Fa uns quants dies, a la secció ‘Els sofistes’ del programa ‘El suplement’, em va tocar debatre si als fills calia posar-los noms tradicionals o, en canvi, innovar en l’elecció. Com que la gràcia del debat és justament no dir què penses sinó pensar què dius, vaig fer una crida a Twitter demanant, als qui em volguessin respondre, quins noms havien posat als fills i els motius de la tria. La resposta va anar molt més enllà del que jo esperava, no tan sols per la quantitat sinó pel contingut. De cop i volta, em vaig trobar amb dotzenes i dotzenes d’històries de noms que, per a algú que es dedica a l’antropologia lingüística, van fer l’efecte d’un regal de Reis avançat. Moltes persones –conegudes i anònimes– em van fer arribar aportacions que, en la mesura que arribaven, difuminaven el meu propòsit de fornir-me d’arguments per a un debat i es convertien en una petita festa a la xarxa.

Els motius els sabem tots: el nom d’algun familiar, la sonoritat, el significat, que no es pugui traduir, que sigui igual en llengües diferents, que remeti a algun personatge històric o literari (bé, això a la xarxa; en recerca sobre onomàstica també et trobes personatges de sèries, noms d’actors, cantants, etc.). Al nostre país, les pautes per a posar noms van començar a canviar als anys seixanta. Si fins aleshores els noms que es posaven eren els del padrí o la padrina, l’avi o l’àvia, el pare o la mare o, en tot cas, el sant del dia, a partir d’aquell moment canvien radicalment els patrons i en principi tothom posa el nom que vol. En el debat de Catalunya Ràdio va sortir molt la paraula ‘llibertat’. La majoria defensaven que s’havia de poder posar el nom que es volgués. Naturalment, tots ens sentim lliures en el moment que triem un nom per als nostres fills. Però és aquesta sensació de llibertat el que segurament és més enganyós. Malgrat el canvi radical en les pautes produït al tombant dels seixanta, el fet és que encara hi ha noms característics d’un període que es continuen posant molt (tots acabem posant els mateixos noms, vaja: això no ha canviat). Tampoc no hi ha hagut canvi en el fet que hi ha més variació en els noms de noia que en els de noi. I finalment, es donen una mena de cicles de deu anys en la renovació dels noms que s’han identificat en alguns països (Itàlia, els EUA) i que també van per barris; a Barcelona, el districte de Sarrià – Sant Gervasi acostuma a inaugurar els cicles de noms que deu anys més tard són els més posats al Raval o a Nou Barris. És a dir, per més que tinguem la sensació que posar el nom a un fill és un acte radicalment lliure, acaba estant sotmès a una altra mena de lleis que actuen d’una manera molt similar als patrons tradicionals. Segurament per això, els que han recuperat noms tradicionals (Pere, Jaume, Manel, Mercè, Montserrat) han acabat posant els que ara són els més originals.

La resposta a la meva crida a Twitter em va recordar una activitat relacionada amb els noms que vaig fer fa uns quants anys. Eren els primers temps de la darrera onada migratòria i als registres van començar a arribar noms desconeguts fins aleshores. No he sabut mai com va anar tot exactament. Sospito que hi havia un jutge concret que no les devia tenir totes, perquè el fet no era continu, però sí que era cíclic, és a dir, durant uns dies venia molta gent i tot seguit ningú fins que hi tornaven, i així successivament, com si tot depengués de les guàrdies d’algú. El cas és que al registre demanaven un informe o un certificat que acredités que el nom que volien posar al fill era un nom habitual al lloc d’origen. També m’imagino que el primer que em va trobar va fer circular que jo feia aquests certificats, perquè durant un temps van passar molts pares a demanar-me’n. Quan ho comentava, tothom se sorprenia que un jutge pogués interferir en aquesta decisió tan lliure i personal. Fins i tot recordava alguna polèmica quan, a conseqüència de Novecento, molts pares volien posar Olmo als seus fills i el jutge no els ho permetia. Però a mi no em va venir tant de nou, perquè recordava el cas d’uns coneguts d’Alemanya que havien tingut una filla inesperada. En honor del descuit que era el causant de la bona nova, li van voler posar Pilula i el jutge no els ho va autoritzar.

Sempre m’han fascinat les històries que vinculen la llengua i les persones, com les autobiografies lingüístiques i, en aquest cas, els noms i les persones. Per agrair d’alguna manera el gest a tots els qui van volen compartir les seves històries, n’explico una de meva vinculada amb Nadal. Com la majoria de gent de la meva generació, jo tinc dos noms ‘de bateig’. El tercer me’l va posar el capellà que em va batejar i va triar la santa del dia: santa Escolàstica. Ja podeu comptar totes les festes que m’han fet a compte del meu tercer nom. Després de la mort de Franco, a Masquefa vam recuperar el joc del quinto per les festes de Nadal. Jo, que hi vaig fer de lloro durant molts anys, seguia el ritual de buscar termes alternatius per als números. Com que sóc incapaç de treure per la boca coses tan barroeres com ‘les mamelles de la Paula’ (88), o vellverdesques com ‘la nena maca’ (15), o cursis com ‘els dos ànecs’ (22), m’empescava uns altres noms per als números que anaven sortint, per exemple ‘l’any que va morir James Dean’ (55) o ‘el primer any que van venir els Montgrins a Masquefa’ (47). Per als números fins al 31 generalment feia servir els sants: Sant Eloi (1), la Candelera (2), Sant Xavier (3), etc. Després vaig tenir canalla i vaig estar uns quants anys sense passar pel quinto. Quan hi vaig tornar, però, vaig tenir una gran sorpresa. De la meva època havien quedat dues relíquies: Sant Canut (19) i Santa Escolàstica (10). M’ho vaig prendre com un ‘donanatge’.

Que tingueu bones festes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb