Un oasi d’esperança israeliana

Una petita bombolla de partidaris d’Israel. Un refugi per als catalans que no creuen que Israel sigui un estat genocida. Un lloc on compartir experiències antisemites. Un lloc de trobada perquè la comunitat jueva de Catalunya pugui donar les gràcies a gent com el periodista Esteve Soler de TV3. Un lloc, en definitiva, per als barcelonins que no volen destruir l’estat d’Israel. Un refugi, diguem, per a la minoria de jueus catalans, i per a la minoria de catalans sionistes. En tot això es va convertir ahir la presentació del llibre El enigma Israel (Arzalia Ediciones) d’Henrique Cymerman, periodista històric de La Vanguardia, jueu de Porto, amic del papa Francesc i gran coneixedor de les bambolines dels Acords d’Abraham, que va escriure el llibre “com un acte de fe en el futur d’Israel”.

L’acte es va fer a la sinagoga –protegida policialment– de la Comunitat Jueva de Barcelona, del carrer de l’Avenir, la comunitat que el 1918 va obrir la primera sinagoga als Països Catalans d’ençà del segle XV. L’espai religiós, molt ple, obligava que tots els homes presents portessin el cap tapat amb gorra, o amb quipà, cosa que les dones es van poder estalviar. Entre els presents, hi vam veure David Madí, Jordi Sànchez, Germà Bel, Andreu Mas-Colell, Jordi Barbeta, Isabel Martí i Gemma Calvet. Tots van escoltar un acte de dues hores, gairebé monolingüe en castellà, entre Henrique Cymerman i Tomàs Alcoverro, el corresponsal històric de La Vanguardia al  Líban. “Una xerrada entre dos titans”, com els va presentar la moderadora, l’ex-consellera d’Afer Exteriors Victòria Alsina (Junts). Dos titans, certament, que si Alcoverro no solament coneix bé el món àrab, també l’israelià, el senyor Cymerman, no tan sols coneix la banda israeliana, sinó també coneix bé la banda musulmana (l’home va explicar unes quantes trobades amb líders d’Hamàs). La conversa duia per títol Israel, victòria militar i derrota mediàtica, i es pot veure tota sencera ací:

La conversa, a parer d’aquest humil cronista, va complir la norma que diu que les dosis d’autocrítica més grans es poden sentir, ara i sempre, dins Israel. Criticar Israel fora costa més. I això que Cymerman és partidari de dos estats (“un compromís salomònic és possible”) i és crític amb els radicals de totes dues bandes, inclosa la israeliana. Però poca estona hi van dedicar, els presents, a preguntar-se si les accions del govern israelià tenen res a veure amb la derrota mediàtica d’Israel. O si el fet que el Tribunal Penal Internacional cerqui Netanyahu per crims de guerra hi té res a veure. De fet, Netanyahu va ser anomenat una vegada, i per dir que havia signat el pla de pau que cita el dret d’autodeterminació dels palestins en el seu punt 19. David Grossman, intel·lectual d’esquerres israelià, té aquesta gran frase: “Si Europa és amiga d’Israel ha de dir quan s’equivoca.” Doncs un diria que darrerament els qui critiquen Israel no són amics seus. I els seus amics no el critiquen quan s’equivoca.

“Entrem en una fase històrica de domini absolut d’Israel al Llevant”

A la vegada, a parer d’aquest humil cronista, el diàleg va tenir moments brillants, realment reveladors, que omplen un buit a la premsa catalana, el d’explicar bé les relacions entre Israel i el món àrab, i el món musulmà (començant per l’Aràbia Saudita, molt més acostada a Israel que no ens expliquen). Per exemple, la conversa va donar l’oportunitat a Cymerman (un home que el papa Francesc va intentar que mitjancés entre els dos bàndols) d’explicar anècdotes de quan s’havia reunit amb el fundador d’Hamàs, Àhmad Iassín, ara fa anys, i amb el líder d’Hamàs, Ismael Haniye, poc abans de morir assassinat a Teheran pels israelians, quan li va explotar un coixí a la residència oficial del règim iranià on dormia. “Haniye em deia que jo era honest i que coneixia premsa estrangera. Per això parlava amb mi”, deia Cymerman. Un Cymerman que va fer aquests pronòstics sobre la zona: “Anem pel bon camí. Bé, per l’únic camí: el de la internacionalització del conflicte. Turquia entrarà en escena. Sembla que Hamàs lliurarà míssils i coets, però no armes curtes. A Gaza ja es prepara l’entrada de 4.000 soldats d’Indonèsia i l’Azerbaitjan. De soldats egipcis, ja n’hi ha, cercant cadàvers d’ostatges, tot i que Hamàs els enganya. I els d’al-Fatah ja tenen unitats militars per a agafar el relleu d’Hamàs a Gaza. Alguns militants d’Hamàs se n’aniran, i alguns altres entraran en aquestes unitats controlades per al-Fatah” deia Cymerman. “L’acord de pau entre Síria i Israel també s’anunciarà aviat.” Tot plegat, coses poc conegudes aquí, perquè afecten bàsicament relacions d’àrabs amb àrabs. I, com diu Cymerman, aquí només ens interessa què fan els jueus. Són la nostra obsessió.

Alcoverro, que va cedir lògicament el protagonisme al seu amic (es coneixen de fa dècades, quan treballaven plegats a La Vanguardia) es preguntava en veu alta: “genocidi, quin genocidi? Això que passa a Gaza és dramàtic, però quan em parlen de genocidi, jo penso en el que van patir els jueus”. Alcoverro, elegantment, va demanar a Cymerman si la mala premsa israeliana es devia a Gaza, cosa que Cymerman va respondre: “Gaza és l’excusa.” I Alcoverro també insistia en la seva tesi que la victòria militar d’Israel és inapel·lable: “El triomf d’Israel és indiscutible. Mai no hi ha hagut un triomf tan absolut al Líban, l’Iran, Síria, etc. Entrem en una fase històrica de domini absolut d’Israel al Llevant.”

Cymerman va dedicar temps i elogis a la relació dels saudites amb Israel i els EUA. “Kushner [enviat de Trump] és un gran cervell. Ell i MBS [príncep que mana a l’Aràbia Saudita] parlen per WhatsApp cada dia. A mi, fa molts anys, prínceps saudites ja em van dir que Israel i l’Aràbia Saudita s’havien d’entendre i que l’enemic comú era l’Iran. Allà vaig veure l’inici dels Acords d’Abraham [relacions diplomàtiques entre Israel i el món àrab].” Cymerman també va venir a dir que el pla de Trump s’havia gestat al Vaticà mesos abans pel papa Francesc, “gran amic dels jueus” i gran amic de Cymerman. Cosa d’ells dos? “Quan es parla del pla de Trump jo penso: és el pla de Cymerman”, va dir Gemma Calvet des del públic.

Un públic, tot sigui dit, que no havia de compartir forçosament les solucions que es dibuixaven (dels dos estats a permetre que militants d’Hamàs patrullessin sota les ordres d’al-Fatah) però sí que agraïa estar en un espai on l’existència d’Israel no es qüestionava , ni es cridava “genocida” a la primera ocasió. Fins al punt que un senyor del públic va demanar un aplaudiment per Esteve Soler, periodista de TV3 que ha viscut a Israel, molt crític amb Hamàs i les seves accions. I un “oh!” coral i general de sorpresa va sortir del públic quan Cymerman va dir que “les xarxes socials de l’Iran són més favorables a Israel que les de Catalunya”. I ho va raonar: “L’home que sap més del Pròxim Orient és Bernard Lewis, jueu britànic, que a cent tres anys em va dir que Turquia seria l’Iran, i l’Iran, Turquia. I sí: a l’Iran els joves, no el règim, estan molt predisposats a anar a Israel, a Tel-Aviv. En canvi, Turquia, avui és la base dels Germans Musulmans.” Cymerman va pronosticar un Llevant nou amb Israel col·laborant amb els veïns àrabs, i musulmans.

En resum, una conversa que va servir de refugi, i que va donar veu i esperança sobre un Israel que potser sí que acabarà normalitzant la relació amb els països àrabs, cosa que gran part de la premsa no explica. Un diàleg que va tractar de tot (com ara del drama de tenir universitaris que s’informen d’aquest tema amb vídeos de TikTok de pocs segons), però que va parlar molt poc dels palestins. I de com relacionar-s’hi en el futur. Cosa que resumeix a la perfecció aquest dubte final: Israel té més al cap el món àrab que no pas Palestina?