Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Avui, 25 d’abril, fa 310 anys de la batalla d’Almansa, que significà la pèrdua de les llibertats del País Valencià: totes les institucions, constitucions i costums propis foren arrasats. La desfeta d’Almansa tingué al País València la mateixa significació que la de l’11 de Setembre de 1714 al Principat de Catalunya, i que l’ocupació de Mallorca l’any següent. Tres episodis d’una mateixa pugna bèl·lica: la guerra de Successió (1702-1716). La batalla d’Almansa, doncs, va ser el començ del llarg període de recuperació de la llibertat perduda que encara dura. Amb motiu d’aquella derrota, la societat valenciana commemora cada any la diada del Vint-i-cinc d’Abril als carrers de València. Enguany, la marxa reivindicativa es farà dissabte a les 18.00 i partirà de la plaça de Sant Agustí amb el lema ‘Ja n’hi ha prou. Per un finançament just’.

Combat decisiu de la guerra de Successió
Dèiem suara que la batalla d’Almansa s’inscriu en la guerra de Successió, conflicte d’abast europeu suscitat a la mort del rei Carles II (1700) de la dinastia dels Habsburg, que no havia deixat descendència. La majoria de potències europees (Anglaterra, Àustria, Països Baixos, Portugal…) s’oposà a l’entronització de Felip d’Anjou (Felip V), nét del rei francès Lluís XIV, puix que temien l’engrandiment del poder de França, regida pels borbons. Aquestes potències, doncs, s’aliaren i sostingueren un altre candidat: l’arxiduc Carles d’Àustria. La corona castellana donà suport al pretendent borbó, i la catalano-aragonesa, a l’arxiduc.

Vigatans, maulets i botiflers
El suport de la corona catalano-aragonesa a la causa austriacista s’explica pel temor del centralisme borbó, pel recel que un monarca d’aquesta dinastia, que manava a França d’una manera absolutista, no acabés anorreant les institucions pròpies. A això, afegim-hi el sentiment antifrancès que hi havia a Catalunya, car no feia ni cinquanta anys que França s’havia emparat del Rosselló, del Vallespir, del Conflent i de mitja Cerdanya. A Catalunya els seguidors de l’arxiduc Carles (proclamat Carles III de Catalunya-Aragó) eren anomenats vigatans, i al País Valencià, maulets; ben altrament, els partidaris de Felip d’Anjou, molt minoritaris, eren dits, despectivament, botiflers.

‘Quan el mal ve d’Almansa…’
La batalla d’Almansa, lliurada entre les tropes filipistes i austriacistes, acabà en derrota d’aquests darrers, derrota que obrí les portes de l’ocupació borbònica del País Valencià (i a la llarga de tot el país), que d’aquesta manera perdé les institucions amb què s’havia regit durant cinc segles. El decret de Nova Planta, dictat per Felip V el 29 de juliol de 1707, imposà al País Valencià (i a l’Aragó) les lleis, usos, costums i tribunals castellans, que també foren imposats pocs anys després a Catalunya i a les Illes (tret de Menorca, que passà a mans angleses). El desastre per la pèrdua de les llibertats restà reflectit en una dita que ha perdurat fins avui: ‘Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.