Antonio Martín Iglesias és vice-secretari de coordinació política del PP d’Andalusia. Un viatge a terres catalanes li ha servit, segons que diu en un escrit publicat a Facebook i que té més de 10.000 comparticions, per a trencar els tòpics i els prejudicis que hi ha a Espanya sobre els catalans. ‘Marxo amb la sensació de ser un ximple. Que a cinquanta anys, i tant com he viatjat, sigui capaç d’empassar-me encara aquests estereotips, aquests clixés que tan poc m’han agradat quan els al·ludits som nosaltres, els andalusos.’

I a continuació reflexiona que amb aquests ‘tòpics malignes d’uns i altres’ es contribueix a estendre l’odi i el rebuig: ‘Havia d’haver-me negat a prejutjar ningú perquè sí.’

Segons que explica en l’escrit, Antonio Martín va passar uns dies de vacances a prop de Girona i va poder comprovar de primera mà quina ‘amabilitat’ i ‘simpatia’ tenia la gent cap a ell i la seva família. ‘Cercava aquella situació (tots tenim un amic a qui li ha passat) en què dius “buenos días” i et contesten en català, i dius “perdone, es que no le entiendo” i et continuen parlant en català. Però no ho he trobat.’

Ací teniu el seu escrit complet, traduït al català:

«Me’n vaig de Catalunya sense haver-ho aconseguit, ho confesso. Per més que ho he buscat no he tingut sort…

Cercava aquell (tots tenim un amic a qui li ha passat) a qui li dius “buenos días” i et respon en català, i li dius “perdone, es que no le entiendo” i et continua parlant en català. Però no l’he trobat.

Cercava també aquell qui no et mira o et mira amb cara de fàstic (tots tenim algun amic a qui li ha passat) quan veu que ets d’una altra part d’Espanya. Però escolta, ni rastre.

Deixo amb la meva família Girona després de sis dies sense haver-hi trobat res més que gent amable (molt amable) i simpàtica (molt simpàtica). Ens hem mogut molt aquests dies: ciutat, camp, costa, muntanya… i des del paio de la benzinera fins a la senyora del forn, passant pels veïns d’aquí al costat, o la de la botiga on vaig comprar l’ampolla de vi de l’Empordà que va portar al meu amic Luipe, hem rebut més somriures i educació que en molt de temps. M’han preguntat per la meva ciutat, per si m’ho passava bé a Catalunya, han fet festes als meus nens, m’han ajudat tant com han pogut i com he necessitat…

O sigui que me’n vaig una mica amb la sensació de ser un ximple. Que a cinquanta anys, i tant com he viatjat, sigui capaç d’empassar-me encara aquests estereotips, aquests clixés que tan poc m’han agradat sempre quan els al·ludits som nosaltres, els andalusos.

Amb aquests tòpics malignes d’uns i altres, i amb el xàfec que cau políticament per aquí, tan sols contribuïm a estendre l’odi i el rebuig. I com que jo, estant aquí, penso que sóc a casa meva, havia d’haver-me negat a prejutjar ningú perquè sí.

I com que no vull fer-me gaire pesat, ja acabo, i ho faig amb un brindis: a la porta de la gelateria Rocambolesc, que els germans Roca (els del Celler) tenen a Girona. Brindo amb un dels seus espectaculars gelats per aquesta terra i la seva gent meravellosa, pels dies fantàstics que hem passat aquí, i perquè en acabar aquesta estada a Catalunya m’ha passat igual com en acabar el gelat: que EN VULL MÉS!»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb