Un article de protesta, si us plau

Zelenski és l’home del moment i no és sols el coratjós alt representant de la Unió Europea qui el contrasta amb l’escàpol president català. A molts altres també els sembla que l’estrella de Carles Puigdemont s’apaga. Convertit en diputat d’una cambra tan grisa i apàtica com el Parlament Europeu i presidint un Consell per la República que ja mai no serà un govern català a l’exili, la seva figura, en un altre temps venerada, es desdibuixa a l’imaginari popular. Perquè el poble vol èpica o algun succedani de l’èpica, estima les gestes i l’atreviment. La imaginació popular s’engresca amb les situacions de risc i amb les desgràcies, l’excita que la sang corri o, pel cap baix, ressoni l’insult groller i el crit intemperant. El poble, més que no pas l’aristocràcia, que tendeix a individualitzar les passions, és qui sol executar la llei de Lynch. En canvi, el marquès de Sade, com a bon il·lustrat i quasi enciclopedista, es recreà imaginant formes extravagants de sistematitzar la pulsió destructora unint-la amb l’erotisme. Violència i sexe són els dos grans tabús que sempre han exercit un poderós atractiu per a la humanitat. A la seva gran novel·la de la guerra civil espanyola, Joan Sales els anomenà l’obscè i el macabre i els plasmà en la imatge inoblidable d’un plegamans mascle essent devorat per la femella mentre la fecunda. L’insecte tremola de gaudi o de terror, en un espasme eròtic que es confon amb el de la mort. La imatge acobla la mort petita, eufemisme de l’orgasme que ja trobem en els poetes anglesos del segle XVII, amb la mort gran, definitiva.

El sadisme és inherent a les masses i explica els linxaments que hi ha en situacions de tensió ambiental quan algú s’atreveix a llançar la primera pedra. Sols cal que algú assenyali una feblesa per a desencadenar el fenomen de la bandada que tan bé descrigué Elias Canetti a Massa i poder. D’aquesta reacció no se n’escapa cap gernació, ni tan sols la dels lectors de diaris qui, amb les tecnologies “interactives”, disposen d’una capacitat sense precedents d’influir en el discurs periodístic. Parlo, és clar, de la cacera desfermada contra Ot Bou arran d’un article contrari a Puigdemont. Perquè no hi hagi cap malentès, dic d’antuvi que no comparteixo l’opinió d’en Bou ni en aquest article ni en alguns altres que m’han semblat massa vehements. Però enlloc no és escrit que l’opinió d’un altre col·laborador hagi de ser calcada de la meva. O de la del director, de qui discrepo ocasionalment sense que les diferències de matís ens facin bullir l’enteniment. Si els opinants haguéssim d’escriure al fil de la línia editorial no valdria la pena de fer-ho, ni per als lectors de llegir-nos. La inflexibilitat no és coherència, sinó enravenament, i el diari, com la vida, és interessant en la mesura que ens sorprèn i ens pertorba. 

Tanmateix, alguns lectors aspiren a transformar el diari en un mirall emmotllant-lo al seu criteri. Pel mòdic preu d’una subscripció, es creuen amb dret d’atuir un col·laborador, pressionant perquè l’expulsin, talment com accionistes que amenacen de desfer-se de les accions. Curiosament, els qui abusen d’aquest alçaprem per decantar l’opinió acostumen a ser els mateixos que acusen el columnista d’estar a sou d’un partit. A mi algun lector equànime m’ha arribat a acusar d’escriure al dictat del Pentàgon. Tot i que la grolleria resulta còmica, apunta a una censura que de tan banal com és es dóna per descomptada. Al capdavall, per què en un diari on s’exposen notables teories en defensa dels motius de Putin per a privar de llibertat un altre país, no s’ha de poder llegir també una anàlisi inspirada per la intel·ligència militar americana? Al cap i a la fi, ha demostrat estar més ben informada que les cancelleries europees. Però el país és com és i la millor cosa que pot fer l’articulista és replicar que si algú justifica l’agressió de Putin a Ucraïna per la política exterior dels Estats Units, per a ell (o ella) va el pollastre, com diria Josep Pla.

Un diari que respecta la independència de criteri dels col·laboradors no és plausible que estigui a sou de cap partit. Si a més no es carrega de publicitat ni es degrada amb l’esquer de la premsa rosa, la crònica negra o l’artificial suspens dels complots futbolístics, aital dignitat editorial mereix una actitud digna dels lectors. Reclama, ço és, equanimitat, amplitud de mires i una urbanitat avinguda amb la confiança que els fa el diari sense més condicions que la bona fe, car la subscripció és voluntària i com tot crowdfunding és la garantia d’independència i diversitat de criteri. Ja em perdonareu el to didàctic d’aquest article (i d’alguns altres), reflex de la meva deformació professional. Però en sortir a la plaça pública d’un diari digital sovint enyoro les regles dels seminaris a la universitat, on al programa dels meus cursos –el meu contracte amb els estudiants– hi diu textualment: “La discrepància intel·lectual és el motor del pensament. Per tant, respectareu les diferències d’opinió i el desacord sense ofendre-us ni sentir-vos menystinguts. En tot moment estareu disposats a revisar les vostres opinions i a acceptar que siguin qüestionades pels altres participants. Hi haurà temes sobre els quals tindreu conviccions fermes, però heu d’estar preparats per a escoltar les d’altri amb la ment oberta i receptiva.” A l’aula aquestes condicions s’observen íntegrament i el respecte a la llibertat d’opinió és la clau de discussions productives. M’adono que l’ambient d’una universitat no es pot reproduir en un mitjà públic, per més exigent que sigui, però hi ha dies que en llegir comentaris de lectors –i no sols als meus articles– desespero de la cultura cívica del poble que parla la llengua en què escric aquesta columna. Si un dia no m’hi trobeu, podeu estar segurs que es deu a haver quallat la sensació d’estar en aquest mitjà com un peix fora de l’aigua. 

Puigdemont no es pot canonitzar per allò que féu entre el primer i el 10 d’octubre de 2017 ni es pot condemnar per allò que no va fer. Hi ha qui, mirant els toros des de la barrera, hauria mort la bèstia amb l’audàcia de “el Cordobés”, aquell torero suïcida que s’agenollava davant les banyes i enfervoria la plaça. Els populismes demanen excessos cada vegada més grans. Puigdemont no és un altre Che Guevara. Potser no és l’heroi en què molts s’emmirallaren entre el Primer d’Octubre i la manifestació de Perpinyà el 29 de febrer del 2020, però una cosa és indiscutible: ha dut el desafiament a l’estat més lluny que cap altre polític i d’aquesta feta representa el límit actual del “procés”. Els qui advoquen per abandonar-lo a la seva sort creuen que el conflicte es resoldrà xutant la pilota endavant, que de les desferres del procés sorgirà una nova generació de polítics més agosarada i eficaç. La realitat és, però, que cada generació comença de bell nou l’aprenentatge. Puix que es creu capaç de menjar-se el món, li fa nosa l’experiència de l’anterior. Així es condemna a una marrada innecessària per la història. És normal i de llei, però aboca al desencís, perquè, citant Pla una vegada més, els qui vindran després seran aproximadament com nosaltres. O pitjors, afegeixo. Sols cal veure en què s’ha convertit ERC induïda per l’oportunisme dels líders. Un partit que encapçalà el desig de llibertat com cap altre i que avui es deixa representar per algú de l’alçada de Gabriel Rufián. Ni que sigui per a distanciar-se d’aquest personatge ja paga la pena de contrastar-ne la misèria moral amb la dignitat de Puigdemont. Però seria un error de limitar la repugnància a les declaracions d’aquest narcisista intel·lectualment desnonat i no fer-la extensiva als jerarques que li autoritzen el xou. Sembla que així ha estat també amb la miserable confirmació que ha regalat a l’estat de la teoria conspirativa del suposat cas Vólkhov, aprofitant la guerra d’Ucraïna per a torpedinar l’estatus de Puigdemont a Brussel·les i de passada el conjunt del moviment independentista.