17.04.2026 - 21:40
The Washington Post · Steve Hendrix i Stefano Pitrelli
Londres, Regne Unit. Nigel Farage, fundador del partit anti-immigració Reform UK i gran abanderat del Brexit, acollí amb eufòria el retorn de Trump a la Casa Blanca. De fet, Farage arribà a fer campanya a favor de Trump, fins al punt de visitar-lo en persona a la residència de Mar-a-Lago i comparar-lo –favorablement– amb Winston Churchill.
L’elecció de Trump, segons que augurà Farage en el seu moment, marcà “el començament d’una edat d’or”.
Tot això, ara, és cosa del passat.
“Resulta que el conec, però això és secundari”, digué Farage la setmana passada en al·lusió a Trump a The Financial Times, en unes declaracions publicades poques setmanes després de l’esclat de la guerra que ha fet enfilar el preu de la benzina i del menjar al Regne Unit.
Farage fou un dels primers dirigents polítics a sortir a favor de l’atac del govern Trump contra l’Iran, però a mesura que creix el descontentament amb la guerra –i Trump mateix– entre els britànics, cridats a les urnes a les eleccions municipals aquest 7 de maig, el dirigent ultradretà ha començat a fer marxa enrere. La popularitat de Reform UK als sondatges ha caigut significativament aquestes darreres setmanes, en part a causa del fenomen que alguns enquestadors anomenen “l’efecte Trump”.
Farage no és l’únic polític que es troba en aquesta situació. A tot Europa, la dreta i la ultradreta populista s’han anat distanciant de Trump després d’haver-ne aclamat el retorn a la presidència com una mena de parusia per a la causa populista a tot el món. Després de tan sols quinze mesos de legislatura, la relació entre el trumpisme i el populisme europeu sembla que ha arribat a un punt de n-retorn.
La guerra comercial del president nord-americà, per no parlar de les amenaces d’envair Grenlàndia o la decisió d’atacar l’Iran per sorpresa, ja havia deixat la ultradreta europea en evidència per la seva proximitat amb Trump. Ara, però, la manera com Trump ha gestionat la guerra –i també la seva retòrica genocida i els repetits atacs verbals contra el papa Lleó XIV, el primer pontífex nord-americà– han afegit tensió a la corda fins a uns nivells insostenibles.
Tino Chrupalla, copresident de la ultradreta d’Alternative für Deutschland (AfD), ha acusat el govern Trump de possibles crims de guerra per haver atacat infrastructures civils a l’Iran.
La dirigent del partit, Alice Weidel –que es reuní l’any passat amb el vice-president dels Estats Units, J.D. Vance, i celebrà el suport manifest de Trump als “partits patriòtics europeus”–, escrigué fa poc a les xarxes socials: “La desestabilització del Llevant no beneficia Alemanya, i cal posar-hi fi.”
Weidel també havia criticat la captura de Maduro i les amenaces de Trump contra Grenlàndia, que definí com “la violació d’una promesa electoral clau: no interferir en altres països”.
Marine Le Pen, cap del partit francès Rassemblement National, ha condemnat l’actitud “erràtica” de Trump durant el conflicte, tot advertint de “conseqüències catastròfiques” quant al preu del combustible. “Cada dia és més evident que hi ha hagut molt poca preparació”, declarà fa poc al diari Le Parisien. Jordan Bardella, la jove promesa de Rassemblement National –i un dels principals favorits a les eleccions de l’any vinent– condemnà fa poc les “ambicions imperials” de Trump.
La visió que té França de Trump deixa l’Agrupació Nacional amb poques opcions, segons Marc Lazar, professor emèrit del Centre d’Història de Sciences Po, a París, explica que la impopularitat de Trump a França deixa poques més opcions al partit que girar-s’hi d’esquena. “Els francesos senten una hostilitat enorme cap a Trump”, diu Lazar. “També és el cas de l’electorat de Le Pen. No pot presentar-se com una possible aliada.”
El retorn de Trump a la presidència dels Estats Units fou una alenada d’aire fresc per a la dreta populista europea, que en un primer moment veié el govern Trump com un aliat indispensable en la lluita per a endurir els controls fronterers, afeblir la UE i prevenir la ingerència de les organitzacions internacionals en els afers domèstics dels països del continent.
Vance volà a Munic poc després de la presa de possessió de Trump, i hi pronuncià un discurs en què titllà els polítics europeus d’antidemocràtics, i els acusà d’haver suprimit la llibertat d’expressió i haver reprimit l’oposició. Vance també es referí als alts càrrecs de la UE com a “comissaris”, i digué que el suposat retrocés democràtic d’Europa era una amenaça més gran per als Estats Units que no pas Rússia o la Xina.
Pocs mesos després, el govern Trump publicà la seva estratègia de seguretat nacional, que esmenta explícitament el suport als partits populistes europeus com a prioritat en matèria de política exterior. A Europa, la dreta populista somniava amb una revolució conservadora transnacional dirigida de la Casa Blanca estant, amb les publicacions de Trump a les xarxes socials com a detonant. Ara aquesta visió s’ha esvaït.
Els mateixos polítics que han aplaudit amb ànsia la política migratòria del govern Trump, o la guerra del president contra els grans consensos progressista, se senten ara contrariats per l’intervencionisme de la Casa Blanca a Llatinoamèrica, el Llevant o l’Àfrica.
“Al començament, pensaven que el govern Trump els seria favorable, perquè en comparteixen els valors, objectius i agenda política”, diu Mujtaba Rahman, director de la divisió d’Europa de la consultora Eurasia Group. “Aquesta creença ara s’ha esfondrat del tot.”
La disputa com més va més agra de Trump amb el papa –que no té precedents, si més no, en els darrers segles– ha estat un pas massa enllà, fins i tot per a alguns dels aliats més estrets del president nord-americà.
Diumenge, en un missatge a les xarxes socials, Trump instà el pontífex a “comportar-se com un papa, fer servir el sentit comú i deixar de complaure l’esquerra radical” perquè Lleó XIV havia condemnat el president nord-americà per haver amenaçat d’exterminar una civilització sencera.
Trump s’atribuí el mèrit de la tria de Lleó XIV com a papa l’any passat, i digué que havia estat elegit com a tal perquè era nord-americà. La setmana passada, el president nord-americà també compartí una imatge generada per IA en què apareixia amb una túnica blanca fent una benedicció, com si fos Jesucrist. La imatge fou esborrada poques hores després enmig d’una allau de crítiques.
Els atacs de Trump cap al papa han empès Giorgia Meloni, primera ministra italiana i una de les grans aliades de Trump a Europa, a fer una cosa poc habitual: criticar el president nord-americà de manera explícita.
“Considero inacceptables les paraules del president Trump cap al sant pare”, digué Meloni, catòlica devota. “El papa és el cap de l’Església Catòlica, i és correcte i normal que faci una crida a la pau i condemni tota forma de guerra.”
El vice-primer ministre italià, Matteo Salvini, cap del partit populista Lliga, tampoc no ha dubtat a rebatre els atacs de Trump al pontífex. “Si hi ha una persona que lluita per la pau, aquesta és el papa Lleó”, digué. Com Meloni, Salvini també demanà l’any passat que Trump fos guardonat amb el premi Nobel de la pau.
El distanciament podria ser profund i durador. Dimarts, en declaracions al diari italià Corriere della Sera, Trump criticà durament tant Meloni com més dirigents de l’OTAN per haver-se negat a assistir militarment els Estats Units durant el conflicte.
“No vol ajudar-nos amb l’OTAN, no vol ajudar-nos a desfer-nos de les armes nuclears”, digué Trump. “És algú molt diferent de qui em pensava que era. Ja no és la mateixa persona, i Itàlia no serà el mateix país.”
Tant a Itàlia com a la resta d’Europa, la ultradreta populista té entre cella i cella els sondatges i el calendari electoral. Trump és extremadament impopular a tot el continent, segons els darrers sondatges de YouGov: un 78% dels francesos en té una opinió desfavorable, una xifra que augmenta fins a un 80% a Itàlia i un 86% a Alemanya. Un 73% dels europeus considerava Trump una amenaça per a la pau i la seguretat a Europa, segons que revelà un sondatge de YouGov publicat l’estiu passat, tan sols nou punts per darrere del 82% del president rus, Vladímir Putin.
Alguns analistes assenyalen que la proximitat de Meloni amb Trump –fou l’únic dirigent europeu que assistí a la presa de possessió del mandatari nord-americà l’any passat– fou un dels factors darrere la derrota del govern en el referèndum d’aquest març sobre la proposta de reforma del sistema judicial.
A Hongria, la proximitat entre Viktor Orbán i Trump no aconseguí de salvar qui fins aleshores era el primer ministre d’una derrota electoral aclaparadora diumenge proppassat. La campanya electoral se centrà en la corrupció i la situació econòmica d’Hongria, però la Casa Blanca va fer tot allò que era a les seves mans per impulsar Orbán als sondatges: Trump donà suport a la candidatura, i tant Vance com el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, visitaren Budapest per fer campanya al costat d’Orbán.
“M’encanta Hongria i m’encanta en Viktor. Us ho dic, és un home fantàstic”, afirmà Trump en unes declaracions retransmeses en directe en un acte de Vance i Orbán cinc dies abans de les eleccions.
Victor Mallet, autor d’un llibre publicat fa poc sobre la ultradreta a França i la resta d’Europa, explica que el factor Trump no exercí un rol decisiu en el resultat de les eleccions, però que la derrota d’Orbán –que va fer campanya amb l’eslògan “Make Europe Great Again”, i que era considerat el gran lloctinent del trumpisme a Europa– evidencia que l’estratègia d’emular Trump podria tenir els dies comptats en la política europea.
“Trump veia Orbán com una mena de model de com fer les coses. El fet que Orbán hagi estat derrotat és realment interessant, perquè evidencia que el model del primer ministre hongarès no funciona; si més no, no a llarg termini”, diu Mallet. “No crec que hi hagi cap país a Europa on ser amic de Trump sigui avantatjós, amb l’excepció possible de Rússia.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
