En Marc Cebrián i dos amics seus van anar divendres a l’estadi de París a veure el partit de les seleccions francesa i alemanya. Cebrián, que va viure de primera mà les explosions des de dins l’estadi de futbol, explica a l’ACN com recorda la primera: ‘no li vam donar més importància’ perquè ‘semblava un petard’. Però la segona, quinze minuts més tard, va fer saltar les alarmes. ‘Ens vam començar a posar nerviosos’, confessa. Aquest català descriu a l’ACN la situació de ‘caos màxim’ en sortir de l’estadi: ‘no podíem agafar un taxi, no volíem agafar el metro’, recorda. Finalment van aconseguir entrar en un cotxe que anava cap a les afores amb deu persones a bord, tot i tenir cinc places.

‘Allà vam contactar amb una amiga’, explica el Marc, que viu a Londres però és a París de visita. Ell i els seus amics no podien tornar a casa, perquè el seu allotjament era ‘a 500 metres del Bataclan’, la sala de concerts en què els assaltants van prendre els ostatges i van fer una vuitantena de morts.

Els missatges des de Barcelona van ser una de les primeres alertes que van fer reaccionar en Guillem Jané, estudiant en pràctiques a la delegació de l’Institut Ramon Llull a París. ‘Estava a punt de sortir amb els amics’, diu Jané a l’ACN, quan va començar a rebre missatges de casa per saber si estava bé. Als diaris francesos ‘la informació s’anava actualitzant minut a minut i de cop ja no era només un tiroteig, n’hi havia hagut més a diferents punts’, explica. El que va ser definitiu per adonar-se que la situació era ‘greu’, diu, va ser ‘el silenci un divendres a la nit’ als carrers de París. Un silenci que descriu com a una imatge ‘totalment insòlita’. ‘Només se sentia de tant en tant alguna sirena’, recorda.

A l’Ester Gea, doctorant en Química a l’Institut Curie de París, la notícia dels atemptats la va agafar en un bar. ‘Vam pensar que era un lloc segur’, explica a l’ACN, fins que els van dir que ‘tot estava passant a bars’ i lloc concorreguts. L’Ester i la seva parella van acollir a casa seva quatre noies que eren amb ells ‘perquè no haguessin de tornar a casa’. De fet, és el que van fer molts francesos que vivien a prop de l’epicentre dels atacs, al districte desè de la capital francesa. A través de l’etiqueta #PortesOuvertes (portes obertes, en francès), persones que buscaven refugi, com amics de l’Ester, van quedar-se a dormir a casa de veïns del districte. ‘La gent els va acollir a casa’, explica.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb