Aquests dies sembla que faci un any de tot. I sí, ja hem passat més d’un any amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó i d’aquí a molt pocs dies en farà un que també hi són el vice-president Junqueras i el conseller Forn. I que va començar l’exili del president Puigdemont amb els consellers que van decidir acompanyar-lo. I, entremig, ha fet un any de la desnerida declaració d’independència, la del 27 d’octubre. I pot ser que ara l’un ara l’altre tots plegats ens anem preguntant si ha valgut la pena. Pagava la pena fer tot el que es va fer per acabar a la presó o a l’exili i amb l’autonomia suspesa i, un any després, encara continuar sotmesos per la política de repressió i d’amenaces que ens encercla?

I a mi em surt de dir que sí, que malgrat tot, malgrat tot el que ha vingut, malgrat tot el que pugui venir, ha valgut la pena, val la pena encara i més que en valdrà. Perquè tot el camí fet ens ha dut molt més enllà que no havíem arribat mai. Prou enllà perquè ara mateix no hi hagi camí de tornada. I n’hauríem d’haver après moltes coses per no deixar d’avançar. Per exemple.

L’1 d’octubre vam descobrir de què érem capaços si ens ho proposàvem i hi treballàvem sense por i amb generositat. I el 3 d’octubre, que teníem la capacitat de dir de debò que els carrers seran nostres, perquè aquell dia efectivament ho van ser. De la mateixa manera que abans, arran dels atemptats del 17 d’agost, havíem descobert que el nostre govern tenia la capacitat de governar sense tuteles. I com descobriríem, també, el 21 de desembre, que aquells més de dos milions de partidaris de la independència, els de l’1 d’octubre, no havien estat un miratge. Que hi érem, i hi som, per quedar-nos. Per empènyer i arribar fins al final.

Després ha plogut molt, fins a completar aquest cicle d’un any, d’octubre a octubre. I hi ha molts dies que podem tenir la impressió que ens hem extraviat, que no sabem on anem perquè sembla que ningú no hagi gosat posar-se al timó, o que els qui hi són el facin girar alhora en direccions oposades. És en aquests moments que és oportú, com ho fem tots plegats aquests dies, de girar el cap enrere, fins a l’octubre de l’any passat, i fer una mica de balanç.

Ara i aquí som alhora una comunitat autònoma del regne d’Espanya i un estat que ha proclamat la independència sense derivar cap conseqüència de la declaració. Diguin el que vulguin els qui han fet del nostre escarni la seva missió, aquest és el punt on som. Tenim una eina tan coixa per a gestionar el dia a dia i mirar de fer política de futur com ho és la Generalitat de Catalunya, integrada per un parlament autonòmic, un president sancionat pel rei espanyol i un govern que depèn econòmicament de la hisenda del regne. I, alhora, tenim una majoria parlamentària independentista, una mena de govern a l’exili i una capacitat de mobilització popular difícilment comparable amb les que hi hagi enlloc més del món. Com casa una cosa amb una altra? Què podem esperar d’aquest quadre tan contradictori?

M’agradaria pensar que hi ha un punt de trobada, o si més no un cert terme mitjà, entre l’exigència de trencament republicà sense matisos que manifesta la CUP i el pànic escènic que sembla haver-se apoderat d’Esquerra. L’expressaria així. Utilitzem aquelles eines minvades que ens resten per accelerar el col·lapse del sistema polític espanyol –per exemple, no desistint de posar condicions de màxims a la negociació dels pressupostos del seu estat. Utilitzem la capacitat de mobilització popular per teixir encara més accions de resistència i de desobediència. I preparem-nos per tornar a sortir al carrer, quan menys previsible sigui.

Potser no cal que esperem que tingui lloc un judici després del qual es dictaran unes sentències que tots sabem que respondran només a l’esperit de venjança. Potser, si estem d’acord que és inacceptable, que és una infàmia indigna, l’hem de fer, simplement, impossible. Per què no? Al capdavall, segur que vindrà el dia que ens tornaran a pegar. No tenen cap proposta ni acceptaran d’escoltar-nos, de seure i parlar. Per tant, no ens ho estalviarem. I, llavors, com ara fa un any, segur que el sacrifici valdrà la pena.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb