El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El Migjorn Gran és, malgrat el nom, el poble més petit de Menorca. El nom sí que n’indica correctament la ubicació: el poble és al sud de l’illa, a mig camí entre Maó i Ciutadella. Hi ha un forn, una carnisseria, dos supermercats i cinc bars. L’església de Sant Cristòfol i l’ajuntament coincideixen a la mateixa plaça, on també hi ha una perruqueria i una oficina bancària. Al Migjorn hi viuen 1.405 persones, però a l’estiu la població es duplica, tirant curt, quan s’omplen els apartaments i els hotels que hi ha a Sant Tomàs, una zona turística situada a tres quilòmetres i mig del poble.

Ahir a la tarda hi vam fer una passejada, per Sant Tomàs. Tots els grans hotels són tancats i, per tant, també ho estan totes les botigues i els serveis relacionats: alimentació, objectes de platja, canvi de moneda, lloguer de cotxes, bars i restaurants. Hi ha quatre apartaments oberts i la resta és un desert, com a l’hivern, amb fanals embolcallats per protegir-los del salnitre. Només resisteix el Bruc, un barracó tan ben situat que pot sobreviure amb la gent que va a la platja, però que ha substituït les cues per a aconseguir una taula d’altres anys per una distància prudencial entre taula i taula, sovint buides.

Una mica més enllà, a la platja de Binigaus, cinc cavalls s’endinsaven al mar sota la mirada encuriosida dels banyistes. L’amo dels cavalls ens explicava que, com que enguany no hi ha turistes que li contractin excursions, convida amics seus per treure’ls a passejar.

Al Migjorn Gran, el coronavirus hi ha passat de llarg. Fins ara. De la dotzena de morts i el centenar d’infectats que hi ha hagut a l’illa, cap al poble. ‘Bonu –em diu en Tòfol aixecant les celles–, hi ha una senyora que viu als afores del poble que no es va trobar bé i diuen si va ser el bitxo, però jo no ho crec’. Res. La gent s’ha confinat i ha passat por, com tothom, han hagut de saludar els avis per la finestra o al balcó, i han hagut de tenir cura de la mainada a casa, però ningú no ha pres mal. Fins ara.

Perquè ara arribem els catalans, que som els forasters, i els primers turistes, sobretot francesos, i a veure què passarà. Els darrers casos d’infectats que s’han registrat a Menorca són una parella de joves menorquins que vivien als Estats Units. Aquí tots els infectats tenen noms i cognoms, i tots els pacients que han estat hospitalitzats al Mateu Orfila de Maó surten amb fotografia al diari quan els donen l’alta. Tot és més humà, i com que a Es Migjorn no hi ha hagut morts, ho és doblement.

Per motius obvis, les illes són espais idonis per a un confinament i per a mantenir una pandèmia sota control. A Maó fins i tot hi havia un indret específic per passar-hi quarantenes, a l’entrada del port: l’illa del Llatzaret. El principal perill té un nom i es diu turisme de masses. Enguany, per sort, no n’hi haurà. Els operadors turístics ja han desistit d’omplir l’illa amb xàrters d’alemanys i britànics amb xancletes, els grups d’italians tampoc ressonen pels carrerons de Ciutadella i els cotxes de lloguer s’acumulen als camps de prop de l’aeroport, com ramats moderns de vaques surrealistes.

Això, que els mateixos menorquins reconeixen que és el més sensat i prudent, és alhora una gran font de preocupació, perquè hi ha una cosa que s’anomena ‘turismodependència’ i Menorca, com la resta de les Illes, en pateix. Potser els qui es dediquen específicament a feines relacionades amb el turisme només són el 30% de la població, però indirectament són molts més. És molta gent la que basa la seva economia en la temporalitat, fent feina d’abril a octubre, i després cobrava l’atur la resta de mesos. Fixos discontinus, s’anomenen. Si no hi ha temporada turística, no hi haurà atur quan arribi l’hivern.

Les societats i els territoris amb turismodependència tenen mala peça al teler. A les Illes és evident, però la resta de Països Catalans tampoc no hi són aliens. És un model econòmic que destrueix el paisatge i devora els recursos naturals, ofereix feines inestables i mal pagades i causa un repartiment de riquesa tremendament desigual. Són molts els experts que ho han estudiat i les xifres que ofereix l’Observatori Socioambiental de Menorca no fan sinó corroborar-ho. Ara, a més, aquesta dependència fa que aparegui una alternativa molt bèstia, si se’m permet l’exageració: a Menorca han de triar si volen morir de coronavirus o morir de gana. O repensar el model, és clar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.