Trumpisme local

L’anomenat trumpisme -figures excèntriques que freguen la caricatura disposada a salvar un poble sense rumb- ha arribat als ajuntaments d’alguns pobles. I a mi, veure’ls apropar-se amb parodies ultralocals, m’espanta. En tinc un exemple proper. Un fenomen que probablement quedarà diluït per notícies i tendències generals més comentades. El conte o la faula, que en aquest cas no és ficció, sinó crua realitat, començaria així: En un bonic poble de la costa mediterrània, emblema de la resistència ciutadana de l’1 Octubre, acaba de guanyar les eleccions un model trumpista franquiciat. Es tracta d’un senyor empresari de l’hostaleria i l’oci nocturn que ha arribat fluídament a l’alcaldia deixant bocabadat el seguici del fins ara actual govern republicà. Ho ha fet amb poc més de dues setmanes de campanya política. Prometent el particular El Dorado en l’imaginari d’un poble marítim. “Gosse i disfrute” és el que ens fa falta, ha dit, així en castellà i amb les s sordes, com als eslògans del turisme dels anys seixanta. Hotels flotants, neons, passarel·les, ball, llagostins i cava per a tots, prendes. Perquè hem vingut al món a disfrutar i, jo, us perjuro, que “sóc un aconseguidor nat”. Per combatre el desencís, una injecció d’esperança o directament de vi blanc i calamars a la romana. I germanor en un escenari Falcon Crest local però típicament mediterrani, més aviat de les regions italianes meridionals.

Berlusconi abans de començar a treballar al sector immobiliari, a divuit anys va ser animador musical i cantant melòdic en creuers pel mediterrani. I després, ja passada la més tendra joventut, va iniciar-se en els negocis, i, llavors ,va començar a construir complexos residencials i a festejar amb les mamachichos de la tele. No li quedava altre per completar el seu ascens que posar al servei de la cosa pública aquella habilitat innata pels negocis, aquell èxit sense precedents ple de purpurines i testosterona d’un autèntic papi Berlusconi. Perquè el paternalisme et salva de la por. Amb un cop de puny a la taula dius que ja n’hi ha prou de respostes toves. I amb aquesta virilitat et disposes a salvar pobles ferits.

En aquest bonic poble de la costa mediterrània del que parlem, el guanyador ha salvat, suposadament, els electors ferits i desorientats. Aquells que no van trobar contenció davant d’uns fets traumàtics. I aquí, entre d’altres causes, hauríem de tornar a anomenar l’U d’Octubre. El trumpisme local brota de les ferides que no han estat degudament diagnosticades. Aquell posar el cos físicament que va caure en un sac trencat. Els representants potser van saber defensar aquella acció directa.  I no és tan estrany pensar que d’aquells fets n’ha sorgit un nihilisme ultralocal que ha sabut canalitzar la ràbia continguda del desencís a través de figures com aquesta. Perquè d’aquell menfotisme, de l’ascens de la soledat crònica, el refugi ha estat, segurament, la messiànica figura del pare. I el pare sempre sap el full de ruta, no dubta, i diu que podran venir els pollets a menjar al palmell de la mà i que sempre la trobaran oberta, perquè ell, si una cosa té, és que és generós. Ja se sap que els traumes socials o polítics, com la resistència d’aquell U d’Octubre i segurament moltes altres coses que han passat en aquests últims anys, passen factura. I la factura, potser, es paga amb un feix de bitllets equivocats.

Si la ciutadania ha percebut que la política torna a estar en mans dels professionals dels partits, quan surt un exemplar indomable, que parla sense guió i sense prudència, amb autoritat masculina i ademans grotescos, la gent l’admira. Sobresurt, potser, entre el que la ciutadania considera una mediocritat silenciosa, i toca a la porta de l’esperit carnavalesc. Ai el carnaval! que reviscola el nostre instint radical de vida o de mort, que dorm civilitzadament, però malda per destruir-ho tot. El poder i la sobirania tenen molt d’aquest instint d’eros i tanatos, diu el llibre Jacques Derrida:
Democràcia i sobirania de Laura Llevadot. Hi ha un gust estètic per l’espectacle, encara que sigui grotesc. I potser és cert allò que en temps de desorientació volem afirmar la vida plena perquè tenim por a la mort.

En l’àmbit municipal, amb la proximitat d’anàlisi que dona la curta distància, entenem que les realitats, gairebé sempre, es dimensionen a escala. I sí, com si pogués ser un Trump local, la política internacional ha trobat la seva rèplica en l’àmbit local. Encarnant les particularitats identitàries del poble en qüestió, com si en fos un model de franquiciat. I potser en lloc de trumpisme local, hauríem de parlar de l’extrema dreta o de la dreta a seques que comparteix part de l’ideari d’aquestes figures salvadores ressorgides, si és que no són la mateixa cosa. Penso que per decisions així, aquest vot deu ser una impugnació de la representació política, de la concepció mateixa de la democràcia.