amb ells. Eixe és el President i llur ministres.

2. El segon nivell és com fer que la vida institucional continue rutllant dins de la colònia – invadida- per a la ciutadania. Perquè tothom continua fent vida normal.

Situació bicèfala que el colonialisme espanyol llargament ha anhelat on situar-nos per tal fragmentar-nos i crear-nos dissencions.

El govern de la República ha de continuar fent la faena que li hem encomanat: afermar-la i erosionar la credibilitat d’España fins fer esfondrar l’estat.

I no puc creure que aquest pacte no estiguera enraonat prèviament per Puigdemont i Jonqueres i assessors respectius. Per això cal bandejar aquells que intenten rompre la CONJURA.

El govern interior també és el govern de la República. A l’interior. Per això cal que funcionen sincronitzadament com un motor i l’arbre de transmissió d’un automòbil.

Que ERC o Puigdemont hagen dit açò o allò durant una campanya en les condicions en què s’ha fet no hi hauria de posar cap obligació. No podem obligar-nos a respectar unes regles ètiques i morals quan t’estan massacrant. S’ha de fer allò que convinga en cada moment.

Que els Évole’s boys i altra genteta col·laboracionista advoquen per fer d’Oriol (lliure) ens hi hauria de fer prou de malfiança. Ells, per a la màquinària de l’estat, són els enganya-bovos comuns i els “tontos” útils. L’esquer amb l’ham amagat a sota per a pescar-nos.”

En l’editorial de hui veig que veniu cap a mi. I en aquest cas, torne a dissentir amb Vicent. No vull jugar aquesta partida contra l’estat español amb les cartes boca amunt. Vull secretisme, discreció, i un pla demolidor d’aquest estat. Vull gent amb coneixement suficient i necessari que esbuque l’estat. Amb les cartes destapades els enemics d’aquesta nació saben la jugada següent que anem a fer. Fins ara hem tingut sort perquè hi ha un poble darrere però aquesta vegada no m’agradaria que tornarem a escriure cap llibre, article, etc. d’història sense la victòria com a resultat final.

I ho dic per pur egoisme, perquè contra més destruït reste l’estat español, més facilitat tindrem eixe 40% de ciutadans d’aquesta nació – que quedarem atrapats sota els imperis francès i español- a crear noves repúbliques “ad hoc” que caldrà maclar-ne en una Confederació de repúbliques nostrades.

Menys bonisme -com fins ara – i més neurones barrejades amb malaòstia.

Jordi Miralda
Jordi Miralda
08.01.2018  ·  01:45

Totalment d’acord amb l’editorial de Vicent Partal. El Govern a l’exili ens dona una capacitat molt important que no podem deixar perdre. I hem de tenir també un Govern a Catalunya que recuperi les funcions administratives, fins allà on sigui possible. La qüestió és que els dos Governs s’han de coordinar per funcionar d’una manera òptima pel país, fent allò que l’estat espanyol voldria impedir i a la vegada lluitant contra qualsevol intent de l’estat espanyol de destruir el nostre sistema educatiu, mitjans de comunicació, mossos d’esquadra, institucions, etc. Cadascú que faci el que pugui pel país des del lloc on estigui.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
08.01.2018  ·  01:47

Estem arribant un punt que podem qualificar com el procés final. Penso que caldria comptar amb tot i per tot amb els milions de votants d’elecció rere elecció han mostrat el seu valor i han cregut que allò que feien votant tenia algun sentit. Amb tot cal tenir ben clar que la paciència no serà infinita i cal començar a fer que aquest poble organitzat o no, tingui un paper que sigui determinant. No vull dir que fins ara això no s’hagi tingut en compte però cal que el procés d’emancipació nacional tingui un suport popular majoritari. I cal pensar en com es pot fer aquest tram sense que el govern espanyol ho torpedini.
El segon bloc és el del govern a l’exili. No nego que tenir un govern a fora d’Espanya dóna un marge d’actuació que no es pot tenir a dins de la nostra nació ocupada per Espanya. Però tot i les avantatges, també té inconvenients. Sigui qui acabi essent el President i Presidenta de la Generalitat i el seu govern, si es troba a Brussel·les farà molt difícil la tasca de governar el dia dia. Per tal potser seria millor que ni hi hagi dos governs simultanis a Catalunya, una aquí executiu i un a fora representatiu i anar estretament coordinats.
I sobre el ressò internacional, és ben veritat que el món comença a conèixer la realitat i les aspiracions catalanes però aquesta feina que caldria que la fes principalment la gent de fora pensant que serà més lent del que pensem, malgrat les opinions de diversos governs interessats en nosaltres. Caldria suplir les ambaixades catalanes amb una intensitat de treball altíssima d’aquest equip. Una de les primeres missions del nou govern de l’interior seria intentar refer les ambaixades catalanes tancades des d’aquí i si això s’acaba bloquejant, destinar tots els esforços i recursos que es disposin al govern exterior.

jordi Rovira
jordi Rovira
08.01.2018  ·  06:54

Simplement: d’acord! Amb un a afegit que ho amaneix; el que van fer els anglesos, els canadencs, el que estan fent els italians o els francesos a còrsega. Alguna cosa molt greu passa a l’estat espanyol per mantenir-los abocats en aquest camí sense sortida. Nosaltres lògicament ens llepem les nostres nafres. Ens dolen. Però no sé pas si veiem amb prou perspectiva les del veí. I aquest és un detall significatiu. A l’altre costat no en dubten pas de la nostra força.

Ignasi de
Ignasi de
08.01.2018  ·  07:09

Hem de ser ingovernables. Hem d’anar a noves eleccions.

Roser Giner
Roser Giner
08.01.2018  ·  08:01

Un any, el 2018, clau per la implementació de la República de Catalunya. I jo també recordo a tothom que les eleccions del 21D que el reino de espaÑa volía que fossin autonòmiques, va ser un nou referèndum, SI, NO al 155, i vam guanyar. Amb claredat.
El poble vol la República proclamada. Un Govern autonòmic no serveix per a res. El 155 el continuaria humiliant. El Govern és a l’exili. Sense dubtes. És legal. I l’altre Govern a l’interior ha de ser de tècnics, directors generals, secretaris, funcionaris, anar fent funcionar la màquina.
Sense governs la maquinària de les institucions funcionen. I sí, boicotejar la constitució de la Mesa del Parlament. El reino de espaÑa ho té complicat, i els partits políìtics del 155 ho saben.

No volem un Govern sotmès.

Les 2.078.340 persones així ho van confirmar amb el seu vot el 21D17 als tres partits del NO al 155. Oi que ho heu entès bé ERC ( sobretot ), JxCat i CUP ? El Govern legítim és a l’exili i ha de continuar.

Eduard Pertíñez
Eduard Pertíñez
08.01.2018  ·  09:03

Incorporo una idea per si algú la vol posar en pràctica. El txec republicà. Una donació desinteressada de centenars de milers de persones que vagi a un fons comú i que serveixi com a caixa de solidaritat amb la gent més necessitada dels barris més unionistes. Un complement a la subsistència d’aquells que ens volen mal, tot en nom clarament de la República.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
08.01.2018  ·  09:05

Jo crec que el que faria més mal a la putrefacta españa, es anul.lar el ESTATUTO DE AUTONOMIA DE CATALUNYA fabricat per jutges del constitucional, pensant.se que son politics.
ANUL.LEM L’ANIMALADA del Estatuto de Autonomia del TC-PSOE-PP que es senzillament un ATEMPTAT A LA DEMOCRACIA.
JUTGES FENT DE POLITICS i creen un estatut que es una merda espanyola.
SENSE ESTATUT, 16 autonomies i Catalunya fora del sistema fabricat per franquistes, i el terratremol espanyol sera total.
AUTONOMIA TU TIA!!!!!

Pep Agulló
Pep Agulló
08.01.2018  ·  09:19

Que no vingui Puigdemont a la investidura no és una qüestió de seguretat, és sobretot, una qüestió estratègica: assegurar l’existència de la república.

El 155 ja no marxarà i així no podem pensar en cap autogovern a Catalunya. Si entrem a la trampa de materialitzar els resultats del 21-D per gestionar aquesta mena de diputació del 155, estarem admeten que han liquidat la República declarada i que els presos i exiliats no són més que presos polítics i exiliats polítics.

No només, els presos i exiliats són el govern de la república que s’ha de personalitzar en Puigdemont, el president a Brussel·les. Com diu el professor Joan Becat, amb una oficina del diari oficial de la república catalana que publiqués actes de les decisions, tindria una importància capital, tant per la consideració jurídica internacional dels presoners i exiliats, diputats d’una república, com perquè aquesta república a l’ombra donaria sentit i iniciativa al govern de la generalitat. El full de ruta no estaria condicionat totalment per la brutal repressió de Madrid que no té aturador i que l’haurem d’entomar tots fins el paroxisme del seu colapse.

I si, com diu Oriol Izquierdo, el govern legítim es pogués instal·lar a Prada de Conflent, seria definitiu.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Albert Miret
Albert Miret
08.01.2018  ·  09:48

Completament d’acord amb el que dius Vicent, sobretot amb la importància que cal donar al Govern de Brussel·les. Serà, és ja un altaveu al món de què realment passa a Catalunya. Potser caldria però combinar tots els teus arguments, que comparteixo amb d’altres que crec que seran altament influents en tot el que vagi passant aquí. M’agradaria saber per exemple quant durarà la paciència d’una cúpula directiva de la Unió Europea que està recolzant un estat feixista que passa de les seves lleis, i que posa en perill extrem no només la continuïtat d’aquest estat dins de la Unió, sinó la continuïtat de la mateixa Unió, a la que li estan sorgint com bolets opositors per part dels estats que encara respecten els principis democràtics d’aquesta Unió.
Per altra banda, cal estar atent a veure com s’acaba el més que possible pacte entre Shultz i Merkel, perquè el primer que vol imposar Shultz -segons diu- és el pacte sobre el naixement dels Estats Units d’Europa, cosa que de fer-se, i ja només en plantejar-ho, començarà a desinflar les ínfules dels governs totalitaris i altres delinqüents del continent.
Espanya, ja sense cap credibilitat democràtica al món, es troba davant d’una imminent bancarrota que no podrà seguir amagant gaire temps més donat el canvi radical de les seves possibilitats d’endeutament. Quan això passi, que passarà irremissiblement, la nosa que ara ja va fent un govern profundament feixista tant dins d’Europa com dins de la mateixa Espanya, crec que fàcilment desembocarà en una expulsió per part de la seva pròpia ciutadania del PP, dels seus afins i de tot aquell que faci olor del franquisme fora de tota posició de poder. El feixisme ha tornat a arruïnat el país, i això dubto molt que els votants ho perdonin novament.
Els representants del poder judicial que ara està fustigant Catalunya, tenen una mitjana d’edat que supera els 60 anys, i les veus discordants arran de l’absoluta manca d’independència d’aquest poder en vers a l’executiu, cada vegada sonen més fortes a dins i a fora d’Espanya. Aquesta situació per tant, no es pot esperar que duri massa temps més, i tal com ha demostrat el govern actual, sense tenir captiu el poder judicial, no són res. Si això passes, ja només els quedaria un exèrcit que en realitat no depèn d’ells per molt que ho vulguin simular a còpia d’anar penjant medalles i inventant-se càrrecs, sinó de l’OTAN. Sí que els queda una Policia Nacional i una Guàrdia Civil casposes i mal pagades, que es comencen a revoltar i a més, tan polititzades que difícilment podran ser assimilades en el seu dia per un país realment democràtic.
Per tant, i donant-te tota la raó en el que dius, crec que també si pot afegir una mica més de paciència mentre anem fent el que hem de fer, i deixar que l’enemic és continuï desgastant. Potser veurem meravelles inimaginables aquest 2018.

humbert roma
humbert roma
08.01.2018  ·  10:08

A afegir a les interessants reflexions d’en Vicent. Com vinc insistint darrerament, ERC hauria d’estar més preocupada per construir un sòlid discurs socialdemòcrata i abandonar ambigüïtats programàtiques –en la línia del que va fer el Partit Nacional Escocès–. I no en la lluita pel lideratge de l’independentisme que, hores d’ara, es en fase de retornar la presidència i les institucions de la Generalitat als seus legítims represenants electes per dues vegades i posar fi a la implantació imperialaista de l’article 155 de la nefasta Constitució Espanyola. Molt interessant la proposta d'”Un país, dos sistemes. Una Generalitat, dues legalitats”. Tenint en compte que un factor decisiu d’aquestes dues legalitatsha de ser el seu contingut social. I es aquí on ERC, i també sectors socialdemòcrates de Junts per Catalunya i els anticapitalistes de la CUP, hi haurien de tenir un paper decisiu. Tot plegat perquè la República Catalana, que tard o d’hora aconseguirem implantar, sigui veritablement un Estat nou de socarrel, al servei de la majoria de la bona gent catalana, cada vegada més empobrida i amb treballs –si els tenen– cada vegada més precaris, sovint per mesures implantades pel PP d’inici amb el suport de la vellíssima CiU.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
08.01.2018  ·  10:17

Tots junts vencerem…Imagino que l’Òmnium i l’ANC i l’AMi i els CDRs i els jutges per la democràcia i els mossos per la democràcia i… estan ja treballant perquè la proposta bona sigui enfortida i ben lligada per fer camí cap a la victòria. Esper amb paciència que vagin sortint les propostes que puguin ser públiques i es guardin ben guardades les que no han de sortir fins el moment precís. Encertar el moment per a cada acció i sortir-ne amb èxit.

Antònia Renau
Antònia Renau
08.01.2018  ·  11:15

Gracies per l’Editorial i els comentaristes … Aquest és un camí.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
08.01.2018  ·  11:27

Jo ho tinc molt clar, el President de la República no pot tornar sense un 100% de garanties i amb total llibertat d’expressió. Seria com donar-se un tret al peu. Allà és on es pot parlar de la República Catalana i en nom de la República Catalana al mon.

Per tant el que cal ara, mentre els Tribunals de la Inquisició segueixin actuant sense escrúpols, es:

Tenir el Govern de la República, a Bélgica, fent política i d’altaveu dels tics fascistes dels Inquisidors davant Europa i el mon, cada cop que tombin una llei, com les mes de 20 tombades pel Tribunal Inquisidor (com ha passat amb la pobresa energética, la de desnonaments, etz…)

Tenir un Govern executiu aquí, coordinat amb el Govern Republicà, intentant portar el dia a dia i revertir les destrosses del 155.

Ah, i sempre que el text ho permeti, no parlat del Suprem ni del Constitucional, si no parlar dels Tribunals Inquisidors d’espanya. Això a Europa ho trnen molt interioritzat.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
08.01.2018  ·  11:32

Proposo que la legalitat sigui la que mai ha deixat de ser nostra “les Constitucions de 1702” aprovades per les Corts Catalanes que, amb un primer 155, ens van anorrear imposant-nos les de Castella el 1714.

Aquell dia van enfonsar Catalunya en la corrupció dels cortesans borbònics ininterrompudament fins avui mateix.

Però continuen sent les nostres lleis. És l’última legalitat del nostre País.
Les va reclamar Carme Forcadell al ser investida Presidenta del Parlament fa tres anys i no hi ha altra millor legalitat.

jordi Rovira
jordi Rovira
08.01.2018  ·  11:58

M’agrada molt també aquesta explicació per la qual el procés trindria tres parts: estatut, referèndum i república. Recordar només una cantarella continuada del per què fer un referèndum si de fet hauríem d’haver proclamat directament una república. En la nit prèvia a 1-0, aquell sentit d’unió popular, de manifestació franca i conscient d’una voluntat política difícilment represaliable donava una resposta que encara té el porcentatge més alt del capital polític de l’independentisme. Capital reblat el dia 3-0, i que es diposita en aquest govern a l’exili i en els patriotes que constitueixen els herois de l’enverinat regal republicà, del nostre cavall de Troia, a l’estat espanyol. Un esforç titànic, una dura pugna que és ja una guerra. Ben segur que la pròxima legislatura no serà normal. La normalitat a l’estar espanyol no existeix, ni existirà més fins al pacte final: la república. Una república que ja no és “culpa nostra”, sinó art del mal govern de l’estat i exemple futur del que no s’ha de fer. Una república que serà el fruit d’actuar sense el respecte mínim a la democràcia i a les normes de joc dins la normalitat d’un país desenvolupat. Certament una fase final, que no sembla pas l’espanya del 78 pugui revertir ; ja ens explicaran el perquè.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
08.01.2018  ·  13:29

És bona idea Vicent! De fet ara mateix ja hi ha dues legalitats: la de la Llei de Transitorietat aprobada pels representants legitims votats pels catalans al Parlament, i la llei espanyola imposada pel cop d’estat del 155, completament il·legítima, refrendada només pel corrupte senat espanyol, i ni tal sols beneida pel TC, ull! El que és evident és que l’autonomia ha deixat d’existir i tampoc té ja cap sentit. L’únic camí lògic, i legítim en principi, per seguir dins d’España seria que la República Catalana arrivés a un acord de Confederació amb l’estat espanyol, acord que naturalment hauria de ser aprobat en un referèndum. Però això suposaria un reconeixement per part d’España de la nostra República, i és molt utòpic. Per tant hem de disposar de les dues legalitats en espera de que puguin ser només una: la catalana. Per tant res d’un altre referèndum d’autodeterminació, que ja es va fer, i res de noves eleccions, que ja s’han fet per dos cops amb resultats molt semblants. Senzillament que s’apliqui el que els ciutadans de Catalunya hem votat repetidament pesi a totes les dificultats i joc brut descarat dels adversaris, o sigui que s’apliqui lai democràcia!

Teresa Puig
Teresa Puig
08.01.2018  ·  15:09

Estic molt agraïda que hagis explicat d’una manera tan diàfana la possible sortida. Vaja, la que ha de ser! Confio que els que ho tenen a les mans recordin el que hem fet entre tots i com de bé ens ha anat que els nostres representants ens tinguessin en compte. Aquest és el sentit de ser d’un polític.
Hi ha una cosa, un matís, que voldria comentar: en general els polítics quan parlen del poble o de la majoria o dels seus votants, utilitza sempre la tercera persona (la gent vol, la gent diu, el poble exigeix…, la gent no entén…) i aquest ús em sembla simptomàtic, marca la distància que hi ha entre les decisions dels ‘suposats enterats’ dels partits i ‘el poble’. Si no hi hagués distància dirien: la gent volem, la gent diem, el poble exigim… Sí que parlar dels altres grups de persones cal utilitzar la tercera persona, però normalment en aquests casos la diferència ja es nota d’entrada: els de ciutadans diuen, els del 155 ofeguen…
Per acabar, tinc un gran respecte per als polítics lleials que crec que n’hi ha forces, i si més amunt he posat entre comes ‘suposats enterats’ és per la distància que marquen. No suporto frases com ‘la gent no pot entendre…’ ‘el poble ha de saber…’, etc. Jo no em dedico a la política, sóc força activa al carrer, no sé si sabria seure a una taula aper arribar a acords, però de política hi entenc, i per l’edat, força. Així doncs, entre tots hauríem de vigilar una mica el llenguatge.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
08.01.2018  ·  15:56

Un país, dues legalitats: legítima i legal. Partal, Becat, Castellà… barrejar i deixar reposar. Una M,H. presidència amb els seu gabinet assessor lluny de repressions, un conseller en cap i les conselleries -primer ministre i ministeris?- operatius a Barcelona i un parlament lliure, amb les cares noves que hi calgui deslliurades d’amenaces de qui no és capaç de reconèixer els resultats de les urnes. Resumint, retorn a Tarradellas.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
08.01.2018  ·  19:08

A Veure si ens haurem de recordar de la mare que va parir a aquests partits que es diuen i volen que els creguem nacionalistes catalans i que estàn donant pel sac a Catalunya, empresonats dins de la gàbia dels seus interessos egoïstes, porucs, irresponsables i suicides

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
08.01.2018  ·  20:24

Tinc la senssació de que la opinió no oficial té les idèes molt clares, deferenciades però quasi sempre complementàries o al menys adaptables i que hi ha ona forta consciència de la transcendència dels moments i els pactes entre partits q

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
08.01.2018  ·  20:45

Tinc la senssació de que la opinió no oficial té les idèes molt clares, deferenciades però gairebé complementàries o al menys adaptables i que hi ha una forta consciència de la transcendència pactes entre partits que es puguin instaurafr en aauests moments. Això em fa creurer que no sóc un il.lús del tot i que per aquesta regla de tres els nostres governants també han de tenir la mateixa consciència i tindràn la valentía d’obrar exclussivament pensant en el bé i la salut de Catalunya. Estic a favor dels dos governs, un de gestors (capacitats i absolutament fiables) a Catalunya, i un a l’exili encapçalat pel President de la República, Carles Puigdemont, i els consellers que estiguin en disposició de mantenir el càrrec formalitzat a les darreres eleccions legals catalanes. Potser sería bó (?) que a la mesa del parlament hi tingués un lloc un parlamentàri dels comuns. Potser la persona escollida hauría de ser escollida amb l’acord dels partitis majoritàris, podría aumentar la sintonía entre tots els “autonomistes” i podría estar més bregat en l’experiència “social” del seu partit. No cal ni dir que la Cup també sería convednient que hi fós.

Delfí Sabartés
Delfí Sabartés
09.01.2018  ·  00:13

Article que segueix la línia del Partal. Pel que jo percep fins ara, no passo d’un moderat optimisme; hi veig moltes dificultats de tota mena. Si JxC+ERC+CUP es posen d’acord i estan disposats a implementar la República, veig clar que ens en sortirem. Al darrere també hi haurà la ciutadania defensant govern i institucions de la República.
A Espanya les veus crítiques són molt tènues i escasses. Massa silenci, quan el 155 és un cop d’estat. Aquesta passivitat només l’explico pel clientelisme teixit pel tripartit PP-PSOE-C’s, que aferrats a una decidida Una, Grande y Libre, condiciona pensament i acció de molts espanyols. És l’Espanya de sempre. Per això veig difícil l’esquerda de la banda del 155. Ara bé, si des de Catalunya i el govern a l’exili (un gran encert!, sí senyor) s’aconsegueix fer forat a les institucions europees i internacionals i escolten com actua el govern espanyol, llavors sí crec que el tripartit del 155 haurà de negociar. Mentre, Parlament de fireta, Generalitat intervinguda, President i Consellers exiliats o empresonats, …. Difícil.
Però, en Partal té més informació per evocar l’optimisme amb que planteja el moment polític. Segurament té raó. Me’l crec. Res és impossible. Si hem arribat fins aquí ara no podem renunciar a seguir. Gràcies Vicent!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any