L’orxata com a herència: la història de la família Verdú

Fa calor i ve de gust una orxata. Així comença la temporada alta d’aquesta beguda feta del suc de les xufes, el refresc natural amb bressol valencià, que és l’origen també dels fundadors de l’orxateria Verdú de Barcelona. Al carrer del Bruc, 126, fent xamfrà amb el carrer de Mallorca, el mateix nom i cognom, Albert Verdú, ha donat a un pare i a un fill la mateixa dedicació: preparar i servir gots d’orxata fresca a l’estil tradicional d’una història familiar arrelada a Xixona.

Els avis, tant els paterns com els materns, hi van néixer. Allà on el torró guarnia el Nadal d’activitat, negoci i felicitat, per completar l’any, van començar a elaborar orxata. Va ser la manera d’omplir també els estius de moments de plaer per als paladars més gormands.

Lluís Verdú i Luz Divina eren els avis paterns que, una volta a Barcelona, van treballar en una orxateria i gelateria que era la franquícia d’un asturià. El seu fill Albert, tan bon punt va tenir prou edat, ja va començar a treballar-hi a l’estiu, fins que va decidir de muntar la seva pròpia orxateria. La va obrir l’any 1980 al carrer de València, 117, entre Urgell i Villarroel. Despatxant torrons a l’hivern i orxata a l’estiu, els Verdú van anar construint el prestigi d’un comerç que ha sabut mantenir la tradició orxatera i torronera d’origen, tot conservant la fórmula d’uns torrons que s’elaboren a Xixona i de l’orxata que produeixen com ho feien els avis.

L’Albert es va casar amb Nieves Picó, que també coneixia el gremi orxater, perquè els seus pares, fills de Xixona, anaven a fer la temporada orxatera a Andalusia, concretament a Priego de Córdoba. Innovaven amb la tradició que portaven del poble, com han fet tants xixonencs en pobles i ciutats de tot l’estat espanyol.

A Barcelona, veient l’èxit de l’orxata a la ciutat, els Verdú van obrir una segona botiga, la del carrer del Bruc, i durant un temps van conviure totes dues. Eren negocis reversibles, segons la temperatura ambient: a l’hivern hi venien torrons i a l’estiu, orxata. Una orxata, val a dir, que feien i encara fan avui a l’obrador del primer local, al carrer de València. De fet, en aquest establiment ara ja tan sols tenen el magatzem i l’obrador on elaboren l’orxata que despatxen a l’orxateria de Bruc amb Mallorca, i també en un altre local, al passeig de Sant Joan, 132, a la cantonada amb el carrer de Rosselló. La botiga de Sant Joan la van inaugurar l’any 1995 per obrir un altre camí dins el mateix negoci per a la família d’una germana de l’Albert pare, i actualment la porta una cosina de l’Albert fill. Aquests dos darrers són la tercera generació, doncs, d’orxaters de la família. Hi serveixen el mateix producte, amb una filosofia de negoci familiar amb arrels xixonenques, tot i que la gestió de cada botiga és autònoma.

Tradició familiar

Aquesta és una història que s’ha repetit moltes vegades en famílies de torroners i orxaters provinents de Xixona. A banda mantenir la qualitat i l’essència de tot allò que produeixen, han procurat feina als seus fills i nebots obrint negocis que perpetuen una manera de fer ancestral, amb aquests oficis artesanals de fer torró i orxata. Innovar per als Verdú és sorprendre cada dia amb la tradició d’un got d’orxata feta com sempre.

Els dos fills de la Nieves i l’Albert, l’Helena i l’Albert, han treballat a l’orxateria, però també han estudiat a la universitat. Ara només hi treballa l’Albert. Com en tot negoci familiar, va començar donant un cop de mà en la primera orxateria, on tenien també l’habitatge. Després se’n va anar a ajudar els avis, durant les campanyes d’estiu a la botiga del carrer del Bruc. “Els meus avis van ser per a mi un gran exemple de gent molt treballadora”, diu l’Albert, que destaca especialment totes les coses que va aprendre de l’àvia.

Per a l’Albert, treballar amb els pares i avis va començar com un joc i formava part de la vida i convivència familiar. Després se’n va anar a estudiar al Canadà i als Països Baixos. “Allà vaig poder observar que ser de Barcelona cridava l’atenció, et feia entrar bé en les converses”, recorda. Més tard va estudiar economia i ADE a la Universitat Pompeu Fabra i l’estiu del 2012, després de fer tota la temporada de l’orxata al costat de l’àvia, va parlar amb el pare del seu propòsit de quedar-s’hi a treballar. Ara que ja fa una quinzena d’anys que hi és, el balanç de l’experiència és prou bo.

L’ambient a l’orxateria, realment, és molt familiar. Darrere el taulell podem trobar el pare i el fill, a més de la Raquel, que ja és com si fos de la família, de tants anys que fa que hi treballa.

Una petita entrada i, a dins, tres taules amb cadires són part d’un espai que conserva l’estil original. És aquest equilibri que persegueixen els Verdú, mantenir el mateix esperit, tota l’autenticitat i la tradició, que és la clau de l’èxit.

Al rètol de l’orxateria al xamfrà dels carrers de Bruc i Mallorca llegim: “Orxateria Verdú. Legítims de Xixona.” I no és màrqueting, sinó una autèntica declaració d’intencions, esperit, arrels i estima per l’ofici dels avantpassats. A dins, la rajola blanca a les parets, els petits prestatges de vidre que sostenen gots transparents o els de cartró per a endur-se l’orxata, han aconseguit de retenir el temps. Com també la pissarra i els rètols i les fotografies que despleguen sobre les parets de la botiga la varietat de gelats de la Jijonenca i granissats, de llimona i de cafè, o la llet merengada i l’orxata. Fan sentir que som al lloc encertat per a assaborir l’orxata de sempre i que, malgrat que es pot prendre tot l’any, és ara als mesos d’estiu quan té més protagonisme. 

Una especialitat molt d’aquí

L’orxata és desconeguda en uns altres països “i no deixa de ser una beguda vegetal, que es podria comparar amb la d’ametlla, d’ordi o de civada”, diu l’Albert. En canvi, ha quedat com una especialitat específica vinculada al País Valencià i als camps de xufes d’Alboraia. En orxateries com la dels Verdú, cada vas d’orxata és un viatge intens carregat de tradició.

Ara l’Albert, que es prepara per a agafar les regnes del pare, també a l’obrador, aprèn a fer orxata. “No és gens complicat, però s’ha de saber fer”, diu. I ens fa cinc cèntims de l’essència: “Primer de tot, s’han de rentar bé les xufes, perquè es crien a terra i han de passar una desinfecció amb paràmetres sanitaris. Després es passen per un molí amb aigua i es trituren: això en fa sortir la polpa, que passa a una altra màquina, que és com una premsa, on se’n treu el suc que, una vegada filtrat, esdevé l’orxata sense sucre.” I aprofita l’avinentesa per a destacar com ha augmentat el consum de l’orxata així mateix, sense sucre. “Hi ha qui comença amb mig got amb sucre i mig sense, i cada vegada va disminuint més la part amb sucre fins que s’hi acostuma. Queda aleshores el gust més autèntic de les xufes, és més lleugera, fa passar més la set i és més refrescant. A diferència de fa quinze anys, ara la proporció de vendes sense sucre és molt més important”, explica.

Ells l’envasen només per a qui se n’emporta per prendre-la a casa o compartir-la a la feina, però no de manera industrial. “És un producte que té poca durada, no com el gelat”, diu. Parlem també de l’orxata que podem comprar tot l’any envasada en ampolla o bric. Es pot dir que és un altre producte, perquè els conservants en fan canviar el gust i es percep diferent. I, de totes maneres, anar a un lloc tradicional per prendre-hi una orxata afegeix contingut a l’experiència.

A la primera botiga, al carrer de València, de torró només en venien per Nadal. Ara, en canvi, i “especialment després de la pandèmia, els turistes, que vénen en molta més quantitat a Barcelona, en compren durant tot l’any”, apunta l’Albert. I, de fet, al costat d’unes quantes barres de torró, ben a la vista sobre la vitrina on despatxen, llegim un cartell en francès que diu: “Nougat fait maison, dur, doux.” Explica que són sobretot els francesos els qui més torró compren durant tot l’any: “Els de la Provença ja coneixen el nougat, que és un dolç que recorda el torró, més tou. I, per tant, els uns ja coneixen el torró i els altres el descobreixen a les xarxes o en algun bloc de turistes que escriuen coses de Barcelona.”

Però en aquest comerç tenen molt clar que no es volen enfocar al client de fora. “Tenim una petita mostra de torrons, el fort i el fluix, el de Xixona i el d’Alacant, i el de crema, que el cremem al nostre obrador, però això és un local petit i familiar i, si ens centréssim en els turistes, perdríem la nostra identitat”, comenta qui representa aquesta tercera generació al capdavant de l’orxateria.

Ell va néixer el mes de juliol del 1987, en plena campanya de l’orxata, i sent que la botiga “és casa”. A vint anys i escaig no tenia clar que s’hi voldria quedar a treballar, per això es va concentrar en la doble llicenciatura. La música també forma part del seu context particular. És clarinetista amateur. “M’agrada tocar el clarinet. Per a mi la música és imprescindible, té un efecte molt poderós”, comenta. Però encara té més afeccions. Practica l’atletisme i fa curses de fons de cinc quilòmetres i deu. Cuinar i escriure són unes altres passions que ocupen el temps d’aquest barceloní de sang valenciana, una vida ben plena entre gots d’orxata. Domina i estima les llengües, cosa que li va la mar de bé quan entren estrangers a la botiga. I, tot i que d’ençà d’aquell “joc” de donar un cop de mà als avis servint orxates ha anat afegint responsabilitats al negoci, mira de continuar vivint-lo diàriament amb aquell romanticisme d’una dedicació que passa de pares a fills.

La tria d’un producte de bona qualitat, tenir-ho tot ben net i endreçat a la botiga i un bon tracte amb el públic també s’hereten i fan que l’orxateria mantingui l’atmosfera de petit comerç familiar, singular i autèntic. En el sacrifici d’un negoci així, l’Albert hi veu un paral·lelisme amb l’esforç de l’esportista. A part l’atletisme que practica, també explica que li agrada molt el ciclisme i ja espera amb candeletes la contrarellotge del Tour, que el 4 de juliol passarà pel carrer de Mallorca, a tocar de l’orxateria: “En l’esport, com en un negoci, la preparació per a aconseguir alguna cosa l’has de treballar. Tot comença com un somni.”

El somni dels seus avantpassats quan van arribar a Barcelona, d’obrir-se camí amb els torrons i l’orxata, és el fil que ara estira l’Albert, que dóna continuïtat a l’ofici i al somni al qual les generacions d’abans ja van posar passió. Saber que aquest passat té un futur amb ell l’esperona: “I no és un ofici només per a guanyar-hi diners i poder viure”, puntualitza. “Hi ha també la voluntat de donar un servei i ser útil a la societat, amb un producte que contribueix a la convivència de les famílies i els amics, i ajudes a passar la calor als veïns i qui passeja per la ciutat, també als turistes que vénen a passar uns quants dies a Barcelona i els agrada trobar coses autèntiques i diferents. I això em fa feliç i dóna sentit a la feina. Si no, tot queda en un materialisme que, personalment, penso que és un error.”