Turistes vingueren

El monocultiu del turisme tracta de jugar-se el futur amb la llei del mínim esforç, és acomodatici, convida a la mandra i torna mandrosos els territoris

Marta Rojals
18.04.2022 - 21:30
Actualització: 19.04.2022 - 00:08
VilaWeb
Uns quants dels tres-cents mil cotxes que van sortir de Barcelona i rodalia per Setmana Santa

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ha estat la metàfora de la setmana (Santa), de l’any, de la dècada. La imatge del Camp Nou a petar d’alemanys amb motiu d’un partit de l’Europa League. L’ocasió és un detall: com que aquesta vegada els visitants anaven blancs, la substitució era molt evident, però d’habitual, quan són turistes ensamarretats del Barça, la realitat queda més camuflada. El cas és que la comparació es feia sola i ja se n’ha parlat molt: el Camp Nou “venut” als aficionats estrangers bé podia ser la Barcelona venuda al turistam, o les finques dels barris gentrificats llogades a preus europeus a una població estacionària.

Deia l’acudit que, de la pandèmia, n’havíem de sortir diferents, canviats, reflexionats. Però de moment, pel que indica la primera Setmana Santa post-covid, n’hem sortit més pobres i amb els mateixos vicis. Més pobres vol dir que els qui viuen dels turistes, per tornar al ritme pre-pandèmic, hauran d’abaixar salaris i preus. I amb els mateixos vicis vol dir que els viatgers del món encara volen visitar Barcelona rabiosament, i que els barcelonins encara volen llançar-se a la carretera, els mateixos dies a les mateixes hores, per anar a respirar els aires de la Catalunya rural.

Escric aquestes ratlles amb les primeres retencions de l’operació tornada a les carreteres catalanes: la capital del Principat, abandonada a plaer als viatgers de fora, torna a absorbir els empadronats després d’un èxode sincronitzat. En una hora o altra els noticiaris traduiran el nombre de desplaçaments en calerons, perquè d’això es tracta. És un invent tan simple que sembla un miracle: una cosa tan senzilla com el menjar i dormir fora de casa, amb els entremitjos que s’han d’omplir, sosté tota una trama econòmica fàcil, ràpida, directa com una plantofada.

El monocultiu del turisme tracta de jugar-se el futur amb la llei del mínim esforç, és acomodatici, convida a la mandra i torna mandrosos els territoris. No ens fa més rics –abans de la pandèmia, el salari mitjà de les feines del sector turístic ja era un 20% inferior al salari mitjà global–, ens fa més servils i esclaus. I tot plegat, la mandra, la comoditat, la precarietat laboral, el vol gallinaci del rendiment immediat, resulta una combinació fatal per als parlants de llengües sense estat. Perquè les llengües amenaçades, com totes les coses delicades, demanen temps, dedicació, complicació, cultura de l’esforç: tot el contrari del que exigeix el mercat del turisme de masses.

Aquest model econòmic facilot, mancat de risc i de valor afegit resulta una mica com el retorn català a la llera de l’autonomisme: es tracta de vendre l’estat de les coses –el “mentrestant”– com el realisme inevitable, i de presentar l’anhel d’horitzons més ambiciosos com una excentricitat, una temeritat, un idealisme incompatible amb la subsistència de la bona gent del país, que prou complicada té la vida. Un cop jugues aquesta carta —principi de realitat, en diuen—, cada pas que recules és un pas que costarà el doble de recuperar… a qui mai el vulgui recuperar. En aquest context, per als catalanoparlants, era qüestió de temps que el mercat ens expulsés lingüísticament i definitiva de la Barcelona turística –qui ho revertirà, això?, quin fenomen sobrenatural desfarà tal desfeta? Allò que diuen que avui el centre de les capitals s’assemblen tots, té: pel que fa a la llengua, és igual entaular-te al Barri Gòtic de Barcelona que a la plaça Reial de Madrid o al Camden de Londres.

Discriminats amb una intensitat i agressivitat inèdites des del franquisme, cada vegada hi ha més catalans d’expressió catalana que hem esdevingut turistes sense voler de la Catalunya infrapoblada. No anem amb samarretes diferents que ens puguin distingir dels trepitjadors de sembrats, dels aparcadors de tot-terrenys urbans en parcs naturals, dels que maregen amb els seus gossos els ramats, dels qui es colen a fer-se la foto en instagràmiques propietats privades. Som la nosa afegida a la nosa, som de Barcelona i no som de Barcelona alhora, això nostre és complicat.

Hom parla del turisme de desconnexió, consistent a traslladar-te a un entorn diferent del quotidià, amb la idea de sentir-te a l’altre extrem del teu món familiar i acostumat. Doncs una variant del turisme de desconnexió és, paradoxalment, el de “connexió”: practicat principalment per catalanoparlants residents a Barcelona, es tracta de fugir del forat negre metropolità buscant els racons de país on encara pots dir bon dia i et responen bon dia; on pots demanar una indicació i te la donen en la llengua comuna i amb l’accent corresponent; on pots requerir un poniol o una camamilla i repenjar tranquil·lament l’esquena a la cadira, sense més feina que la d’esperar la tassa; on pots deixar descansar el cervell, en definitiva, de la pressió lingüística de la setmana. Tot això a costa de quilòmetres de carretera –transport públic?, quin transport públic?–, contribuint a les imatges de saturació i a l’afartament de la població local. Tot això per a poder sentir-te, en un lloc diferent, com si fossis a casa.

Pobles i poblets, tingueu pietat de naltros, perquè som víctimes del contrasentit d’alimentar i deplorar aquest model de fer, els dels entorns rurals convertits en portaventures de saltamarges de ciutat, amb economies de temporada, dependents del diner ràpid del visitant. Com que estem atrapats, acabem venint-vos a tocar la pera amb la nostra presència, com uns senyorets de capital, passejant pels vostres carrerons de cases buides i velles, entre bars i restaurants amb els menús que ens feia la iaia, entre petits comerços de tota la vida que ja han tancat, això sí: amb totes les retolacions en perfecte català.

Ja sento les veus que diuen que, de turisme interior, els catalans n’hem fet sempre. Certament, però la diferència amb aquell “sempre” és que la llengua que abans et passava per les orelles com t’hi passa el vent, ara la sents sonora com una campana, perquè la mancança en el teu dia a dia urbà te n’ha fet adonar. No era això, companys, ja ho sabem, però és que estem tan sols, tan faltats d’afecte, tan enyorats d’una normalitat que ja no tindrem mai, que ens hem tornat turistes d’aquesta necessitat. La necessitat com a parlants empetitits, reduïts a l’excepció en la ciutat dels turistes, de saber-nos part d’alguna cosa més profunda i més gran.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €