Celebro que el diccionari d’Enciclopèdia Catalana hagi esborrat de l’entrada marieta l’adjectiu invertit (fins la setmana passada, ‘home efeminat o invertit’, ara ja no). Segons la queixa d’una usuària, ben enraonada, ‘per evitar de suggerir que hi ha un ordre natural de les coses’. Però encara celebro més que no hagin retirat l’entrada invertit, que tantes tardes de glòria m’ha donat. A l’àmbit dels crucigrames, que ja se sap que és un passatemps per a psicòpates i trastornats de tota mena, fem servir aquest adjectiu per indicar que un mot va a l’inrevés. Per exemple, si la definició diu, posem per cas, ‘A sobre de galtes, invertit (6 lletres)’, la solució podria ser TURRAB. El dia que la correcció política arribi a aquest racó degenerat ja cal que porti un bon cabàs, que se’n farà un tip.

Mentrestant, el seu gran rival, el DIEC (amb permís del ‘Diccionari Normatiu Valencià’), continua entossudit a no acceptar la nova accepció de virulència que els mitjans li demanen des de fa anys. El periodisme, endut pel seu afany d’il·luminar el poble, un bon dia va decidir que virulent era sinònim de violent, i així les pàgines dels diaris se’ns han omplert de ‘tempestes virulentes’ i ‘virulents segrestadors’. Però el DIEC, cabut: que virulència és cosa dels virus i, com a molt, si tant et deleixes pel sentit figurat, la pots fer servir per al·ludir a un discurs, invectiva o text. I el poble, ni que sigui per una vegada, fa cas de l’autoritat i no es deixa il·luminar per la saviesa dels mitjans.

Vaig concretant. No us deixeu ofuscar per la virulenta associació d’idees que acabeu de llegir. Un dels grans problemes que tenim ara mateix amb aixòs del català, que deia mon oncle, és que el tòrax de la llengua estàndard continua creixent desmesuradament mentre s’aprimen les cames i els peus de la col·loquial. En el món actual dominat pels mitjans, les solucions proposades per al registre formal dels informatius, amb l’inestimable ajut de la correcció política, estan convertint aquest gegant de peus de fang en un mazinger que camina cada cop més maldestrament, els genolls grinyolants, a punt de desplomar-se com un llatí del segle XXI. Feu un cop d’ull aquí i ho podreu comprovar: la llista d’aspirants a entrar al diccionari és plena de mots lluents procedents del món econòmic, la telefonamenta mundial i les dèries planetàries (hipster, coaching, ciberactivisme, microcrèdit…), però de gent de taverna i de terròs n’hi ha ben poca. I la majoria, d’un terròs massa llunyà: cutre, nòvio, pijo, xungo

Suprimim subnormals i mongòlics de la normativa i així acreixem la mala consciència dels usuaris, que els continuen fent servir però cada dia amb més sensació de clandestinitat. El parlant, desconcertat, consulta el diccionari, però aquest llibre antipàtic sempre li parla de norma (això es pot dir, això no), i no li explica que les llengües tenen registres, situacions de comunicació de diferent formalitat, i que no tot el que no surt al telenotícies és incorrecte o inadequat. Tenim les lleixes plenes de reculls lexicogràfics magnífics, i la xarxa de pàgines d’allò més útils. Però la majoria per engrossir el tòrax i el cap del gegant.  L’eina més recent, parlant en paper, que s’ha ocupat de la podologia de la llengua és el Diccionari del català col·loquial, un recull de propostes de terminologia juvenil i festiva per afrontar l’epidèmia de mots argòtics (subidón, vacil·lar, liar…) i de locucions i expressions (fins al cul, de primeres, treure endavant…). Però aquesta obra és del 2009, i si una característica distingeix el registre col·loquial és precisament l’acceleració, la rapidesa amb què fa i desfà termes que avui hi són i demà vés a saber. En línia, en canvi, disposem del llibre d’estil de la CCMA, altrament dit l’Ésadir, tot un mite per als professionals, entre altres coses perquè sí que dóna indicacions de registre (i atent a les veritables necessitats del parlant. És l’únic, juntament amb el nou Manual de VOX, que recull un mot que heu llegit al primer paràgraf d’aquest article i que el corrector automàtic et fa canviar per ‘mots encreuats’). Però potser només per a ells; al comú dels mortals els costa de moure-s’hi.

Per això corre pressa un esforç específic centrat en la llengua col·loquial, que és la saba que peix l’idioma. El diccionari normatiu compta amb moltes fonts que l’abasteixen de propostes (començant pel Termcat i acabant per l’esmentada Neolosfera), però qui assisteix el parlant que voldria dir temazo, pibón liarla parda sense haver de fer ventrilòquia? Pel bé dels nostres peus (en realitat, de tot el cos), necessitem un Col·lo.cat urgent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb