TV3, la nostra?

Mentre alguns encara malden per refer-se de la patacada lingüístico-emocional que va suposar aquell “Foc off”, la campanya contra el risc d’incendis que va llançar fa uns mesos el Departament d’Interior, ara un nou “roc llançat amb massa traça” torna a colgar-nos a l’arena del nou tarannà de la nostra llengua. TV3, perdó, volia dir 3Cat (diguem-ho bé, que els nous brandings no ens han costat pas poc), anuncia el llançament d’un nou programa: Èpic Nails.

El nou talent show de la nostra televisió pública cerca el millor estilista d’ungles de les nostres contrades. El jurat estarà format per dues persones expertes, la Debora Figueras, que és una referent en el nail art i que va fer les ungles a la Rosalia, i l’ex-concursant d’Eufòria Joan Liaño. El primer que em va venir al cap va ser que potser calia tornar a telefonar als Evil Love, S.L.U. –l’empresa a la qual la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha encarregat el disseny i el desenvolupament de les marques dels nostres mitjans de comunicació– per dir-los que aturessin màquines i que refessin el logotip de TV3, per crear-ne un que reti homenatge a DKISS TV. Reconec que sóc fan d’alguns programes d’aquesta cadena. Quan estic malalta (un cop l’any, que sóc autònoma i no m’està permès d’estar-ho gaire més), me’n miro alguns continguts. Us recomano especialment La Doctora Lee, una dermatòloga que opera en directe enormes grans de pus infectats, punts negres incrustats sota la pell de fa centúries, i tota mena de quists. Veure’l més de cinc minuts sense vomitar és una proesa! O aquella altre anomenat La meva vida amb tres-cents quilos. No cal que us expliqui de què va, oi que no? Potser no us ho esteu prenent seriosament, i ho dic completament de debò, que hi trobo un interès morbós en aquesta mena de programes. Sí, a mi m’agrada l’entreteniment. El consumidor o espectador cultural també és un consumidor o espectador d’entreteniment. El problema ve quan uns continguts devoren els altres. Que ara faran un programa de nails? Molt bé. Explicarem als padrins i les padrines que nails vol dir ungles, i el mirarem esperant que abraci la multiculturalitat del sector i que ens distregui. Però després d’esbargir-nos, què? Javier Krahe deia allò de “no todo va a ser follar”, i jo dic: no tot ha de ser entreteniment. I, darrerament, em demano si aquesta és la nova tendència irrevocable, i què hem perdut pel camí.

No puc deixar de lamentar que, com qui no vol la cosa, la nostra televisió acabés relegant els espais culturals a l’hora bruixa, com va passar amb Quan arribin els marcians, i que declini les ofertes que troba massa culturals, massa del Canal 33. Sí, ja sé que ens encaminem, o potser ja hi som de ple, a l’era de les OTT –over the top, un altre anglicisme que vol dir televisió lliure transmissió, aquella que mires quan vols i des de qualsevol dispositiu–, però over o under the top, em manca més programació dedicada a la cultura. I ara podem entrar en el vell debat de què és la cultura. Si voleu que us ho digui amb noms de programes, us diré Tot el temps del món, de la periodista Anna Guitart, o aquell icònic Cinema 3, de Jaume Figueras. Parlo de la cultura que t’eixampla l’ànima, que d’una porta de descobriment et porta a una altra, que et fa alçar de la cadira per cercar informació d’aquell creador del qual et parlen. Parlo de la cultura que et sacseja el cervell en un estímul continu que t’acaba convertint en un bevedor que no sacia mai la seva set de saber-ne més, de gaudir-ne més; de la cultura que ens cal després, i abans, de l’entreteniment.

Sobre el perquè es programen una mena de continguts i no uns altres, també hi ha l’altre vell debat o teorema que diu allò de “programem el que interessa; el que la gent demana”. O dit d’una altra manera: “No ho programem perquè la gent no ho mira; no ho vol.” Això últim m’ho han dit un fotimer de vegades quan he proposat seccions o programes culturals, com si els espectadors fóssim criatures que no toleréssim les converses pausades i sense artificis sobre música, pintura o teatre. Com si només volguéssim fast TV: continguts ràpids, lleugers, curts. I sí, és cert, sovint som ganduls com a espectadors i, fins i tot, a vegades, mirem la tele per “no pensar” perquè tenim el coco fregit de massa neures. També fa mandra agafar un llibre, a vegades, i ens hem de forçar a fer-ho. I sí, és clar que la televisió ha de tenir en compte l’audiència, però alerta que no ens passem de frenada, i en nom de l’audiència no acabem promocionant la mediocritat. De la mateixa manera que em vull envoltar sempre de gent més intel·ligent que jo, bàsicament per aprendre incansablement, també vull que els continguts que m’ofereix la meva televisió pública se saltin les meves expectatives per dalt, que em treguin de la meva mandra, que em sorprenguin en intel·ligència i que no es conformi a oferir-me allò més prim que a vegades desitjo. La cultura ha de quedar fora del debat de què es programa i què no segons el que creiem que l’audiència vol, perquè la cultura, així com la llengua –en hores tan baixes també a la nostra televisió… és un pilar educatiu i és una eina de cohesió, i val més que en sobri, que no pas que en falti. I val més oferir-la i que la miri poca gent, que no pas tendir a esborrar-la per por d’avorrir.

Tot d’una, en els escassos minuts que els Telenotícies dediquen a la cultura, es parla d’un artista català o d’una creadora catalana amb quaranta anys de trajectòria i que ha esdevingut un referent internacional, i jo no sé qui és, i em sap greu. I penso: potser si la televisió pública li hagués fet més d’altaveu, sí que la coneixeria i hauria pogut seguir i admirar la seva trajectòria.

Els catalans respectem i estimem TV3 amb un amor que sembla incondicional, per això fem allò tan carrinclonament català de dir-ne “la nostra”, oi? Però i ella, què ens ofereix? Ens estima? A vegades penso que, màrtirs i mesells com som, sembla que cantem allò que canta David Carabén: “Si no pot haver-hi igual estima, si no podem sentir el mateix amor, deixeu que sigui jo qui més estima dels dos.” Però també hem de ser crítics, i ho som, perquè cap amor no correspost no dura per sempre.

No fa gaire, un amic que instal·la antenes em comentava que, fins fa uns anys, a les cases li deien: “Només cal que ens sintonitzin TV3, és l’única que mirem.” I ara ja fa molt que al meu amic ningú no li diu aquesta frase. La competència és ferotge, salvatge; el que ens permetrà sobreviure no serà esdevenir una còpia catalana d’altres mons televisius, sinó potenciar la cultura que ens és pròpia.