Trenta anys del crim de les xiquetes d’Alcàsser, entre l’estigma i el silenci

Ara fa trenta anys del segrest i l'assassinat de les tres adolescents d'Alcàsser · Els fets d'aquells dies van ser tan dolorosos que encara pesen sobre una part dels habitants del poble

VilaWeb
Un moment del soterrar de les xiquetes (Fotografia: EFE / J.C. Cárdenas)
Esperança Camps Barber
11.11.2022 - 21:40
Actualització: 12.11.2022 - 07:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El dimecres 27 de gener de 1993, a les set i vint-i-vuit minuts de la vesprada, quan s’acostava perillosament l’hora de tancament dels diaris, i pràcticament a punt de començar els informatius de vesprada de les ràdios, un teletip de l’agència EFE va fer emmudir les redaccions. El text era breu i inopinadament explícit. Improbable, avui:

“Els cadàvers de tres xiquetes han aparegut aquesta vesprada al voltant del pantà de Tous, a uns cinquanta quilòmetres al sud-oest de València. N’han informat a EFE fonts de la Guàrdia Civil.”

Amb aquestes dues frases s’acabava una part de l’angoixa dels pares de Míriam, Toñi i Desirée, tres adolescents de catorze i quinze anys que la nit del 13 de novembre de 1992, ara fa trenta anys, no van tornar a casa. Havien anat a la discoteca Coloor de Picassent, el poble veí. Com que no hi volien anar a peu, van demanar a Fernando García, el pare de Míriam, si les podia dur en cotxe. Ell els va dir que no perquè no es trobava gaire bé i elles van optar per fer autoestop.

A partir d’ací, la desesperació dels pares perquè passaven les hores i els dies i les xiquetes no tornaven; les comissions de recerca per la contornada; però també per diversos punts de l’estat i per altres països; les bruixes endevinadores; els programes de la televisió pública espanyola, com Quién sabe dónde; campanyes de recollida de diners… Tot això i més va passar entre el 13 de novembre i el 27 de gener. Però la troballa dels cadàvers en aquella partida de la Romana tampoc no va pacificar ni l’estat d’ànim d’un poble que no arribava als vuit mil habitants, ni la fam de sang i fetge dels mitjans de comunicació. Després va venir el judici, i encara més sang i més fetge, i les teories de conspiració atiades per Fernando García i un presumpte criminòleg que fins el dia que es va morir va amenaçar d’exhibir unes cintes snuff on es veia com mataven les tres adolescents. Les cintes no han aparegut mai, però a la xarxa hi ha tot de grups i canals que encara donen suport a les conspiranoies.

L’estigma i el silenci

A l’entrada del cementiri d’Alcàsser hi ha un monument blanc de pedra i bronze que ret homenatge a les tres adolescents. Representa unes mans i unes ales de colom que enlairen les tres figures. El silenci ventós del cementiri és el mateix que, uns metres més enllà, la població d’Alcàsser intenta d’abocar sobre aquest succés. “Per què has de voler posar el dit a la nafra?”, pregunta José Gil, que era el psicòleg municipal quan van ocórrer els crims i coneixia tant les xiquetes com les famílies. Segons Gil, el que va passar és molt trist i dolorós, però la gent vol viure. Girar full. “Aquestes xiquetes ja tindrien nebots, i aquests nebots no volen ser recordats per ser els nebots de les xiquetes d’Alcàsser. N’estan fins al capdamunt, els familiars”, diu.

Ricard Gil, que va ser batlle d’Alcàsser durant tres legislatures i és cosí del psicòleg, va tenir la missió de coordinar la recerca i de comunicar als pares la troballa dels cadàvers. Ara, trenta anys més tard, és un metge jubilat que es dedica en cos i ànima a la música. Quan mira enrere pensa que el poble ha paït bé aquells successos. Per fases, diu. “No és ben rebut al poble parlar del succés. No hi ha estigma, la gent que era jove, i que avui ja són pares de fills que poden tenir l’edat de les xiquetes, van viure el procés, però no tenen cap mesura especial de contenció, d’evitació o de reprimir el desenvolupament normal dels seus fills o filles.”

Amb tot, sempre hi ha algun esdeveniment que trenca el vel de silenci. Un de molt potent va ser l’emissió l’any 2019 d’una sèrie documental de Netflix que, a banda de reconstruir els fets, va tornar a despullar totes les vergonyes d’aquells dies. També els aniversaris redons, com el que ara es compleix, fan remoure i commoure els veïns d’Alcàsser.

Ricard Gil diu a VilaWeb que n’hi ha prou de fer una volta pel poble per veure que la gent prefereix el silenci. I fa una proposta: “Aneu-hi dimarts, que és dia de mercat, i veureu com la gent no rep gaire bé les vostres preguntes.”

Al mercat

La majoria de persones que es passegen pel mercat ambulant dimarts al matí són jubilats. Homes i dones que prenen cafè a la plaça o que arrosseguen els carros per comprar queviures. Cap de les persones amb qui parla VilaWeb es nega a recordar els fets.

La Lluïsa, una dona jubilada, explica que a casa eren veïns de Desi, de tota la vida, i que ho van passar malament perquè els coneixien molt. “Recorde els estius, al carrer, amb la xiqueta. Quan va passar tot allò, la vida al poble ja no va tornar a ser la mateixa. A les filles no les deixaves anar soles i anaves a buscar-les allà on fos”, diu la Lluïsa, que reconeix que el tema ix de tant en tant en la conversa. “El pare de Desi va morir molt poc després, només repetia ‘jo me’n vaig amb la meua xiqueta’, i es va deixar morir, i la mare no remunta.”

La Júlia és perruquera, i entre les clientes tenia membres de totes tres famílies. “Va ser molt pesat, no estàvem acostumats a un fet com aquest en el poble. El cas no s’ha oblidat gens. A la perruqueria se’n parla constantment.” L’emissió del documentari a Netflix ho ha tornat a remoure tot, fins i tot, la teoria de la conspiració amb la qual Júlia combrega. Està convençuda, diu, que el judici no va ser correcte i que darrere d’Anglés i de Ricart hi havia gent molt poderosa. “La majoria de gent amb qui parle ho pensa. Pensem que els culpables no han pagat”, diu.

No tan taxatiu, però en el mateix sentit, és el raonament de la Mònica, que treballa de netejadora i que quan van passar els fets tenia vint anys i era la monitora de bàsquet de Desirée. “Tenim la sensació que els que ho van fer no són gaire lluny d’ací. En l’imaginari de la gent del poble hi ha que els culpables no són Anglés i Ricart“, diu.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

La Mònica explica que amb les altres dues xiquetes també tenia relació per mitjà de familiars, i diu que sí, que opta pel silenci per no fer-se mal. A més, evita de dir que és d’Alcàsser perquè de seguida li parlen del cas. “Va ser molt dur. Jo anava a peu a Picassent per aquell pont, feia la mateixa ruta que feien elles, i això sempre ho he tingut present. Ara tinc una filla de vint-i-tres anys i encara controle les entrades i les eixides que fa, i si em demana d’acompanyar-la en cotxe, encara que estiga cansada, l’acompanye”, diu, en referència a aquella negativa que per sempre més ha mortificat Fernando García.

Mentre parlem amb la Mònica davant la parada de fruita del mercat ambulant, passa la seua amiga Lucia. Diu que quan va ocórrer tot era amb l’àvia de Míriam, i que la xiqueta era una meravella. Està convençuda que van pujar al cotxe perquè coneixien el conductor. “No en parlem, a casa, i no hem pogut veure la sèrie de Netflix perquè ens ha remogut massa coses”, diu, abans de continuar comprant.

A la terrassa de la Societat Musical, al costat de l’ajuntament, la Marta i la Dèbora prenen un cafè amb llet amb una torrada amb tomaca i formatge. Totes dues tenen vint-i-vuit anys, per tant, no havien nascut quan va ocórrer tot allò. La Marta és professora i està a la borsa esperant una destinació, i la Dèbora és dependenta. La Marta explica que els seus pares, fins i tot, tenien por que anàs amb transport públic. “Al poble es va acabar de fer autoestop. Tinc una germana nascuda el 2000 i als de la seua quinta, a casa encara els han dit que no vagen soles enlloc. Potser s’ha difuminat amb el temps, però la por encara hi és”, diu. La Dèbora recorda que fins que no es va traure el carnet de conduir, això de l’autoestop també era una cantarella diària a casa. “Fa uns anys estàvem més tranquils, però ara, com que per la televisió s’informa de molts casos de desaparicions i coses que passen a les xiquetes, ens torna a eixir i a remoure”, reflexiona.

De la desesperació al paroxisme

Durant els més de dos mesos que les xiquetes van estar desaparegudes tot el poble es va implicar en la seua cerca. “És un acte solidari. Tot el món intenta d’ajudar. Els pares experimenten una gran indefensió perquè l’ésser humà no pot suportar no tenir controlat el seu ambient, i això ocasiona molta ansietat i molta incertesa. S’arribaren a veure coses, com ara, fer venir una bruixa perquè endevinara on eren les xiquetes. I la gent s’ho creia. Fins i tot els pares. Quan la gent està tan feble emocionalment, s’agafa a un ferro roent, i així començaren les teories i les coses rares”, diu el psicòleg José Gil.

Va ser llavors quan van començar les expedicions de cerca. Els veïns acompanyaven la Guàrdia Civil als paratges més apartats del poble o informaven de la presència de qualsevol caseta aïllada que sabien abandonada. L’ajuntament va editar un pasquí que va fer, literalment, la volta al món, amb les fotografies de totes tres adolescents, i amb totes les dades de contacte per si algú les veia allà on fos i en les condicions que fos. Això va fer que espontàniament s’organitzaren viatges en autobús allà on fos que algú telefonàs per dir que les havia vistes.

Ricard Gil recorda que en un moment donat els ànims començaren a fallar. Només la presència permanent de Fernando García en el programa de la televisió pública espanyola especialitzat a cercar persones desaparegudes, Quién sabe dónde, mantenia encesa la flama i l’esperança, fictícia, que Míriam, Toñi i Desirée continuaven vives. “L’estat anímic del poble va decaure molt. Buscàvem amb dues idees. La primera és que eren vives i recloses en algun habitatge o en algun hort o caseta d’un lloc apartat. Més tard, vam començar a cercar en soterranis, en pous i en sines que coneixíem, perquè començàvem a pensar en el pitjor dels desenllaços.”

I el desenllaç va arribar el 27 de gener

Hores abans que l’agència EFE difongués aquell teletip, el batlle ja havia rebut la confirmació del Ministeri d’Interior espanyol que a prop de Llombai un apicultor havia vist una mà que sobreeixia del terreny. Ja havien trobat els cossos de les xiquetes. Ja s’havia confirmat allò que tothom sospitava però ningú no volia creure.

“Vaig ser conscient que em tocava reunir les famílies i dir-los allò que no volien sentir”, recorda Ricard Gil. Els va citar a l’ajuntament. Pel poble ja hi havia rumors i algunes persones, poques, hi havien anat a badar. “Recorde que érem al saló de plens, en aquella taula tan llarga. Hi havia els comandaments de la policia i de la Guàrdia Civil, i la policia municipal per si hi havia cap incident. Recorde la violència de pensar que jo estava destinat a dir als pares que ja no tornarien a tenir les xiquetes. Els familiars van entrar en grup, es van asseure davant nostre i els ho vam dir.” I també recorda els capteniments dels uns i els altres. “Estaven molt cansats, les cares embotornades, les mares esclataren en plors, que és el més lògic que es pot esperar d’una situació com aquesta… Vam ser amb ells fins que es van calmar i els vam explicar que l’ajuntament s’encarregava de tot.”

El psicòleg també reviu com els pares van rebre la notícia. “Van entrar en crisi. Primer van tenir la reacció típica de la negació, de pensar que era un somni, que no els passava a ells. I això va convertir-se en odi contra aquells que els donaven la notícia, i després ràbia i més tard els perquès. Per què els havia passat a ells? Per què a les seues filles? I finalment, aflorà el sentiment de culpabilitat. Fernando es retreia que no les havia acompanyades amb cotxe perquè estava cansat o malalt… I tot això es barreja en una mena de túrmix. I tu penses, si m’haguera passat a mi, quina putada!”

El xou mediàtic

Quan va eixir aquell teletip de dues frases, en una ràdio entrevistaven Antonio Gutiérrez, que era el secretari general del sindicat Comissions Obreres a l’estat espanyol. El periodista va interrompre l’entrevista per donar l’última hora, i en reprendre, Gutiérrez va dir: “Esperem que no siguen les xiquetes d’Alcàsser.” La desaparició de Míriam, Toñi i Desirée havia colonitzat tant l’opinió pública que el dirigent sindical va cometre l’acte fallit de pensar i de verbalitzar que aquells tres cossos trobats en la partida de la Romana podrien ser els de qualsevol altra xiqueta, però no les d’Alcàsser, que ja eren patrimoni de tothom.

El sintagma “xiquetes d’Alcàsser” era adherit a la pell dels ciutadans. La seua desaparició havia posat en guàrdia la majoria de famílies que tenia filles joves. La innocència es va acabar de cop. Tothom se sabia en perill. La psicosi s’escampava.

L’any 1992 feia molt poc que les televisions privades s’havien incorporat a la dieta mediàtica, i per la finestra catòdica guaitaven tot de personatges que experimentaven fins a trencar totes les costures per tal de dominar els audímetres. És per això que l’aparició dels tres cadàvers enterrats de mala manera va despertar els pitjors instints dels programadors de televisió. A això s’ha d’afegir que Fernando García, desesperat per trobar la seua filla, rosegat per la culpa, ja havia pelegrinat per tots els platós de les televisions de l’estat. Ja havia començat a elaborar la teoria segons la qual hi havia persones molt poderoses darrere aquell fet. Polítics, empresaris o jutges que pagaven per tenir sexe amb menors que després feien desaparèixer per amagar la prova de la seua perversió. I sempre trobava algun altaveu que escampava aquell missatge.

Ara era el moment que les televisions es cobraren els rèdits dels minuts que li havien dedicat. La plaça de l’Ajuntament es va omplir d’unitats mòbils, molt més voluminoses que no pas avui, d’antenes parabòliques, de metres i metres de cables i de tot de persones necessàries per a fer programes en directe.

José Gil recorda aquells dies com una bogeria i evoca com un periodista li va dir que ell no era com els altres, que no era morbós, i que si el podia acompanyar a casa d’una de les xiquetes. “Quan hi arribàrem, el primer que va fer va ser preguntar a una familiar què faria si tinguera els assassins davant. Què ha de fer la dona? Matar-los!”, diu, i encara recorda una altra anècdota amb Olga Viza com a protagonista fent guàrdia a la porta de la casa de Toñi perquè no hi anàs cap altre mitjà, perquè havien d’anar a un programa seu.

Però la palma se la va emportar Nieves Herrero, que va convertir la sala d’actes de la Societat Musical en un circ de quatre pistes, on ella era la dona barbuda que feia plorar a cor què vols els pares de Toñi, Míriam i Desirée. Sense poder dormir ni descansar d’ençà de feia més de dos mesos, hi van anar arrossegats pel desconcert poques hores després de saber que no tornarien a veure les filles mai més. Herrero els feia preguntes amb tota la intencionalitat de fer-los plorar, a la vegada que incentivava el públic assistent a cridar i a insultar tant els assassins com les autoritats que no havien sabut evitar el rapte i l’assassinat de les seus veïnes.

En aquell sentit, Ricard Gil recorda alleujat el punt de lucidesa que tant ell com el president de la Generalitat, Joan Lerma, van tenir declinant la invitació per a assistir al programa. “Havíem dit que sí que hi aniríem, però una estona abans vam rebre una informació on ens deien que l’enfocament de l’acte no seria correcte i que ens posarien en un compromís. Va ser llavors quan tant el president com jo vam decidir de no anar-hi.”

Entre el maig i el juliol de 1997 es va fer el judici contra Miquel Ricart, l’únic detingut. La desapareguda Canal 9 va caure al pou més negre retransmetent les sessions del judici i fent un programa especial d’anàlisi i comentari. Entre els tertulians, hi havia Fernando García i Juan Ignacio Blanco, i també Enrique Anglés, el germà amb una discapacitat psíquica d’Antonio Anglés, el presumpte assassí, encara avui desaparegut. L’activitat de la parella García-Blanco era frenètica, perquè de vesprada apareixien a Canal 9 i en acabat volaven cap a Madrid per participar a la nit en Esta noche cruzamos el Mississipí, de Pepe Navarro, on repetien les teories de la conspiració, esperonats per la golafreria de Navarro i tota la nòmina de col·laboradors.

Miquel Ricart, durant el judici (Fotografia EFE / J.C. Cárdenas)

Antonio Anglés, un fugitiu de cinquanta-sis anys

Un dels grans enigmes, encara viu, sobre l’assassinat de les tres adolescents és el parador d’Antonio Anglés. Al lloc on van trobar les restes hi havia un volant mèdic a nom d’Enrique Anglés, el germà d’Antonio que moltes voltes emprava el nom del seu germà amb problemes mentals. També emprava el nom clau de Ruben. Antonio Anglés era un delinqüent habitual fitxat per la policia. Tenia altres germans que també es van fer famosos, com ara Kelly i Mauricio. La mare, Neusa Martins, era d’origen brasiler i apareixia com una dona sorda i desvalguda que desconeixia les activitats delictives del fill. La Guàrdia Civil va anar a casa dels Anglés a cercar-lo. La casa era buida, però al contestador automàtic hi havia un missatge recent d’Antonio donant instruccions perquè la seua germana les transmetera a “el Rubio”, que era Miguel Ricart. No va ser complicat identificar els assassins de les xiquetes. A Ricart el van detenir, el van jutjar, el van condemnar a 170 anys de presó i en un principi li van aplicar la doctrina Parot. El Tribunal Suprem espanyol la va derogar i va eixir en llibertat el 2013. A Anglès li van perdre la pista. Fins avui.

Genar Martí és un periodista que l’any 1992 treballava a Onda Cero a València, va narrar en directe el tancament de Canal 9 i ara és membre del programa Equipo de investigación. Martí ha dedicat molts anys a perseguir l’ombra d’Anglés. Amb el seu company Jorge Saucedo han publicat El fugitiu (Vincle), un llibre on explica els darrers passos d’Anglés a la península Ibèrica, l’operatiu policial i també totes les errades procedimentals que es van cometre les hores immediatament posteriors al descobriment dels cossos. La principal hipòtesi és que va fugir fins a Lisboa, que allà va pujar com a polissó en un vaixell mercant i que va desembarcar a Dublín. I allà es va fer fonedís i va ampliar la llegenda.

“Crec que és viu. És evident que l’ajudaren i, després d’haver estudiat molt el cas i d’haver parlat amb molta gent, pense que l’ajudaren dos mariners del vaixell que després s’han cobert entre ells.” Martí parla de la impossibilitat de trobar informació al port perquè tota la documentació era en paper i s’ha destruït. Diu que la Guàrdia Civil reconeix obertament les errades que va cometre, però que a la policia espanyola li costa molt més d’acceptar que no ho va fer bé. “Ricardo Sánchez, el policia que tenia encomanada la recerca internacional d’Antonio Anglés, no ha dit mai res, però la policia portuguesa parla de descoordinació quan ells van informar que Anglés era a Lisboa. En comptes d’enviar una ordre de detenció, Sánchez hi va anar personalment. Quan va arribar, Anglés ja havia fugit.”

Una perruqueria i un escàner a la redacció

L’eixida estrepitosa del teletip a les set i vint-i-vuit minuts de la vesprada va ser una fiblada en les redaccions dels mitjans de comunicació valencians que informaven de cada moviment en la recerca de les xiquetes. Ara els més veterans encara comenten com aquell vespre de gener es va desencadenar una febre per arribar a la partida de la Romana, perduda entre les muntanyes, amb l’escassa referència que donava el teletip i les poques dades que es podien aconseguir. La majoria va enviar periodistes a mirar de trobar el lloc. En plena nit es va formar una caravana de cotxes que perseguien les llumenetes blaves dels Patrol de la Guàrdia Civil muntanya amunt. Alguns dels periodistes es perdien i necessitaven l’ajuda dels companys per a eixir de l’atzucac.

Una altra situació surrealista es va viure dos dies després, el vespre del 29 de gener. A la taula de successos de la majoria de mitjans hi havia normalment un escàner per a escoltar les comunicacions de la policia. Així era com els periodistes s’assabentaven de les operacions policials, dels atracaments o de qualsevol altra actuació dels uniformats. Aquell vespre, per l’escàner es va saber que Antonio Anglés, el principal sospitós dels assassinats, havia estat vist a València. A l’Estació del Nord, a l’Hostal Boluda, en una perruqueria de Ferran el Catòlic on havia demanat un canvi d’aspecte, al barri de Natzaret… Tot això era captat pels escàners. I així és com el centre de la ciutat es va omplir de periodistes que perseguien la policia que perseguia Antonio Anglés i a la vegada també perseguia els periodistes. Tot el centre de València es va convertir en un guirigall perquè no deixaven de notificar-se albiraments d’Anglés, el fugitiu de qui ningú no sap res i que, si és viu, ara té cinquanta-sis anys.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes