I, tal com havien dit i comunicat que era impossible, que aquell matrimoni recosit a conveniència quedava definitivament estripat i que si de cas es podrien veure de tant en tant amb el benentès que ara la relació seria clarament i marcadament oberta, tot trinxat i tot per l’aire, tal com havien anunciat i proclamat que aquesta vegada no podia ser i que les diferències eren irreconciliables (la fórmula estàndard per als comunicats de divorcis entre famosos que no volen d’entrada fer-hi sang), de cop han anunciat el contrari.

Iupi.

Ja ho va predir algú, que si el calendari permetia d’arribar fins el vint-i-no-sé-quant de maig, arribarien fins al vint-i-no-sé-quant-menys-un minut de maig. I així ho han fet. Res de nou a l’oest i un acord per a formar govern autonòmic que no engresca però permet de respirar. O de deixar anar col·lectivament l’alè que es contenia.

Cert que han tibat la corda fins pràcticament el límit, com qui sondeja aviam fins a quin punt aguantarà la cosa, però no direm pas a hores d’ara que és la primera vegada que els nostres estimats partits practiquen aquest joc de risc. Hi tenen la mà trencada. Des de l’òptica de cadascú (aquest cadascú-partit que, al capdavall, té tot el dret de batallar per les seves opcions ideològiques), l’ideal és sempre guanyar les eleccions prou folgadament per no haver de compartir llit amb la competència durant els mesos o els anys que hagi de durar el govern-matrimoni. Només que aquest país és de colors, i la majoria independentista, també. I que, per tant, en comptes de la uniformitat avorrida (i fins i tot anguniosa), tenim una intensa diversitat que, a sobre, és dúctil i mòbil, i que obliga als pactes. I els partits, que per la seva naturalesa intenten ocupar tant d’espai com poden, remugant i arrossegant els peus i estiregonyant somriures de circumstàncies (que ara, ves per on, les màscares ens estalvien d’haver de contemplar), es veuen obligats a fer-ho.

A casar-se, vull dir.

Que res no té a veure amb l’amor.

I així ho han dut a terme. Han signat l’acord de govern, aquest patracol amb molt més pa que formatge i que simplement compleix la funció pràctica de permetre sortir de l’atzucac i tornar a centrar el focus en el motor que veritablement permet d’avançar. El que sempre ens ha fet avançar. Digueu-ne carrer, digueu-ne gent, ciutadania, poble.

Tot el camí que hem fet fins ara, l’hem fet així: pressió popular, partits que hi van a roda, que després s’embarranquen i creen situacions d’impasse i nova pressió per a obligar-los a desencallar.

És per això que diria que ara no és tan interessant l’anàlisi de l’acord que han signat ERC i Junts amb l’aquiescència més o menys distant de la CUP, aquest tel de ceba que segurament era l’única cosa, i prou inconcreta en els objectius més enllà del repartiment de conselleries, que podien signar, com el fet mateix.

Per desdramatitzar d’entrada: els partits s’han comportat si fa o no fa com sempre; i, si aquesta vegada potser s’han desbocat més en el seu tibar la corda partidista, ha estat probablement perquè els ho hem permès. Hem: aquest nosaltres genèric que tenim forma d’entitats i de votants i de militants de base també. Vull dir que els partits (que altrament, tant pel vessant de gestió institucional com de representació democràtica, constitueixen també peça necessària en aquest joc col·lectiu: no confonguéssim pas, ara, la crítica o el conèixer-ne el llautó amb cap proclama nihilista) són partidistes per naturalesa (és clar), i que no deixaran de ser-ho ni de practicar-ho. Com més marge els donem per a les seves expansions, més se n’agafaran. I al contrari: quan hi ha hagut pressió (del carrer, de la gent, de la ciutadania, del poble), això s’ha reconduït. Ja sigui perquè s’ha creat un clima general que els ha fet evolucionar per a no perdre el compàs (i els escons), ja sigui perquè s’ha formulat, com ara, una exigència concretíssima: que no es malbarati el 52% dels vots aconseguits al cantó de la independència, que facin govern.

Vet aquí com aquesta petita història dins de la història, aquest apunt en el transcórrer dels esdeveniments (els tres mesos que es va trigar a fer govern l’any 2021, minsa marca al calendari general), ens mostra, de fet, quin és realment el motor que ens fa moure el món. I cap a on hem d’apuntar el focus de la nostra atenció. El focus, el llum de gran potència que concentra molta intensitat sobre un lloc concret i al qual els nostres entranyables partits s’hauran de desacostumar, quan parlem de com i de quan fer la independència. Perquè ells en són elements necessaris però no pas els centrals. Perquè, fet i fet, si darrerament ha semblat que brillaven, ha estat per absència dels protagonistes reals; els mateixos, entitats, bases dels partits, que quan han tornat a marcar la ruta ens han tret del pantà.

I no és nou, això, certament, però és clau. I tantes vegades com calgui ho haurem de repetir. Ens ho haurem de repetir.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.