Aquesta setmana serà molt important perquè les negociacions sobre la formació del govern ja hauran de ser definitives. En bona lògica, l’elecció del president del parlament no es pot fer tota sola, aïlladament, sinó que ha de formar part del paquet que respondrà als interrogants sobre com es desenvoluparà la legislatura, quin acord i programa de govern hi haurà i qui serà investit president de la Generalitat. És lògic que tota l’atenció es pose, doncs, en l’acord a què haurien d’arribar Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. Però els partits implicats callen molt. Moltíssim. I això fa que hi haja tants rumors i intoxicacions com no he vist mai en la meua vida. Un moment difícil i preocupant, que supose que no tenim més remei que suportar.

Tanmateix, em preocupa una certa sensació que plana en l’ambient, que indica que s’intenta un acord, per dir-ho d’alguna manera, com si no passàs res. Com si no hi hagués hagut el colp d’estat. Com si tinguéssem davant una legislatura més o menys normal. I si és així, que no n’estic segur, crec que es cometria un greu error. Hauríem de parlar clar: no hi haurà una legislatura normal a partir de la formació del parlament, dimecres de l’altra setmana. Encara que el 155 s’anul·le amb la formació del nou govern, tothom és conscient que el control financer i judicial de les institucions catalanes fa impossible de pensar en el retorn a un temps més o menys normal per a la Generalitat de Catalunya. Des del parlament no es podrà fer res que no siga gestió habitual; a l’estil d’una diputació provincial, per a entendre’ns. O l’enfrontament amb l’estat, amb el cost que això puga significar. Fixar-se, per tant, un objectiu ‘autonòmic’ és enganyar-se. Cal pensar fora de la caixa, per dir-ho amb la il·lustrativa metàfora anglòfona. I això exigeix una mirada molt més llarga, que abaste no únicament un acord de govern, sinó també un acord de país. Segurament incorporant-hi actors que no són els tres partits polítics, encara que aquests tinguen evidentment la responsabilitat màxima.

Si això és així, i jo crec que ha de ser així, més que parlar d’un pacte de govern potser hauríem de començar a parlar d’un nou full de ruta, de la reformulació del full de ruta atenent el moment en què ens trobem i els objectius que tenim. En el seu brillant article d’ahir, Andreu Barnils anunciava l’entrada en la tercera fase del procés: estatut (2003-2010), referèndum (2010-2017), república (2017-?). Barnils intueix allò que molts pensem, que és que la porta que el full de ruta anterior preveia per a arribar a la plena sobirania s’ha tancat. Un tancament que no ha de ser per força irreversible, però que de moment és rotund. Si per eixe camí no podem avançar, doncs, n’haurem de definir un altre. I quin ha de ser aquest altre és la pregunta que hauríem de començar a respondre, més enllà de qui ha de ser conseller d’això o d’allò.

Ja ho sé, que no és senzill. I encara menys contra rellotge. Passada la investidura, segurament es podran completar i afermar les idees que apareguen ara. Però el fons d’això que farem s’hauria de veure, i sentir, en la conferència de premsa dels tres partits quan anuncien l’acord i, evidentment, en el discurs d’investidura. A mi em sembla una tasca complicada, però de cap manera impossible, sobretot si primer ens posem d’acord tots plegats en quins són els punts forts del moviment independentista, en definitiva les peces que cal fer jugar de manera més potent i contundent. Jo en veig tres.

El primer, sens dubte, són els dos milions de votants que van resistir l’ocupació policíaca i el colp d’estat el primer d’octubre i el 21 de desembre. Ahir Julià de Jodar es preguntava en una piulada quin sentit tenia no considerar ‘la capacitat del moviment, de la pròpia gent de l’1-O, del 3-O, del 8-N, i del 21-D, per a superar la fase actual’ i, per contra, que tot es fie ‘a converses, marrades, expectatives, i laments?’ Hi insistesc: jo no sé encara si tot es fia a això, però m’afegesc amb entusiasme a la pregunta que fa l’escriptor i ex-diputat de la CUP. És la capacitat del moviment l’arma privilegiada per a superar la fase actual. Tant, que ha estat l’arma que ha tombat l’estratègia del 155 votant en les eleccions imposades. La gent està, estem, inquiets imaginant estratègies encara que això siga ara mateix un exercici bàsicament teòric, perquè aquestes estratègies haurien de casar totes amb el projecte institucional. Però una cosa que no entendria ningú és que l’acord no atorgàs un paper a la ciutadania. I espere que això, en les taules de negociació de Barcelona i de Brussel·les, es tinga en compte.

El segon gran punt fort, paradoxalment, és el govern a l’exili. Només cal veure com reacciona qualsevol redactoret o qualsevol polític de províncies cada vegada que és invocat. Tenir una legalitat fora de la reduccionista legalitat espanyola és allò que els desmunta més i que no saben com combatre –deixant de banda la difusió de mentides i els intents de ridiculitzar o dividir internament. Per tant, aquest govern a l’exili, descaradament, ha de ser present en l’acord i ha de formar part del pacte de govern i de les polítiques que es dibuixen i s’activen arran d’aquest pacte.

Amb un govern vivint en part a l’exili, es poden fer moltes coses que amb un govern només  resident a Catalunya ara ja sabem que no es podrien fer. Coses legals totes i en la nostra condició, que la tenim, de ciutadans europeus. Cal saber-ho aprofitar això, doncs, per definir l’estratègia de la tercera fase barniliana. Ara mateix no hi ha cosa que faça més mal a l’estat espanyol que la presència a Brussel·les de Puigdemont, de manera que d’aquest valor no ens en podem desprendre. I això no ha de ser incompatible amb el fet de reclamar el retorn dels exiliats i dels presos. Fins i tot si poguessen retornar sense problemes, ara que ja ho hem entès, jo seria partidari de mantenir part de l’organització de la Generalitat al marge de la legalitat espanyola, fora, vivint i treballant en aquesta legalitat europea que és impossible d’aconseguir a Espanya. ‘Una Generalitat, dues legalitats’, per dir-ho a la manera de Deng Xiaoping, quan va defensar aquell projecte tan trencador de ‘Un país, dos sistemes’.

Estirar aquest fil, vinculant-lo en tot moment a la força del carrer, obre una perspectiva enorme i diàfana al projecte republicà. I una perspectiva que, a més, l’estat espanyol no té eines per a impedir. I en tenim la prova més contundent en un fet: com que Espanya s’ha trobat obligada a retirar l’euroordre contra Puigdemont i els consellers en l’exili, havent fet el mateix els qui resideixen a Brussel·les que els qui resideixen a Catalunya, els uns –com a ciutadans europeus– són persones lliures i no són formalment perseguits i els altres –com a ciutadans espanyols– han anat a la presó. No crec que ningú puga trobar cap exemple tan gràfic i realista de què significa una política de ‘Una Generalitat, dues legalitats’.

I tot això es relaciona, finalment, amb el tercer punt fort. Amb els impediments de l’estat. Vist des de la perspectiva autonòmica i autonomista, és desesperant aquesta sensació que estan disposats a tot i a fer qualsevol cosa per trinxar el projecte republicà, vulnerant la legalitat i tot. Vist des de la perspectiva de ‘una Generalitat, dues legalitats’, la cosa canvia totalment. Com ha quedat plenament demostrat, hi insistesc, amb l’afer de la retirada de l’euroordre.

Això que fa Espanya, la manera com prostitueix el dret i rebenta la democràcia, a nosaltres ens causa una ràbia infinita. Però hem de tenir paciència i perspectiva i saber que també duu Espanya a un pas del precipici. Passar-se el dret penal d’una manera tan barroera per l’engonal és un exercici perillós. Això, simplement, ‘no pot acabar bé’, com va deixar clar ahir en un article contundent i ben argumentat Javier Pérez Royo.

Encara que ara ens coste d’entendre, sempre és més difícil de lluitar contra algú que es mou d’una manera impecable dins els límits d’allò que pot fer que no pas contra algú que passa per sobre d’aquests límits i que per tant t’habilita a tu a fer-ho, com ens ha passat amb el govern legítim. Amb l’afegit que el risc en què incorre l’estat espanyol és, comença a ser, altíssim. El Consell d’Europa ja ha avisat solemnement. I Pérez Royo no està sol. L’aparició de jutges i magistrats crítics amb l’escandalosa manca de rigor jurídic i processal del Suprem i l’Audiència espanyols és la primera mostra que tenim en dècades que algú, allà, es planta i no està decidit a acceptar que la dreta extrema faça el que vulga embolicant-se en la bandera espanyola. Allò que per desgràcia no hem vist fer mai a l’esquerra espanyola ho fan els juristes. Poca broma, doncs, i molta atenció. Especialment perquè una actuació tan barroera com la que duu a terme l’estat només pot funcionar més o menys bé si reïx d’una manera ràpida i es desmantella immediatament per no originar gaires discussions. Perquè si no és així, que ja no ha estat així, aleshores començaran, que ja han començat, les crítiques documentades i inapel·lables i el bloc del 155 començarà a esquerdar-se, quan els qui s’acluquen d’ulls, avergonyits pel que han fet, ja no puguen resistir més la pressió.

Eixe, eixe, serà el moment que hauríem d’aprofitar, si hem sabut posar a treballar bé les dues potencialitats anteriors, per a fer el pas endavant i posar ja de manera definitiva una xifra final a l’interrogant que, en forma de tercera fase, formulava ahir Andreu Barnils.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb