19.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.11.2023 - 21:47
Aquests dies tots hem pogut observar com ha reaccionat la dreta espanyola als pactes d’investidura, a l’anunci de la llei d’amnistia i a l’acord entre Junts i PSOE que crea un mecanisme internacional de negociació, fet considerat humiliant per a aquest sector polític espanyol.
La tradició violenta de la dreta espanyola no cal que l’acreditem. Ve de segles, ja. La coneixem tots i molts de nosaltres l’hem haguda de suportar durant la nostra vida, durant tota la nostra vida. La violència per a ells no és sinó un mètode d’actuació. El consideren normal i raonable quan es tracta d’imposar les seues idees sobre els altres.
En tot cas, la modulen segons les necessitats. A voltes, n’han tingut prou amb la violència ideològica, amb la creació d’un ambient hegemònic que els permet d’acorralar l’altre sense gairebé necessitat de passar a l’acció –la transició valenciana podria ser-ne l’exemple més recent i, així i tot, hi ha les bombes, entre més a Joan Fuster, i els assassinats, entre més de Miquel Grau i Guillem Agulló. Però, durant tota la història, és una evidència incontestable que l’espanyolisme, Espanya, ha confiat en darrera instància sempre en la violència armada, en l’atac armat contra l’altre, com a garantia última del seu poder. Fins al punt que la seua constitució proclama que la unitat de l’estat es basa no en la voluntat de la gent sinó en els fusells, canons i tancs de l’exèrcit.
I aquests dies veiem com van carregant-se d’arguments per a exercir-la. Les declaracions deslegitimadores que fa la dreta espanyola són obertament violentes i alimenten la violència. Les concentracions, manifestacions i aldarulls són violents en el to i en la intenció. L’episodi Vidal-Quadras és estrany, molt estrany i sospitós. I les agressions s’han començat a normalitzar, a poc a poc encara, però un poc més cada dia que passa.
Tant, que el to, les maneres i la intensitat m’han recordat aquests dies, per moments, la Itàlia dels anys de plom i he tornat a llegir Sciascia i Pasolini, preocupat per les semblances. Aquell Pasolini que ho va avisar amb tanta agudesa: “En la llengua, en la manera com parlen, en què diuen hi ha el símptoma de què són.”
Per tot plegat, crec que no podem descartar i no hauríem de descartar la possibilitat d’un esclat de la violència ultra. I crec necessari de parlar-ne.
Perquè els avalots feixistes que hem vist aquestes nits a Madrid s’extingiran amb el temps. És molt difícil que una mobilització diària, siga per la causa que siga, aguante. I la frustració pot fer que els participants més radicals, especialment si van sovintejant les agressions al carrer, recuperen la seua tradició, aquella de l’infame “dialèctica del puny i les pistoles” i cerquen de substituir i prolongar l’impacte que evidentment han tingut fins ara amb accions dures i violentes, que obliguen a la reacció i a la dinàmica de l’enfrontament directe.
Sabent, a més, com saben, que compten amb la complicitat de la policia, dels tribunals i de la majoria de poders de l’estat espanyol –ben segurament del monarca i tot. I sabent també que, comptant amb això, ens poden situar a tots plegats d’una manera relativament ràpida en un escenari on tot trontolle. Un escenari en què, molt en particular, l’independentisme ha de saber què vol fer.
La crisi oberta dins la nació espanyola és una gran oportunitat per al catalanisme, i no tan sols al Principat sinó també al País Valencià i a les Illes. Però les oportunitats, com ho vam aprendre a la perfecció el 2017, no es poden deixar passar i cal estar preparats per a traure’n profit. Per això crec que cal parlar d’aquesta possibilitat; posar-la a l’agenda, discutir-la serenament, raonar i marcar el terreny de joc.
Cal parlar-ne per la transcendència del combat, per les implicacions sobre la seguretat de tothom i per la tradició del moviment. I és evident que, si arriba aquest moment, caldrà plantar cara al feixisme al carrer. Sense dubtar-ne ni un segon i amb la contundència i la persistència que calga.
Però també podria passar –a petita escala i ja em perdonareu la metàfora tan arriscada que faré– que un dia d’aquests tornem a trobar-nos amb un front d’Aragó o un “Madrid us crida” tot reclamant que deixem les nostres reivindicacions per a concentrar-nos a defensar la legitimitat democràtica.
I per això em pregunte en veu alta si de debò seríem tan ingenus de defensar sense matisos aquells que no han dubtat ni un sol instant a fer servir la violència contra nosaltres –del colp pactat del 81 a la ràtzia del 92 o el Primer d’Octubre; dels assassinats extrajudicials amb la calç viva a les tortures a les comissaries, la presó i l’exili. Perquè no tingueu cap dubte que correran a fer servir el feixisme com a excusa perfecta per a frenar i allunyar l’alliberament nacional. Cosa que, a hores d’ara i amb tot això que hem après, tampoc no hauríem d’acceptar.
PS: La feina de VilaWeb és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
No es faran enrere, perquè veuen que no aconsegueixen aturar allò que volen aturar. D’entrada, quan ens criden a “defensar l’ordre constitucional” i totes aquelles coses seues, caldrà fer el sord.