21.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 22.12.2024 - 23:01
Enguany que ha fet cent anys del naixement de Truman Capote (1924-1984) i quaranta anys de la seva mort hi ha hagut moltes veus que han recordat el seu paper essencial per a la literatura gràcies, sobretot, a l’escriptura de A sang freda, del 1966. Ell mateix va encunyar el concepte de novel·la de no-ficció quan es referia a l’obra magna que recreava un assassinat de tota una família en un petit poble dels Estats Units. És el que ara coneixem –ja sabeu fins a quin punt s’ha fet forta la dèria de posar etiquetes en anglès a gairebé tot– com a true crime, és a dir, novel·les amb crims reals. Són el gran èxit d’aquests darrers anys tant en format escrit com en audiovisual, però si ho anem a mirar bé, és una tradició ben arrelada a casa nostra, i ves per on, se’n feia fins i tot trenta anys abans que Capote enlluernés el món amb la seva aposta literària.
És cert que fem una mica de trampa perquè Els gàngsters de Barcelona, de Josep M. Planes, no es va publicar en forma de llibre fins molts anys més tard, però la primavera del 1934 els articles publicats a la Publicitat sota el títol esmentat són un molt bon precedent dels lligams entre realitat i literatura. Hi denuncià els excessos dels anarquistes a la ciutat i la criminalitat disfressada d’ideologia i es posicionà a favor del nou comissari d’ordre públic, Miquel Badia (1906-1936). Tots dos acabaren assassinats per la FAI.
I si continuem fent aquesta mena de trampes també podem incloure com a obra basada en crims reals abans que se’n digués true crime el Diari d’un lladre, de Jean Genet (1910-1986). Aquesta obra, que va publicar el 1949, després de nombrosos passos per la presó, recull una bona part de les seves vivències a la dècada dels anys trenta al barri xinès de Barcelona. Evidentment, va escriure-la en francès, però és autobiogràfica i prou criminal perquè la tinguem en compte com un dels precedents de l’èxit actual. I també ho hauria de ser l’obra Sang a les drassanes, del periodista Paco Madrid, que va escriure en castellà el 1926 i que va publicar en català A Contravent, l’editorial que dirigia el president Quim Torra, que va recuperar molts texts del millor periodisme fet a casa nostra. Les cròniques originals de Madrid mostraven la part més fosca del barri que ell va batejar com a xinès.
I, de fet, aquesta denominació va fer fortuna. L’actual Raval, que encara encapçala alguns rànquings europeus de perillositat criminal, no té absolutament res a veure amb el que ens descriuen novel·les com ara Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i la molt recent Aquí no dorm ningú, de Xavier Theros. També se l’ha anomenat Districte Cinquè, i ha estat escenari de moltes obres de ficció i d’un molt interessant llibre de memòries, Amb X de Xino, de Sebastià Sorribas (1928-2007). Qui ens hauria de dir que l’autor de l’entranyable El zoo d’en Pitus, del 1966, seria també un profund coneixedor del barri on va néixer i que ens en deixaria testimoni?
Tot això són precedents del que anomenem el true crime modern, que a casa nostra té més de vint anys encara que èxits tan sorprenents com el de Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta, i el programa Crims puguin fer pensar que és més recent. Ni de bon tros. Ara fa una mica més de trenta anys la crònica judicial del país va viure un dels casos més complexos que es recorden, un d’aquells que marquen un punt d’inflexió: la troballa dels cossos sense vida de les nenes d’Alcàsser, el 27 de gener de 1993, brutalment assassinades per Antonio Anglés i Miquel Ricart. D’aquell cas es van escriure milers d’articles, reportatges i es pot dir que la televisió-escombraries a l’estat espanyol va viure un dels seus epicentres durant l’emissió en directe que va fer Nieves Herrero la mateixa nit en què s’havien trobat els cadàvers.
Joan Manuel Oleaque (Catarroja, 1968) era llavors periodista del setmanari el Temps i durant anys va anar seguint la informació sobre el cas. El 1997 va guanyar el premi Octavi Pellissa d’assaig per Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser, llibre que no es va publicar fins el 2002 a l’editorial Empúries. El treball palesava quelcom que els nord-americans ja feia anys que predicaven: la limitació d’espai del periodisme es pot saltar als llibres i a internet. En aquell llibre, Oleaque fa una dissecció molt acurada i sobretot molt respectuosa amb les víctimes del cas d’Alcàsser, a més de demostrar que era una de les persones que coneixia més bé l’entorn d’un dels assassins, Antonio Anglés. Encara avui és considerat un llibre modèlic pel contrast de la informació, la claredat expositiva i el tractament i to generals.
Però, és clar, sense cap mena de dubte el fenomen Carles Porta és el primer que ens ve al cap quan parlem de crims reals en català. No és debades perquè a final del 2005 una bona part dels periodistes culturals del país vam rebre una carta d’Isabel Martí, que llavors era l’entusiasta editora de la Campana, que ens enviava un llibre destinat a fer història i ens demanava que el miréssim amb bons ulls. Era Tor, tretze cases i tres morts, de Porta, que en aquells moments era un periodista audiovisual força conegut pels seus reportatges per a TV3, sobretot.
El llibre partia, precisament, d’un reportatge d’investigació per al programa 30 minuts en què Porta encapçalava un equip que volia esbrinar qui havia mort Josep Muntané, Sansa, al poble de Tor, un dels més alts del Pirineu, el 1995. Hi havia molts interessos enfrontats, de contraban procedent d’Andorra a plans per a fer una pista d’esquí, i sobretot l’enfrontament per la propietat de la muntanya de Tor. El programa es va emetre el 1997 i encara ara és un dels més vists. Porta va dedicar vuit anys més d’investigació al cas i en va fer un llibre que va ser la gènesi de tota una manera de fer i que inevitablement, ara sí, li va valdre la comparació amb Truman Capote.
Es pot dir que Porta ha dedicat gairebé tota una vida a Tor. El llibre ha tingut noves versions ampliades, que ha fet que tingués molts més lectors que la brutal xifra de 50.000 exemplars venuts el 2006, l’any que va arrencar el fenomen. A més, s’ha convertit en una sèrie de televisió, possiblement la cirereta del pastís de la factoria Crims, però el 2006 ni tan sols se sabia que la veu de l’autor seria de les més recognoscibles a l’hora de dir allò de posar llum a la foscor. Ja hi arribarem, perquè abans de l’esclat d’això que s’ha anomenat el fenomen Crims, les obres de no-ficció criminal a casa nostra continuaven fent la viu-viu.
El 2007 va ser el torn de la periodista Clàudia Pujol, que va decidir d’aliar-se amb el forense possiblement més mediàtic de Catalunya, Narcís Bardalet, per fer el llibre Diari d’un forense (Columna). Bardalet ha estat darrere molts casos mediàtics i uns altres molt menys coneguts, però sense cap mena de dubte és l’home més retratat literàriament del país. Tant és així que Pujol mateixa hi ha reincidit dues vegades més, amb En l’escena del crim, del 2010 (Columna), i el 2023 amb Els casos més impactants del forense Narcís Bardalet, publicat per Ara Llibres. No és l’única periodista que ha escrit sobre Bardalet. Tura Soler, la veterana redactora de crònica negra del Punt Avui, també ens ha explicat la trobada amb la mort del doctor, la darrera vegada a Rigor mortis (la Campana, 2023), en què va més enllà de recrear alguns dels seus casos més famosos i se centra a explicar els seus dos oficis, el de forense i el de pediatre.
Precisament Tura Soler en sap un niu, d’explicar casos reals en llibres, més enllà de l’espai circumscrit a què obliga l’exercici diari de la professió de periodista. Un dels seus èxits més grans ha estat El pantà maleït, en què ha explicat tot allò que sap sobre el doble assassinat de Paula Mas i Marc Hernández l’agost del 2017 a Susqueda. El llibre és fruit de quatre anys d’investigacions i de recórrer el territori amunt i avall acompanyada sovint per evitar mals ensurts, i a bord del tot terreny vermell més famós de la història del periodisme de casa nostra. Soler no es limita a aquest cas, sinó que ens explica tot allò que sap del pantà, de més casos que hi ha hagut i de què amaga una de les contrades més inaccessibles de Catalunya. A més, Soler és una de les col·laboradores estrella del programa Crims, especialment per la seva expertesa en la crònica negra, sobretot a les comarques del nord. Qui també en sap un niu i a les mateixes contrades és Jordi Grau, que en diferents temporades ha estat director de Tura Soler. Ara han escrit a quatre mans Sense càstig, en què repassen deu crims que han restat impunes. També l’ha publicat la Campana.
Aquesta editorial, que ja fa anys que forma part del grup Penguin Random House, ha trobat un bon nínxol de mercat en les qüestions criminals. De fet, tot el grup ha fet una aposta ferma pel gènere, tant en ficció com en no-ficció, i una de les que ha sortit més bé ha estat la factoria Crims. Què és això? Doncs l’extensió al paper de tot l’univers creat per Carles Porta al voltant dels seus reeixits programes radiofònics i televisius. El 2018 va néixer el programa en format radiofònic i el 2020 va fer el salt a la televisió. El format ha estat tot un èxit d’audiència i ha motivat que fins i tot se n’hagi fet una exposició al Palau Robert. Com passa sovint, l’èxit audiovisual ha acanat tenint una rèplica en forma escrita, i així és com ha sorgit la factoria de llibres de Crims, que ha recollit alguns dels millors casos i fins i tot n’ha desenvolupat algun de molt especial, com ara el de La noia de Portbou, d’Anna Punsí i Marta Freixanet. També va ser força interessant el pòdcast especial que Carles Porta va dedicar al cas del segrest de la farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu, que així mateix s’ha transformat en un llibre: La farmacèutica. Tots s’han publicat a la Campana.
Abans que Crims no es consolidés en la graella audiovisual catalana, IB3 ja havia engegat el seu propi programa televisiu dedicat als crims reals: Memòria negra, que també va tenir un llibre que recollia els casos més destacats de la crònica negra a les Illes.
Tot això demostra el lligam ben estret que hi ha sovint entre periodisme i novel·la negra de no-ficció o basada en casos reals. I caldria demanar-nos també d’on ve la fascinació dels lectors per aquesta mena d’històries. Hi ha alguns estudis que volen entroncar la narrativa de no-ficció criminal amb una mena de literatura que té l’origen a la península ibèrica i que és l’anomenada literatura de cordill, en què es relacionaven sobretot els naufragis que hi havia. També hi ha qui creu que estem acostumats a sentir els relats de les accions criminals de viva veu en les execucions públiques, quan abans de donar mort al reu se n’explicaven els crims. Sovint eren espectacles amb molta gent en què fins i tot participaven els nens petits, que obtenien una lliçó de vida en directe. Sigui com sigui, la passió pels crims reals ve de molt lluny i també hi ha alguns factors que canvien alguns paradigmes.
Un dels quals ha estat l’extensió de la gran delinqüència a tot el territori. No és res nou si ens fixem, per exemple, en la tradició dels crims rurals a la nostra literatura de ficció, però certament el creixement de les grans ciutats havia fet que s’hi concentrés bona part de la criminalitat. Fa anys que les coses han canviat i ara qualsevol ciutat del país pot ser un escenari homicida de primer ordre. És el que va passar, per exemple, amb Lleida i l’assassinat de Maria Isabel Bascuñana el 2004. El seu assassí era Gilberto Antonio Chamba, que ja havia assassinat vuit dones a l’Equador. La història d’aquest crim va ser recollida de manera impecable per Ferran Grau (1982) a L’hivern del coiot, publicada a Crims.cat el 2020, sens dubte un dels exercicis literaris més interessants d’aquests darrers anys en el camp de la no-ficció.
L’altre gran canvi de paradigma va associat a uns canvis importants en el narcotràfic. Tradicionalment, Catalunya havia estat una ruta de pas de l’haixix cap a la resta d’Europa, però aquests darrers anys s’ha convertit en un dels grans espais productors de marihuana. Una bona part dels delictes de sang que hi ha a casa nostra tenen a veure amb el conreu d’aquesta droga i la seva explotació, i qui ens ha sabut explicar més bé els canvis que ens han conduït a les portes de ser una societat en què el narcotràfic és molt important és Fàtima Llambrich, una de les responsables de crònica negra de TV3. La periodista ho va explicar el 2023 a Brots de narcosocietat.
Així doncs, a casa nostra el true crime sembla un gènere cada vegada més consolidat i amb més lectors, i no és en cap cas una moda passatgera, sinó que ve de lluny, del periodisme treballat amb molt de rigor i amb un tarannà de feina ben feta que ha de conservar si no vol perdre lectors.
Món negre
Acaba l’any i tothom va fent llistes dels imprescindibles. Com que a Calamars a la Catalana ens agraden els jocs de cartes als bars més foscs de la ciutat, hem triat un pòquer d’imprescindibles del 2024: Aquí no dorm ningú, de Xavier Theros (la Campana); Pasta fàcil, d’Emili Bayo (la Magrana); Això no és un western, de Xavier Aliaga (Crims.cat) i L’illa del silenci, de Laia Vilaseca (Rosa dels Vents).
Quan s’acosten aquestes dates hi ha una dona que sempre va molt atrafegada. És Anna Maria Villalonga, la comissària del Festival Tiana Negra, que farà tretze anys. No se’n saben les dates exactes, però sempre sol ser el tercer cap de setmana de gener, i fa dies que va anunciant-nos algunes de les novel·les que va llegint perquè els autors seran al programa que segurament sabrem ben aviat. De moment, encara té les darreres setmanes de bogeria prèvia.
I no podem deixar de donar l’enhorabona a Salvador Balcells i la resta d’impulsors del festival el Vi fa Sang, que es va fer a l’Espluga de Francolí i que enguany tornarà a fer-se després de cinc anys d’interrupció. Un festival de novel·la negra en català que té com a alguns dels escenaris principals els cellers de l’Espluga. Allà, entre les aromes que desprenen les ampolles de vi elaborades amb la varietat trepat, s’hi han fet debats memorables sobre el gènere negre. Dates confirmades: 21, 22 i 23 de març.
Serà un dels llibres més importants de l’any vinent. Sobretot perquè no es publiquen gaires assaigs sobre novel·la negra catalana. Es titula Matar impunement, el publica la Magrana, i l’ha escrit la doctora Irene Solanich, que alguns deveu conèixer perquè és editora de Llibres del Delicte. Què és, el llibre? Un estudi sobre la col·lecció la Negra de la Magrana. Solanich va fer la tesi doctoral sobre aquesta col·lecció i ara publica l’estudi per posar-lo a l’abast de tots els lectors. Serà de lectura obligatòria.