El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

MARIONA MAYMÓ (@marionamaymo) i JOSE ANTONIO ALHAMA (@josanp8)

Si busques ‘ciutats lliures’ a Google, el primer que t’apareix al rànquing de cerques són les ciutats dels continents ficticis de la sèrie Joc de Trons. Però, com passa sovint, la realitat supera la ficció. Malgrat la febre per les històries fantasioses d’avui, en aquest reportatge us obrirem les portes a llocs d’Europa que ben bé podrien ser escenaris d’alguna de les sèries de culte de l’actualitat. Comunitats completament diferents, excèntriques i que trenquen amb l’status-quo.

Christiania, el reducte hippie del nord d’Europa

Els residents de Christiania intenten vendre accions de les seves terres per legalitzar-se. Font: CreditJan Grarup per The new York Times
Christiana és el segon lloc més visitat de Copenhague, després del Parc Tívoli. Font: The New York Times

 

 

 

 

 

 

 

 

 

‘Compartim molts valors, i justament el dret a no estar d’acord és un d’ells’. Això és el primer que ens diu el portaveu de la web oficial de Christiania, i especifica que només donarà el seu punt de vista personal, perquè ‘ningú té una patent de la veritat a Christiania’. Tota una declaració d’intencions en el primer contacte amb aquesta comunitat.

Christiania és una àrea de 34 hectàrees del barri de Christianshavn, un dels més visitats  de la ciutat de Copenhaguen. Els seus habitants, uns mil actualment, es van autoproclamar independents de l’estat danès. Els seus fundadors volien viure d’una forma alternativa al model occidental imperant a l’estat. El govern va decidir mantenir-la com a experiment social, i ara s’ha convertit en una de les poques experiències de comunes llibertàries d’Europa que funcionen a la pràctica.

Vista aèrea de la comunitat de Christiania, al barri de Christianshavn

Com va néixer Christiania?
L’exèrcit danès va abandonar un terreny militar l’any 1971. Un grup de pares, vinculats al corrent hippie dels anys 60 i inspirant-se en l’anarquisme i el socialisme llibertari, van decidir ocupar-lo perquè els seus fills poguessin jugar allà.

El portaveu de Christiania accepta que van començar com ocupants del territori, però que actualment són propietaris legals d’una part de l’àrea. Estan construint noves cases, reubicant a ciutadans que viuen en cases massa grans i, a l’hora, llogant-les a ciutadans de fora de la comuna. Afirma que ‘s’intenta gestionar la propietat de forma diferent, ja que la propietat legal i l’organització horitzontal no sempre encaixen bé’.

Els residents de Christiania venen accions per passar a ser propietaris del sòl. Font: Mariona Maymó
Els residents de Christiania venen accions per passar a ser propietaris del sòl. Font: Mariona Maymó

 

Reconeixement i relació amb l’estat sobirà
Aquesta comuna no només va decidir autogestionar-se al marge de l’estat danès. Una de les coses que sorprèn més de la micronació és la sortida, on s’hi pot veure un cartell que afirma: ‘ara entreu a la Unió Europea’. Tot i la indiferència de la Unió Europea sobre l’estatus legal de Christiania, el parlament danès sí que va aprovar una llei de legalització i normalització de la ciutat. Tot i això, sembla que el reconeixement internacional no preocupa en excés als habitants; el seu portaveu afirma que no es consideren com un estat sobirà pròpiament, sinó, simplement, ‘una part de Copenhaguen, una part de Dinamarca i una part del món’.  

Els crhistianites no es consideren part de la Unió Europea. Font: Imatge propia
Els crhistianites no es consideren part de la Unió Europea. Font: Mariona Maymó

D’altra banda, la comunitat ha estat protagonista de moltes controvèrsies amb l’estat i policia local, la majoria d’elles relacionades amb la venda de droga. De fet, Pusher Street (en català, carrer del camell) és un dels més coneguts i visitats de la comunitat per la facilitat amb què es pot comprar i consumir droga tova. No sorprèn que sigui l’únic carrer de la comuna on estan prohibides les fotografies.

En referència als tràmits legals que els advocats de Christiania mantenten amb l’estat, el portaveu pensa que ‘molt del que passa a la resta del món és molt més important que tota aquesta burocràcia legal, o més trist, o més dolent’.

Com viuen a Christiania?

Tot i la innegable excepcionalitat de la forma de vida de Christiania, austera i en contacte directe amb la natura, en termes ‘legals’ no hi trobem gaires diferències amb els ciutadans danesos. El portaveu afirma que paguen tots els impostos ‘normals’ tant a la ciutat de Copenhaguen, com a l’estat de Dinamarca.

Christiania està plena de botigues i tallers d'art. Font: Mariona Maymó
Christiania està plena de botigues i tallers de bijuteria i art. Font: Mariona Maymó

A més, tenen el seu propi sistema de correus, restaurants, guarderies, botigues (majoritàriament de bijuteria i art), i fins i tot sales on es fan conferències, exposicions i concerts. No és difícil adonar-se passejant per la comunitat que, el que va començar com una condemna al model capitalista, ara viu, en gran part, del turisme de masses.

Tot i això, els habitants de Christiania han mantingut una de les seves grans aspiracions dels inicis: la democràcia directa. Prenen totes les decisions en assemblea, en la que hi poden assistir tots els ciutadans de la comuna que ho vulguin. El portaveu ens explica que hi ha quinze àrees locals on es prenen aquestes decisions i pot haver-hi reunions de fins a tres-cents membres. ‘No sempre és fàcil posar-se d’acord, però ho intentem. A vegades sí que trobo a faltar la irresponsabilitat dels polítics, però només a vegades’, ironitza.

Sobre la mentalitat del món occidental
Pel que fa el sistema econòmic i valors occidentals, el portaveu reflexiona: ‘la societat imperant es basa en un comerç esclau i imperialista que fa temps que dura, en un joc-guerra pel poder i l’acumulació de béns’. Explica que falten persones verdaderes i adverteix que estem a la vora del precipici. ‘Potser el socialisme no és la resposta, però el que és clar és que el capitalisme és el problema’, rebla.

Sobre Catalunya
Pel que fa a l’opinió de portaveu d’una comunitat ‘autogovernada’ sobre una nació que ho vol arribar a ser, com és Catalunya, el portaveu diu: ‘A Christiania, creiem en la llibertat i en la democràcia local, així que penso que Catalunya té el dret de ser lliure com qualsevol… però suposo que és un somni que encara és una utopia’. I afegeix: ‘penso que els somnis tendeixen a convertir-se en realitat i les utopies són simplement un desig a llarg termini per a un món millor’.

Sealand, de ràdio pirata a ciutat flotant

Sealand, plataforma oceànica artificial que constitueix una micronació. Font: BBC

És segurament la micronació més coneguda d’Europa. Està situada al sud-est de la Gran Bretanya, a set milles nàutiques de la costa d’Anglaterra, flotant en mig del Mar del Nord. Consisteix en una plataforma feta de concret i metall, que no mesura més de 550 m². És 800 cops més petit que el Vaticà. Tot i això, és innegable que la seva història la converteix en un cas excepcional. I, no només això, la idea de ‘ciutat flotant’ la dota de grans expectatives de futur, a ulls de visionaris i emprenedors.

Sealand es troba al sud-est de la Gran Bretanya. Font: Wikipedia
Sealand es troba al sud-est de la Gran Bretanya. Font: Wikipedia

Com va néixer Sealand?
Aquestes dues torres unides per una plataforma de metall (que es van passar a anomenar Rough Towers), eren una fortalesa marina que va construir l’exèrcit britànic per a protegir-se dels atacs de Hitler, durant la Segona Guerra Mundial. La fortalesa va ser abandonada pels britànics als anys cinquanta i, a diferència del que quasi tots els articles afirmen, va ser ocupada per Paddy Roy Bates la nit de Nadal del 1966, i no el 67.

En 1967 Roy Bates declarà la independència de Sealand i es va fer príncep, amb la seva dona.
L’any 1967 Roy Bates va declarar la independència de Sealand. Es va nomenar príncep i a la seva dona, princesa del lloc. Font: BBC

El dia 2 de setembre del 1967 es va declarar la independència del territori. Així, Sealand es va convertir en el Principat de Sealand amb la redacció d’una Constitució i la creació de símbols nacionals: bandera, escut i, fins i tot, himne propi. El podeu escoltar aquí:

 

La intenció de l’artífex de Sealand
Paddy Roy Bates era locutor en una ràdio pirata, ‘Ràdio Essex’. La seva intenció inicial era establir la seva pròpia estació de ràdio a la plataforma ocupada, però, tal com afirma el seu fill i príncep actual de Sealand, Michael Bates, ‘després va tenir la idea de declarar la independència d’aquell lloc’. I així ho va fer: s’hi va quedar a viure, junt amb la seva esposa Joan, a qui va nomenar princesa de Sealand, i als seus dos fills, Michael i Penélope.

La intenció de Bates té poc a veure amb les aspiracions ‘hippies’ de pacifisme, autogestió, democràcia directa o retorn a la natura que caracteritzen Christiania. Però sense buscar-ho, el príncep Michael afirma que ‘és un plaer tenir un espai propi i temps per pensar, sense haver de preocupar-se pels altres’.

Reconeixement de Sealand
Sealand afirma que ha estat reconeguda de facto pel Regne Unit, emparant-se en dues lleis. La primera, la interpretació d’una decisió d’un tribunal anglès, que l’any 1968 va considerar que Roughs Tower estava en aigües internacionals i, per tant, fora de la jurisdicció dels tribunals britànics.

La segona, el compliment dels criteris de la Convenció de Montevideo. Tal com afirma el príncep Michael a la BBC, a Sealand ‘hem complert amb tots els criteris, que són població, territori, govern i capacitat de negociar amb altres estats’.

Sealand encunya la seva pròpia moneda i planeja tornar a emetre e poc tempos passaports.
Sealand encunya la seva pròpia moneda i planeja tornar a emetre passaports propis en poc temps. Font: BBC

Tot i això, la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar aclareix que ‘les illes, les instal·lacions i les estructures artificials no tenen l’estatus d’illes’. A la pràctica, però, el príncep afirma que la relació entre Sealand i el govern britànic és tranquil·la: ‘nosaltres els ignorem i ells ens ignoren’.

Com es viu a Sealand?
Des que Paddy Roy, creador de la micronació, va morir l’any 2012, va nomenar el seu fill, príncep i successor del Principat. Tot i que Michael viu actualment Suffolk, a la costa-est d’Anglaterra, ens explica com és la vida en una plataforma que no supera els 550 m².

Actualment hi viuen unes dues persones a Sealand, que tenen el rol de guàrdies i de respresentants de Michael. Tot i això, el príncep confessava a la BBC que quan era petit ‘Sealand era casa seva’ i que els seus pares ‘solien passar 20 i 30 anys seguits’ a les Rough Tower.

En aquella època, ‘no tenien telèfon ni cap tipus de comunicació’, però ara ens assegura que tenen accés a internet, telèfon, electricitat i que, de fet, ‘tenen de tot, fins i tot més del que nosaltres tenim a terra ferma’.

De què viuen a Sealand, llavors?
En realitat, l’economia de Sealand no és precisament una economia de subsistència. Després d’entrevistar el príncep Michael, podem dir que la seva màxima preocupació no és aconseguir aigua potable. Segons la BBC, el seu PIB és de 600,000 $. I d’on surten aquestes xifres en una nació en mig del mar i no reconeguda legalment?

Podríeu estar pensant en negocis relacionats amb la pesca, però això és tan sols una petita part dels ingressos. D’una banda, la seva economia es basa en una web online de merchandising i souvenirs de la micronació (tasses, monedes, estampes…). D’una altra, es basa en l’emissió de passaports i títols nobiliaris. Un títol de Lord, Lady, Baró o Baronesa de Sealand val 45 dòlars!

Tot i això, les xifres dels ingressos de Sealand s’expliquen amb dues paraules: HeavenCo Limited, empresa que el mateix Michael va fundar i que opera com a paradís d’emmagatzematge de dades a internet. El príncep va aprofitar la ubicació de l’empresa, i es permet més llicències que les empreses de bases de dades d’altres països, que sí que estan sotmeses a regulacions estatals.

Quin és el futur de Sealand?
La forma de govern actual de Sealand és una monarquia constitucional hereditària. El príncep assegura que seguirà sent així i que el futur de Sealand està garantit, ja que Michael ha tingut un nét que seguirà amb el projecte de micronació. Tot i això, espera que ‘algun dia puguin tenir representació al senat britànic’.

Athos, l’únic territori de la Unió Europea sense dones

Hi ha 20 monestirs ortodoxos en el Mont Athos, que va ser declarat Patrimoni de la Humanidad per la UNESCO.
Hi ha 20 monestirs ortodoxos en el Mont Athos, que està declarat Patrimoni de la Humanidad per la UNESCO.

A la península més oriental de les Halkidiki es troba la península d’Athos. Aquesta terra es regeix com un estat monàstic ortodox autònom sota sobirania grega però depenent del patriarcat de Constantinoble. Sobre el mar Egeu s’aixeca el majestuós mont Athos que fa 2,033 metres d’alçada. Al seu voltant es van alçar vint monestirs per a venerar la mare de Déu. Aquí, ni les dones ni qualsevol animal que sigui de sexe femení pot entrar-hi des del segle X.

Capella a un monestir d'Athos. Font: Xavier Moret
Capella a un monestir d’Athos. Font: Xavier Moret

El periodista i blocaire especialitzat en viatges, Xavier Moret, ha explicat la seva experiència en aquest lloc ancorat al passat en una entrevista amb Cetrencada. La diferència amb les altres micronacions tractades en aquest reportatge pot ser el fet que no hi ha dones, tal com recalca Moret. ‘No tinc clar que sigui una micronació. Sense nens ni dones complica que s’assembli a una nació del segle XXI’. Ell ho defineix com ‘un viatge a l’època bizantina’.

És força interessant com s’ha mantingut independent i aïllat del món arran del temps. Putin el va visitar el Maig de 2016. Aquesta visita no és casual. La península sempre ha estat un territori on els Zhars, emperadors romanesos, búlgars i de més països ortodoxos l’han utilitzada com amagatall de grans tresors. I en l’actualitat Carles d’Anglaterra n’és un dels seus benefactors. ‘Avui dia té tant de poder com per a canviar les rutes d’avions cap a Salònica o prohibir discoteques en les penínsules i illes costaneres’, comenta Moret.

Com accedir a Athos

Mapa d'Athos
Entrar per terra és quasi impossible. Font The Friends of Mountain Athos

Hi ha dues oficines administratives que s’encarreguen de gestionar les peticions d’entrada d’Athos. Una és a Urianòpolis i l’altra a Salònica. Només poden accedir-hi cent persones forasteres al dia, de les quals, tan sols deu, poden ser no ortodoxes i com a màxim hi poden romandre tres dies. A les barreres burocràtiques s’hi han de sumar les dificultats del paisatge escarpat i quasi inexpugnable, al qual únicament es pot accedir en vaixell, segons confirma Moret.

 

Com viuen a Athos

Les comunicacions en aquest territori tan particular solen ser per carta. Tot i això, Moret reconeix haver-hi vist connexió a Internet. ‘Se la guarden per a ells, però sí que en tenen’. A més, el viatger afegeix: ‘el bibliotecari estava prou assabentat del que ocorria al món’. De fet, el regent de la biblioteca li afirmà que el llibre més llegit allà era ‘En el nom de la rosa’,  d’Umberto Eco. ‘No és tan tancat, com es volen fer creure’, recalca.

Una de les coses que Moret més va colpir durant la conversa va ser el pas del temps. ‘L’horari és el solar’, assegura. Aquesta particularitat marca la vida monàstica i remarca amb ferment el compromís dels monjos amb la seva dedicació religiosa. Exemple d’això és el que comenta Moret del dia a dia: ‘a les quatre de la matinada hi ha la primera missa del dia, i quan es pon el sòl tanquen les portes del monestir’.

No només l’horari és rígid. La seva dieta depèn d’oli d’oliva, pa i formatge. És de veres que al poble que es troba al centre de la península, anomenat Karies hi ha alguna botiga i fins i tot un bar per prendre un cafè. ‘Però els residents dels centres monacals es posen nerviosos a cada cop que hi ha peix o carn per a menjar’, explica Moret, car la carn i el peix normalment són delícies reservades per a les festivitats religioses.

Pare Ioanikios, monjo ortodox que viu fora dels monestirs. Font: Xavier Moret
Pare Ioanikios, monjo ortodox que viu fora dels monestirs. Font: Xavier Moret

Tot i la rigidesa de la vida monacal, també hi ha d’altres religiosos que viuen apartats d’aquests espais. ‘Totes aquestes normes es poden saltar’, assevera Moret. El periodista especialitzat en viatges va conèixer alguns monjos que vivien al marge del monestir. ‘Aquests homes que tenen ingressos propis viuen molt bé’, rememora. Tot i viure d’aquesta manera més còmoda, les visites familiars són com les de la resta de monjos: dos cops cada trenta anys.

El tracte dels monjos

Els vilatans d’Athos són ferms devots, com no podria ser d’una altra manera, però a més de l’esperit, aquests sacerdots han custodiat durant segles alguns tresors. Moret narra com alguns dels monjos li van mostrar la biblioteca i les relíquies que guarden. ‘Alguns que parlen anglès t’expliquen la vida sencera’, explica Moret, que remarca la necessitat de comunicar-se amb ells per entendre a fons i endinsar-se en la seva vida.

La gran majoria d’ortodoxos que visiten Athos són grecs, tot i que l’any passat prop del cinquanta per cent van ser russos, segons la BBC. No és estrany que Moret qualifiqui la sensació com d’estranyesa. ‘Els estrangers ens trobem com un peix fora de l’aigua. Per això, la llengua és la primera barrera’.

Athos, terra prohibida als catalans

A Xavier Moret no li va ocórrer res quan va comentar que era català, però és cert que els que habiten aquesta porta al passat tenen a la memòria col·lectiva un mal record dels catalans. Al segle XIV els Almogàvers de la Corona d’Aragó van saquejar Athos. Des d’aleshores els catalans no hi són ben rebuts. Josep Tero, cantautor català, va ser rebutjat dels monestirs quan va revelar-los- l’origen, en un viatge l’any 1993. L’any 2005, la Generalitat, va participar en la reforma d’un monestir amb 240.000 €. Amb aquest gest acabà el vet als barons catalans. En agraïment allà hi llueix una placa escrita en català.

La comuna de Christiania, la micronació de Sealand o la República Monàstica d’Athos no són estats independents, ni reconeguts internacionalment. El que no es pot negar és l’aposta dels seus habitants per crear i mantenir formes alternatives de viure dins d’Europa en els nostres dies. Que no es digui que viure d’una altra manera és una utopia, perquè aquestes comunitats lliures -o que, almenys, així s’hi senten- demostren el contrari.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.