Twitter

  • Twitter ha estat un bon lloc que potser acaba deixant de tenir sentit. Què hi farem

Carme Junyent
04.12.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tenia la intenció d’escriure un article sobre Twitter ara que diuen que s’acaba. Un article sobre l’espai amable on he trobat gent que no hauria trobat d’una altra manera. Un article sobre la via oberta al coneixement i la innovació que ha significat aquesta xarxa. Un article sobre el punt de trobada de la vida local. Un article sobre l’accés directe a persones generalment inaccessibles. Un article, en fi, sobre una eina de difusió d’activitats i també, és clar, una xarxa on, simplement, expressar idees, explicar anècdotes i mantenir debats on la brevetat obliga a esmolar els arguments. A vegades Twitter també és una manera de dir que hi ets encara que no et manifestis o que acompanyes algú encara que no us trobeu. I, és clar, també és un lloc per al joc i les endevinalles. D’això en vaig aprendre molt durant la pandèmia.

Vaig conèixer Twitter l’octubre del 2014 a través del GELA. Ens havien recomanat que hi obríssim un compte per donar a conèixer les nostres activitats i em sentia molt més observadora que no tuitaire, era una manera de veure el funcionament sense haver-m’hi d’implicar. Potser per la mateixa dinàmica de la xarxa, al compte del GELA hi van començar a aparèixer polèmiques sobre el gènere i em va semblar prudent d’obrir un compte personal per no associar el grup a un debat que, per ells, no té gran interès.

Ben aviat vaig veure que la dinàmica era tota una altra i que calia prendre precaucions per no deixar-se engolir. La primera mesura va ser no tenir Twitter a la feina; per més que em diguin que sóc “molt activa a Twitter”, ho sóc, si més no, a hores convingudes. Amb poc temps vaig aprendre que no es pot seguir tothom: si topes amb algú realment actiu pot ser que t’acabi inhabilitant. Recordo que vaig començar a seguir un compte recomanat pel Quim Monzó. No en recordo el nom, però era francament bo, només que no paraven d’entrar tuits i retuits seus. Vaig optar per rebre només tuits i ni així era possible de deixar espai per als altres, vaig deixar de seguir-lo. Amb el temps, també he anat veient que entre algorismes i gent que t’etiqueta acabes veient tot (o gairebé) el que has de veure.

Com a tuitaire, sóc bastant limitada. Rarament faig servir etiquetes, diria que mai no he fet servir una emoticona (no sé ni trobar-les i, en qualsevol cas, no les entenc), ni tampoc faig servir uns altres recursos com ara blocar. La primera persona que em va blocar va ser el Lluís Cabrera (crec que encara em té blocada) i em va impactar molt. Vam tenir una discussió bastant absurda sobre el manifest Koiné (deia que jo l’havia inspirat, redactat, publicitat i no sé què més, quan jo no havia anat ni a una sola reunió del grup) i, quan li demanava que argumentés les seves afirmacions, simplement em va blocar. Allà vaig decidir que jo no blocaria ningú. Potser hi ha unes altres estratègies i maneres de fer a Twitter, però les desconec. Vaig aprendre a penjar imatges, però no sé trobar això que anomenen GIF. Bé, ja ho he dit, sóc bastant limitada.

I Twitter m’ha proporcionat també grans moments. No parlo de les polèmiques que, al capdavall, han estat un exemple claríssim d’allò que en diuen que el tret surti per la culata. La del gènere amb la publicació del Som dones…, per exemple, que va fer patir molt els meus familiars i amics, ens va acabar permetent el finançament de l’exposició “Escriptors Africans”. Crec que no m’equivoco si dic que, d’aquell llibre, amb sort n’hauríem venut la primera edició i, en canvi, es va mantenir entre els més venuts moltes setmanes. Però no parlo d’aquests moments. Parlo, per exemple, dels retrobaments que Twitter m’ha permès i de moments de consol que no hauria pogut tenir. Fa uns anys es va morir un alumne meu d’accident. Va ser just abans de començar el curs i no ens en vam assabentar fins que ja estava enterrat. Com que volia localitzar la família per donar-los el condol, el vaig cercar a les xarxes i vaig veure que, l’última cosa que havia fet a Twitter, era un retuit d’una piulada meva. Va ser una manera de dir-nos adeu.

He dit sempre que Twitter és com un parc on vas quan tens temps, hi acostumes a trobar els de sempre, a vegades hi vénen desconeguts i a vegades algú deixa que el gos s’hi cagui al mig. Potser darrerament les cagarades les trobem cada cop més sovint i és una llàstima, però no cal patir-hi. Si l’amo tanca el parc o ens cobra entrada i ja no hi podem anar, podrem recordar aquells temps en què hi havia, malgrat tot, més afecte i més ganes de saber que no el trist verí dels covards que s’amaguen en l’anonimat. Twitter ha estat un bon lloc que potser acaba deixant de tenir sentit. Què hi farem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes