Divendres passat (2016),  un home va entrar a un plató de ràdio amb un antifaç d’aquests que donen als avions, perquè volia parlar amb els ulls tancats. Amb la psicòloga, li havia anat bé. Al final, va fer-ho sense. I va dir això:

‘Ara tinc cinquanta-tres anys. De nen jo era entremaliat, nerviós, d’una família de vuit germans. Treia molt males notes. Ho suspenia tot. I els meus pares es desbordaven amb mi. Era un ‘terremoto’. Van decidir enviar-me a un col·legi intern perquè no ‘liés’ la família. Jo tenia nou, deu anys. I el personatge en qüestió vint-i-tres, vint-i-quatre anys. Encara avui pot ser que estigui operatiu. Possiblement hi ha adolescents que estiguin sent assetjats’.

Després va continuar:

Tinc nou anys (1972). El col·legi era a la Vall d’Aran. Uns 200 alumnes. Interns, a l’estiu, uns quinze. Crec que ell, el personatge en qüestió, va detectar que jo tenia molts problemes familiars. Jo era l’incomprès, l’ovella negra. Mica en mica es va anar apropant a mi. Els interns dormíem en unes habitacions amb deu llits a una banda, deu llits a una altra. Em va començar a cridar: ‘Sergi, vine cap aquí’. A les nits. Una vegada havia apagat els llums de l’habitació. Una hora després. Mitja hora després. Va començar amb petits tocaments. Després va passar que els petits tocaments els hi havia de fer jo. Això va anar in crescendo. Va anar in crescendo. I això, exactament això que he explicat ara, durant dos anys i mig.

El quid de la qüestió era el xantatge escolar. O sigui. Jo al col·legi, perquè hi vaig? Perquè em porto malament. Cada tant hi havia un informe a la família. Doncs ‘Si vols que els hi digui que et portes bé, tu t’has de portar bé amb mi’.

Tinc divuit, dinou anys (1981-1982) Jo portava tota l’angoixa dintre. No ho havia explicat a ningú. A ningú. Volia veure’l. La cara real. Sabia que aquest clergue l’havien traslladat a un centre de Barcelona. Vaig anar-hi, i me’l vaig trobar. Cara cara. Em va reconèixer. Evidentment. Aquestes cares no s’obliden, mirant als ulls. Em va rebre i em va fer pujar a la seva habitació. Per conversar. Va tancar la porta en clau. I em va dir ‘continuem?’ Espectacular. Em vaig quedar tot fred. Em vaig donar la volta, i li vaig dir de tot. Li vaig dir de tot. Vaig girar, i vaig marxar.

Tinc trenta anys (1993). Fins al cap de molts i molts anys no vaig al psicòleg. Quan tenia 30 anys ho comento per primera vegada: a la meva mare. Li explico el xantatge escolar. M’allibero una mica. Però no em canvia com a persona. Et converteixes en una persona no autista, però sí que tires pel dret tu sol. No estàs acostumat a buscar ajuda externa. També t’afecta la vida sexual. Tot plegat em va costar un matrimoni. I aleshores decideixo anar a un psicòleg. La psicòloga em va ajudar a expressar els meus interiors tranquil·lament. Jo em vaig adonar de la gravetat i l’angoixa que portava dins. Ho he d’agrair molt, a la Rosa.

Al meu pare li vaig explicar i em va fer aquella copet a l’esquena: ‘tots hem passat una infància dura’. Es perdona, però no s’oblida. Ara, a qui costa més de perdonar es al conjunt de l’Església. O sigui, com sou. Com us aprofiteu d’aquestes circumstàncies. Això és el que m’ha costat més de perdonar. El personatge en qüestió era un germà de la Salle’.

Acabeu de llegir un extracte del programa de ràdio Món a Rac1 de divendres passat. Des d’aquí, el meu aplaudiment. Tros de programa de ràdio que vau fer. Ací es pot escoltar sencer. Chapeau per vosaltres.Chapeau, entre més coses, pel rigor. Abans d’entrevistar a Sergi, vau contrastar dades, que us van quadrar. Només aleshores vau donar veu. Després, perquè al final del programa, no sé si m’equivoco, l’afectat, sota el nom de ‘Sergi’, va denunciar al germà de la Salle.  I va fer-ho gràcies a vosaltres. Deia l’afectat: ‘Als Mossos jo hi hauria d’anar acompanyat, tot i que tinc 53 anys, amb algú que em digui: anem a fer-ho. No tinc l’empenta.  Recordeu que la primera línia del meu e-mail, quan us vaig contactar, era ‘ajudeu-me a denunciar’. Aquest era el meu propòsit’

El programa va insinuar que efectivament van acompanyar Sergi a fer la denúncia. Si és així, chapeau altre cop.

Més d’una vegada ho havia escoltat, jo: ‘El dia que els escolars dels anys cinquanta, seixanta, i setanta comencin a parlar…’ Sembla que comencen a fer-ho. Moltes gràcies, Sergi, per haver-t’hi atrevit. Moltes gràcies, Basté, per haver tractat el tema a fons, amb tacte, i sense fer periodisme groc, sinó buscant la utilitat: denúncia del cas. I moltes gràcies, ràdio, per existir. No sé si davant d’un càmera de televisió, Sergi hauria parlat per primera vegada. I, si ho hagués fet, no sé si jo me l’hauria mirat. Jo, segons com, també sóc partidari de l’antifaç.

A la resta de periodistes, què ens queda, si no preguntar si els senyors de la Salle, van escoltar-se el programa. Si no els hi ha arribat, ací el tenen de nou. Què han de dir-ne, al respecte? Han començat a contrastar la informació, com han fet des de Rac1? Els lliga, com a ells? Aquest germà de la Salle, existeix?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb