Un apunt sobre l’amargor independentista

Aquests dies he tornat a veure moltíssimes cares alegres i contentes, en el marc de la catalanitat. Es trobaven a faltar. En vaig veure, primer, en un Correllengua que va tornar a omplir les places de tots els Països Catalans, amb una alegria encomanadissa. Paradoxalment, aquests dies també es veuen cares alegres en les manifestacions d’ensenyants –al País Valencià i al Principat–, segurament per la joia de veure que són tants i tan forts i decidits. I se’n van veure moltes, moltíssimes, aquest cap de setmana i dilluns durant la celebració de la lliga del Barça –parle de la celebració, no pas del futbol. Amb estelades i senyeres a tot arreu i amb la llengua del país senyorejant sense discussió els carrers de Barcelona durant la rua del triomf, com qui no diu res. I jo crec que aquesta mena de coses són les que compten de debò.

Fa un temps vaig veure de casualitat una entrevista televisiva de Thierry Henry a Marcus Rashford, i Henry, a mitjan diàleg, li demanà si al vestidor del Barça continuaven parlant en espanyol, com passava en el seu temps. Rashford va respondre que no: que els joves parlen tots en català i que amb els estrangers parlen anglès. Però va afegir que els expliquen que la llengua importa. La resposta, dita amb la naturalitat del qui no ha de demostrar res, em va sorprendre. Però això que s’ha vist per televisió aquests dies confirma la cosa amb escreix. El català regnant pertot arreu, el porter Szczęsny explicant amb una mena d’orgull adolescent i amb un castellà més que primari que aquí cal parlar en català, Balde recriminant a un radiofonista que li parlàs en castellà, jugadors forasters arribats fa quatre dies fent ja frases en la llengua del país o intentant-ho. I el millor jugador del món responent als periodistes en català, sense èmfasi, sense subratllar res. Simplement com qui respira, amb la més completa naturalitat. I els constants “visca Catalunya”. Pels altaveus, pels micròfons, pels carrers. I la xiulada del camp contra el president Illa. I el crit d’independència tornat al Camp Nou al minut 17.14.

Qui ho hauria dit no fa pas tant. Un Barça fet sobretot dels xiquets de la casa i conduït per un entrenador alemany que, posats a no parlar català, prefereix expressar-se en anglès. Tinc la impressió que la gent ho ha entès perfectament i part de l’alegria venia d’això: aquest equip també fa una feina pel país. No pas una feina política, que no els pertoca, sinó una feina molt més bàsica: la d’aconseguir que parlar en català, ser català, torne a ser la cosa normal, la que no fa estrany, la que no demana permís. I amb això el missatge que arribava en la rua multitudinària –un missatge de gran impacte per als nouvinguts i per a la gent de sempre, per a la gent jove i per als més grans– era que és a la catalanitat on cal apuntar-se, que la catalanitat és la normalitat, l’alegria i la victòria. Si fa no fa, allò que aquest país ha perseguit durant prop de dos segles.

I ara entra la nota discordant. Mentre passava tot això, una part de la gent –i precisament la que diu estar més pel país– romania asseguda davant el cafè amb cara de pomes agres. Irritada amb el món. No hi ha res a fer, deien. No serveix de res tot això, deien. Què hi guanyarem?, es demanaven. Ho tenim tot perdut, repetien. I invocaven de manera circular els seus fantasmes, per justificar de no participar en l’alegria col·lectiva, per apartar-se del somriure general. I què us diré jo? Que aquesta mena de discurs em comença a causar una gran fatiga. No pas perquè siga un discurs pessimista –el pessimisme, ben portat, és respectable i fins i tot instructiu–, sinó perquè ja fa temps que comence a sospitar que això no és pessimisme. Que és, simplement, el mal humor personal convertit en doctrina política.

Convindria distingir, per tant –una vegada més–, dues coses que la peresa sol confondre. D’una banda, hi ha el realisme, una actitud que mira el món tal com és, accepta que les coses són complicades, sap que hom pot equivocar-se i entén que el futur és incert. I, d’una altra banda, hi ha l’amargor, que té la posició garantida a partir del primer dia: si tot va malament, ja ho deia; si va bé, no compta. L’amargat no perd mai cap discussió, perquè en realitat no en sosté cap. Té raó per definició. Però això, vist de prop, no és lucidesa sinó una manera particularment elegant de no haver de pensar. I de no haver de dialogar. I de no haver de construir res. Un mecanisme, diguem-ho clar, que cap país no s’ha pogut permetre mai sense pagar-ne una factura alta.

El cost d’aquesta actitud tan generalitzada dins l’independentisme ja és aclaparador i un pes mort brutal contra el moviment. Cap nació no s’ha fet mai foragitant la gent. Cap moviment polític no ha guanyat majories a còpia de cares de pomes agres i insults. L’independentisme, quan ha tirat endavant, ha tirat endavant sumant; quan s’ha encongit, s’ha encongit barallant-se. Això és molt elemental i supose que tothom ho pot entendre. Però sembla que les coses elementals són justament les que costen més de reconèixer, sobretot quan hom està molt ocupat tenint la raó.

Jo no demane optimisme, ni ho sóc, d’optimista –perquè l’optimisme és tan fals com l’amargor i, amb el temps, encara fa més mal. Però sí que demane –ep, si és que jo tinc el dret de demanar res– una cosa molt anterior: solament demane que mirem què tenim davant. Això i prou. Perquè aquests dies he vist un país ben viu fent coses de país viu, sense permís de ningú. I considerar que això no compta perquè no s’ajusta a la desolació prèvia, perquè contradiu l’amargor viscuda íntimament, a mi em sembla –francament, i ja em perdonareu l’atreviment– una gran falta de respecte a la realitat. I la realitat, precisament, és l’única cosa que de debò tenim per a construir el nostre futur.

PS1. AVÍS IMPORTANT. Tal com us havíem anunciat, ahir, dimarts, es va fer una tasca informàtica de renovació de la infrastructura de VilaWeb. Ja s’ha acabat i tot torna a funcionar, a excepció de l’aplicació de VilaWeb, que us redirigirà temporalment a un navegador. Per tornar a disposar dels serveis propis dels subscriptors, n’hi ha prou d’identificar-se novament, tal com expliquem en aquesta pàgina. Us agraïm la comprensió d’aquestes darreres hores, i si hi ha cap problema podeu adreçar-vos a suport@vilaweb.cat.

PS2. Avui fa un any de l’aprovació del polèmic pacte per la llengua al Principat. Per això us oferim aquest article de Josep Nualart Casulleras, que repassa tot allò que ha passat aquest any; i també aquesta entrevista al president de la Plataforma per la Llengua Òscar Escuder, signada per Assumpció Maresma.

PS3. Avui, per primera vegada, el València Basket podria arribar a la final de l’Eurolliga. Pere Millan explica en aquest reportatge el camí recorregut en dècades de feina i amb el gran impuls de l’estrena del nou pavelló.

PS4. A VilaWeb Televisió, ahir tocava La crisi dels trenta. Aquesta setmana Clara Ardèvol debat amb Emma Zafón i Pau Turró si els joves d’avui realment viuen pitjor que no vivien els seus pares. Vegeu-ne el vídeo.