Txell Bonet (fotografia d'Albert Salamé).

Ja han passat sis mesos d’aquell vespre maleït que la jutgessa de l’Audiència espanyola va enviar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a la presó. Feia passat quinze dies del referèndum d’independència i la política catalana cercava la fórmula per a fer efectiva la República que el poble havia votat. Cuixart i Sànchez van ser els dos primers empresonats en la causa general contra l’independentisme i aquella situació va commocionar i desconcertar la gent. Amb les companyes de Cuixart i Sànchez, Txell Bonet i Susanna Barreda, respectivament, hi vam parlar quan feia un mes de l’empresonament. Renovem aquelles converses ara que han passat cinc mesos més i que la situació política ha evolucionat d’una manera imprevista aleshores. Txell Bonet ens rep en una terrassa interior de la vila de Gràcia per confiar-nos unes quantes reflexions, poques hores abans d’anar cap a Madrid a veure en Jordi.

—Quan això va començar, es tractava de no fer gaires previsions. Però no ens imaginàvem que podien tenir algú tancat sis mesos sense cap raó…
—Ni ens ho imaginàvem ni ens ho deixàvem d’imaginar. Des del començament, tot ha estat molt imprevisible. Des que van tancar-lo, ho vam comentar amb el Jordi, que havíem d’estar preparats pel que fos. I això vol dir aquesta incertesa sobre el temps que pot durar. Però, sobretot, hem d’estar preparats per a la incertesa. La incertesa és ara com una tercera presència que se’ns escapa de les mans.

—Apreneu a viure sense fer-se plans? Viure cada dia i no pensar gaire enllà?
—Sí. Ja sabeu que sempre tinc un discurs positiu. I tinc els meus maldecaps per arribar a tot, per tenir energia i perquè les coses surtin bé. Però ja va bé no tenir gaires plans a la vida. No perquè siguis un inconscient, sinó perquè molt sovint penses què faràs després i no aprofites allò que fas en el present. Com jo podria pensar què faré després de l’entrevista, però ara estic compartint aquesta estona de conversa i la vull aprofitar. Nosaltres ja teníem aquest sistema operatiu abans de l’empresonament, no fer gaires plans. La vida ja te’ls porta i t’exigeix improvisar molt.

—Però han canviat coses durant aquests sis mesos?
—Sí, és clar.

—L’estat d’ànim, les rutines…
—No us penseu que han canviat gaire. Aquest dijous he anat a Madrid, perquè és el dia del vis-à-vis. I això encara se’m fa una muntanya. Perquè es trenca l’amabilitat aquesta que tots tenim una llar i les nostres coses a prop. I que no has d’anar sempre amb una motxilla plena de bolquers i coses que et poden fer falta. Sempre tinc aquest estrès d’agafar el tren, de pensar si ho he agafat tot… He de combinar això amb la meva vida, la feina… No m’hi he acostumat, al cap de vint-i-sis setmanes, d’anar a veure’l allà. Cada setmana hi anem. Perquè per nosaltres és important mantenir el lligam afectiu. I veure’ns sempre que és possible fer una comunicació. I ara estic igual de forta, però diferent. Aprenc moltes coses amb la solidaritat de la gent, amb la qüestió legal… Aprenc a ser corredor de fons. Ens pensem que no som sempre al mateix lloc, però sí que hi som. Cada dia afegim una pedreta per a poder combatre l’embat de l’estat. L’hem de combatre de manera enginyosa i perseverant i sempre passen coses que ens són noves.

—Hi ha alguna cosa bona en aquesta experiència?
—Que continuem vius. I que continuem aprenent coses. Sempre us ho dic, que les circumstàncies externes són unes i la manera com estàs amb tu mateix i amb el teu entorn són unes altres. I una família pot estar molt unida en aquestes situacions tan adverses i, en canvi, en una situació fàcil poden estar desmotivats, dessincronitzats i amb ganes de separar-se. Ara us parlo en un pla molt profund de la meva vida íntima. Si anem a l’altre extrem, la situació del nostre país no havia estat mai tan internacionalitzada en la història contemporània. I una cosa interessant que encara cal solidificar és que la gent entén cada vegada més que això no va d’una opció política sinó que va de democràcia. I de defensar drets fonamentals individuals i drets col·lectius.

—Hi ha una presa de consciència?
—Està molt bé que en una societat tan capitalista i en un sistema que tot sembla pensat perquè tothom pensi que no hi pot haver res millor que passar-se la vida consumint, la gent agafi aquesta maduresa ideològica i es plantegi altres formes de vida. I que passi a ser més important sortir amb tot de gent al carrer a manifestar-se o posar-se un llaç groc que posar-se molt guapa i passar el cap de setmana al balneari. Que tot pot estar molt bé, eh? Però es van creant uns valors que poden vertebrar una societat diferent i ens fan pensar el model.

—Ens enfortim com a societat?
—Enfortint… O fent-nos més profunds… A mi m’agrada que cada vegada ens fem més preguntes. Cada vegada n’hi ha més i no sempre tenim les respostes. Però la gent es qüestiona coses molt interessants. Si la gent es pregunta per què passa tot això, s’adona que hi ha unes estructures creades per una gent que vol mantenir un poder –molt vinculat a la riquesa– i com s’ha creat un model de societat completament piramidal on uns tenen el control dels recursos, l’energia, les empreses, les marques de roba que fan vestir tothom igual… La gent comença a qüestionar-se aquestes coses i comença a posar en dubte aquest model de societat.

—Jordi Cuixart ha creat un espai a la presó que també té unes dimensions col·lectiva i íntima?
—Bé, és com ara nosaltres dos aquí. Que no ens veiem gaire sovint, però sempre mirem que l’estona que estem junts sigui interessant. Ell mira de guardar la seva intimitat. I va fent. Intenta ajudar la gent sense posar-se dins de la seva vida. I que els seus problemes no acabin essent els teus problemes i viceversa. Però quan estàs tancat amb unes persones, aquelles persones són els teus companys. A les cartes que m’envia, el Jordi m’explica unes històries brutals. L’altre dia m’explicava que hi ha un senyor d’un país llatinoamericà que ha aconseguit feina al forn de la presó. Li paguen cinc-cents euros cada mes. I diu que té ganes que li toqui la condemna més llarga possible perquè amb aquests diners pot mantenir tota la família i encara li queden diners per comprar coses a l’economat. Ha trobat a una presó espanyola l’estabilitat que cercava perquè els seus fills puguin anar a l’escola i estudiar. El Jordi està en un mòdul de baixa conflictivitat que és ple de gent amb oportunitats baixes i que potser s’han enganxat els dits amb un fet concret. La fraternitat amb els altres el porta a conèixer aquestes realitats i li dóna molta perspectiva.

—Us implica la seva relació amb els presos? Hi interveniu?
—Alguna vegada m’ha demanat coses per ajudar algun pres. Una vegada hi havia un company pres que estava molt preocupat perquè no acabava de saber si la dona amb qui estava li feia cas o no. I vaig enviar un whatsapp a aquesta dona a Colòmbia per dir-li ‘aquest senyor pensa molt en vostè’… I la bona dona em va contestar. I aquest senyor va quedar més tranquil. Em demana que faci algunes coses. Per exemple, si puc comprar una camisa una mica arregladeta a algun pres que ha d’anar a judici. Una camisa blanca perquè l’home es vol sentir més presentable… Em demana petites coses. Però sempre ho fem mantenint una distància.

—La bogeria repressiva no deixa de créixer. Ara ja parlen de terrorisme, d’escamots…
—La paraula terrorisme en un país que l’ha patit… S’ha de vigilar quan es fa servir. Perquè des de la seva perspectiva tot pot acabar essent terrorisme. Vivim una situació molt complexa. Amb l’entrada de Sànchez i Cuixart a la presó semblava que hi tancaven simbòlicament tot el poble que es manifestava. Però ara amb els CDR, que justament es caracteritzen per no tenir un dirigent, han de fer el que sigui per estendre la por a tothom. I deuen pensar que agafant gent més anònima la por funcionarà més. Esperem que la solidaritat sigui la mateixa en tots els casos. Si obrim el zoom, veurem que sempre hi ha aquesta voluntat de controlar la societat mitjançant la por. És una obsessió dels estats autoritaris. És molt trist.

—Els funciona, la por?
—Pot arribar a fer efecte. La campanya d’Òmnium que diu ‘Demà pots ser tu’ és completament certa. Pots fer una vida normal i fer un activisme de base, i de cop i volta et pots trobar en un merder gros. I això et fa fer més preguntes. A quin país faig créixer el meu fill? Hi ha moments que et dius que no en vols saber res més, de tota aquesta gent. No vull que ell creixi en una societat així. Fins quan es pot aguantar això? Et poden anar collant, collant, collant, però finalment t’acabes cremant. Per tot arreu hi ha petits focs que demostren que com més va la societat està més descontenta i indignada.

—L’estat té fronts oberts a cada cantonada…
—Tan sols cal mirar què passa aquests dies a Múrcia o a altres indrets. L’altre dia, llegia aquest intent de censura d’una obra de l’actor Alberto San Juan perquè era considerada radical… No s’adonen que fan massa atacs a la vegada? Quan Hitler va fer l’exposició sobre l’art degenerat, que era l’art abstracte i modern que ell considerava immoral, i les persones que la van anar a veure triplicaven el nombre de persones que van anar a veure l’art correcte de noies rosses, soldats i paisatges bucòlics. Tot plegat és molt bèstia. Quan s’estudiï aquesta època d’ací a uns anys… Nosaltres, que pensàvem que vivíem uns temps avorrits…

—Poden aconseguir que la ràbia i la indignació es transformi en odi?
—No hi ha res pitjor que l’odi. Si ara jo us odio, ho noteu?

—Ara no.
—No, perquè l’odi el noto jo. Quan tens sentiments negatius cap a alguna cosa, si no és que actues obertament contra aquesta cosa, l’odi i la ràbia es queden a dins i fan mal a qui els sent. Sempre aconsello a la gent que aquesta energia la transformi en una altra cosa. Som en una situació que demana que dediquem tots els esforços a coses útils. I que no malgastem les forces. Cal molt d’enginy i pensar bé les coses que fem. En alguna de les converses que hem tingut, deia que sí que pots anar a les manifestacions, però que també pots fer coses com vigilar molt quines empreses contractes per a l’energia, la telefonia… Donem el poder a qui donem els nostres diners. Aquesta també és una bona manera de canalitzar la ràbia.

—No odieu el jutge Llarena?
—No sento odi. Sento perplexitat. Jo tinc molts menys coneixements jurídics que ell, però quan els jutges alemanys van dir que no extradirien pel delicte de rebel·lió el president Puigdemont, es va dir que Llarena volia recórrer al Tribunal de Justícia Europeu. Tothom va dir que si ho feien, quedarien en entredit entre els juristes europeus. Sento perplexitat. No entenc si és conscient del que fa, aquest home. Sento més perplexitat que cap altre sentiment.

—Algun sentiment us deu coure per dins. Ni tan sols sentiu ràbia?
—Sí, és clar. Jo per dins tinc sensacions. Però quan em feu les preguntes, miro de posar-hi paraules. Penseu que jo sóc molt pràctica. Quan veig una situació, penso on em puc col·locar per ser més útil. Entrar al cap d’aquell home i mirar de saber si fa el que fa per les pressions que rep i si l’estructura judicial hi té un paper o si l’estat ho controla o ja no ho controla… Tot això no depèn de mi ni puc resoldre-ho. Sembla que al govern se li ha escapat de les mans el control de la justícia i la Guàrdia Civil. De fet, els governs van passant i el poder judicial i la Guàrdia Civil sempre hi són.

—Són poders estables des del franquisme…
—I sembla que s’hagin conjurat per a la defensa de la unitat d’Espanya. Davant d’una situació tan bèstia i complexa, m’ho miro i em demano on em puc col·locar. I com que no puc entrar al cap del senyor Llarena, ni tinc un servei d’intel·ligència per a descobrir qui decideix tot això, tan sols em puc col·locar ràpidament a una altra banda. Jo puc fer aquesta entrevista perquè no s’oblidi mai el seu cas. Puc recordar a tothom amb qui parlo que Amnistia Internacional diu que la presó preventiva en el seu cas és injusta. Puc anar a l’ONU a explicar com es trepitgen els nostres drets. El dia és limitat. Tan sols té vint-i-quatre hores. I he de fer tantes coses. I vull fer-ne tantes més encara, que no perdré ni cinc minuts en una cosa que serà com xocar contra un mur. Dedico esforç tan sols en coses que puguin fer moure les ales de la papallona que portin al tsunami d’ací a un temps.

—Molt racional.
—Ei! Jo m’estimo molt el meu home. L’estimo molt. I penso que és molt injust que ell i tots els altres estiguin a l’exili o a la presó. Però hi ha alguna cosa dins meu que m’ha funcionat a la vida. Amb l’energia que tinc, sé que he de travessar un riu i, per no ofegar-me, no penso que no sé nedar. Faig tot el que puc per aguantar-me a la superfície i no deixar-me endur pel corrent. La situació actual em demana que calculi molt bé a què dedico l’energia. Quan parlem, ho racionalitzo, però és la meva intuïció. Em moc per les meves intuïcions.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb