Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les lectures lectores de les coses d’aquesta tardor, entre la clausura i la llum foscant, després de tot, o durant, i en paral·lel a les intermitències de l’ànim, les prossegueixo avui amb un llibre important sortit del forn. Així de ras i curt: Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat, que signen Ingrid Guardiola i Marta Segarra en el segell d’assaig Arcàdia, és important. Trobo que no cal un altre adjectiu sinònim o paregut per ressaltar-lo, al contrari, propugno aquest qualificatiu, que he escrit tres cops en poques ratlles si comptem el títol, una paraula imprescindible de fer servir quan toca, perquè hi ha coses que importen i altres que no tant, no gaire o gens i tanmateix massa sovint se’n parla com si ho fossin. Però aquest llibre, Fils, és un bon cas d’importància. Un article no n’esgota la lectura ni el contingut, que donen per molt, però sí que puc, ara i aquí, dir per què és important.

La primera cosa bona de remarcar, i que ha fet que m’hi aboqués, és que siguin cartes, i que estiguin datades entre els mesos que han somogut el nostre món quotidià en tots els sentits, també el cultural, fent-nos replantejar –si més no en un primer moment, perquè ara, no– tantes coses que donàvem per rutinàriament segures, fins avorridorament intocables, i que juràvem que hauríem de canviar. Són cartes que van del 30 de setembre de l’any passat fins al 25 de maig d’enguany, ‘1r de la Fase I a tot Catalunya’. Els dos fets, cartes i dates, són indestriables: cartes començades a escriure quan ni de lluny pensàvem en allò que ben aviat en el llibre és un fet: el confinament. I com que ho sabem, que el confi vindrà, hi ha suspens.

Les autores són la segona raó, lligada estretament a la primera: aquestes dones tenen costum de pensar i d’exposar-ho en públic. Les dues, feministes bregades en la plaça pública. Són Ingrid Guardiola (Girona, 1980), assagista, investigadora i realitzadora audiovisual, diu la solapa, i més coses, afegeixo: una bona professora i agitadora i crítica cultural en el camp de les imatges, i Marta Segarra (Barcelona, 1963), investigadora i directora de recerca al Centre Nationale de la Recherche Scientifique, París, i catedràtica d’Estudis de Gènere i Literatura Francesa de la Universitat de Barcelona. Les dues fan preguntes pertinents i incisives en la seva feina i s’adrecen al comú.

A partir d’això,  l’important creix: el diàleg entre generacions. Entre generacions i entre materials d’estudi i de treball. Literatura, cine, audiovisual, arts plàstiques modernes i contemporànies, pensament filosòfic i crítica cultural, observació de la vida diària entre una estudiosa que coneix a fons el món de les xarxes socials i els seus envitricollaments i una estudiosa que domina i interroga l’etimologia i l’evolució política i cultural de les paraules per dir el que som i des de quan les paraules ho diuen i per què. Entre el saber i el no saber, una celebració del coneixement, a estones un dol.

Els atzars que, com qui no vol la cosa,  guien el llibre, una altra raó. Comença a escriure Ingrid Guardiola, mare jove, des d’una biblioteca infantil del barri, Santa Eulàlia, a l’Hospitalet del Llobregat. Marta Segarra li respon des d’una altra biblioteca, ben diferent, la grande bibliothèque que va fer construir el president Mitterrand a la seva pròpia glòria perquè fos ‘la més gran i més moderna’ del món, al districte de Tolbiac, llavors un descampat, oberta amb la pompa corresponent a final del 1996. Dues perifèries diferents, de dues ciutats ben distintes, emmarquen aquesta correspondència. Aquest vaivé de paisatges inaugurals, de l’espai interior de cada corresponsal, en consonància, o no, amb el respectiu espai exterior, ressona en la lectura, en qui llegeix, no està en primer pla però importa.

Com a colofó, la importància de llegir sobre el confinament de l’estranya primavera, insegura, vacil·lant, aquests mesos sense gaires paraules per a capir què està passant, sovint en un silenci no buscat o en l’única alternativa del soroll mediàtic, aplaudiments als balcons, classes virtuals, en la cavitat més o menys angosta que cadascú té a casa, una casa que acaba sent una ratera, s’hi diu en algun moment. Les dues corresponsals, que abans de ser-ho no es coneixien gaire enllà de llegir-se, es fan companyia. Les dues tenen problemes en el dia a dia, de feina o de salut; les dues en parlen de biaix i amb temperància estoica. És una trena d’imaginacions capbussades en el present i en la Història, més visual i mítica la de Guardiola, filosòfica la de Segarra, imaginacions unides pels fils de la trena per mirar d’extreure sentit a una experiència abans inimaginable, en viu i en directe. Que és la que ara mateix, en la segona onada pandèmica, està plantant, si no recollint, els seus efectes socials, polítics i culturals. El món que ve. El món que ja hi era. El món que és, que ja hi és, que ja ha vingut.

Sense Zoom ni Instagram ni YouTube ni Facebook ni Twitter. Amb paraula llarga i ampla, les autores retornen a la lletra escrita entre dos, de l’una a l’altra, amb temps per a meditar la resposta, i aconsegueixen una més que notable capacitat comunicativa agradosa, punyent en tantes pàgines i ratlles, expressiva. Un mirall de les pròpies vivències, les de cadascú, d’aquests temps pertorbadors que reclamen que hi pensem  a fons i que no ens hi deixem entabanar, perquè també ensenyen molt si hi parem atenció i no defugim la realitat. Se’n poden dir més coses, se’n poden matisar algunes, la lectura deixa cues i ressons, fils: per això mateix és, justament, i potser sobretot, un llibre important, perquè a través d’una escriptura en principi privada, les cartes, indaga i promou el debat sobre el present.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.