Jugava amb foc, a punt de cremar-se quasi sempre. I corria tant, tant, que alguns amb prou feines ens havíem rentat les dents i encès la ràdio, quan ell ja havia pujat i baixat milers de metres. Explicava que ell no en tenia, de por, que sabia que era perillós, però que de segur no hi havia res, i que això que feia no era exactament viure al límit, sinó que més aviat viure al límit era justament allò contrari: no fer res, deixar passar els anys, plegar-se de braços i anar-se consumint per dins… Arriscar-se, per Ueli Steck, era precisament això, no fer res.

Dissabte va coincidir i dinar amb l’alpinista català Ferran Latorre al camp 2 de l’Everest. Latorre hi és per a preparar-se per a l’ascensió a l’Everest, que en cas de ser reeixida el convertirà en el primer català que haurà trepitjat el cim dels catorze vuit mils del planeta (us recomano vivament que el seguiu a Instagram aquests dies, amb tota mena de detalls, vídeos i imatges espectaculars: @ferranlatorre). Steck hi era per a preparar una travessa, per a alguns impossible, entre l’Everest i el Lhotse, tal com explica en aquest vídeo, enregistrat fa pocs dies:

Segons que ha explicat Latorre a la revista Desnivel, Steck ja va avisar, al dinar, que l’endemà tenia intenció d’escalar la paret del Nuptse, de 7.861 metres, tot sol, sense cordes i escalant sobre gel. No ho tenia previst d’entrada, però les condicions semblaven bones i serviria d’entrenament. L’endemà a primera hora, ja superada mitja paret, a uns 7.200 metres d’alçada, alguna cosa va fallar justament en un tram sense gel: va relliscar i va caure desenes, potser centenars, de metres avall. Uns xerpes van veure’l caure (i cridar) des de lluny. Quan van arribar-hi ja era mort.

Steck era conegut com a idealista, utòpic, tossut, inconformista i fins i tot, segons com, ingenu. L’èpica de tot allò que es proposava era tan insultant que alguns, o molts, el miraven de reüll, incrèduls. Era conegut amb el sobrenom de Swiss Machine, no sols per la quantitat ingent de quilòmetres i de desnivell acumulats als quàdriceps, sinó per la cura i la precisió, suïsses, amb què preparava les, diguem-ho així, animalades que programava. I també, curiosament, perquè sempre va voler que la recerca mèdica i científica fos part activa i d’anàlisi de la seva relació d’amor, experimental i innovadora, amb els límits del cos humà.

L’equilibri entre la ciència i la mística, entre la tècnica i l’èpica, entre la perfecció i l’inconcebible, entre la vida i la mort. S’havia especialitzat a rebentar rècords de velocitat: el Cervino en menys de dues hores, el Shisha Pangma en deu hores, l’Annapurna en vint-i-vuit hores… Entre la coherència i la bogeria, arriscar-se és no fer res.

També era un alpinista eclèctic i controvertit: precisament l’ascensió de rècord a l’Annapurna, bo i sol i sense oxigen, que li va valdre el Piolet d’Or, el més gran reconeixement de l’alpinisme, fou polèmica per l’absència de proves gràfiques i de testimonis. Aleshores Steck va respondre de manera escarida i clara: la muntanya no enganya. Que era com dir ‘pugeu-hi vosaltres pregunteu-li-ho’. Aquesta mateixa resposta, o similar, és la que va tornar a donar al cap d’un any, quan algú (potser envejós) el va acusar de no haver col·laborat prou en el rescat de Martin Maier després d’una allau, al Shisha Pangma. Això sí, per als escèptics, Steck va ser l’únic alpinista del grup de rescat capaç d’arribar on es trobava malferit el basc Iñaki Ochoa de Olza, que va morir al seu costat, a l’Annapurna, el 2008, i va salvar la vida del romanès Horia Colibasanu, també estabornit a milers de metres d’alçada. Tot això en un sol dia. No va acceptar mai la medalla al mèrit esportiu que li va concedir el govern de Navarra, per l’ajuda a Ochoa, argüint que en realitat no havia fet prou: no l’havia pogut salvar.

Però la muntanya que més ha marcat la seva vida i carrera és l’Eiger. L’ha escalada quaranta-una vegades per la cara nord, un desnivell de 1.800 metres de roca i gel en cada ocasió que, escalat a la seva velocitat i sense corda, exigeix una abstracció i una lucidesa quasi matemàtiques, en què qualsevol petit error, qualsevol minúscul pas en fals, pot voler dir perdre-hi la vida. Una de les darreres ascensions a l’Eiger la va fer acompanyat de Kilian Jornet. Encara en manté el rècord, del 2015: dues hores i vint-i-dos minuts. Podeu veure’l ací:

Sobre l’obsessió per aquest cim, explicava somrient que sempre havia pensat que viuria tants anys com vegades l’hagués escalat i que per això hi tornava sempre que podia. Ho va dir en unes quantes entrevistes, com en aquesta, a Desnivel, el 2015. I afegia que com que aleshores tenia 39 anys, hauria de tornar-hi aviat, perquè se li acabava el crèdit… (minut 5.25):

D’aleshores ençà no va tornar a escalar l’Eiger, que se sàpiga. El recompte era clar: quaranta-una ascensions. Ueli Steck hauria complert quaranta-un any aquest mes d’octubre. Entre la genialitat i l’absurditat del destí, arriscar-se és no fer res. I, per desgràcia, la muntanya no enganya.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]