Treballs (de llengua) forçats

Sembla una paràbola bíblica. Per tal que els nous catalans esdevinguin catalanoparlants cal crear una quotidianitat com la que va fer dels nostres avis castellanoparlants funcionals

Pau Vidal
17.09.2020 - 19:51
Actualització: 17.09.2020 - 21:25
VilaWeb
Reunió de veïns a Sarrià, el 1921. Autor: Ballell, Frederic/Arxiu Fotogràfic de Barcelona

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Fins als darrers anys analitzats, el contacte que els nouvinguts tenen amb el català és exigu, segurament per dues raons. D’una banda, per l’escàs accés a l’escolarització, important focus d’aprenentatge de la llengua. Recordem que és una època que a Catalunya es registra un índex sorprenentment alt d’analfabetisme. De l’altra, per les minses oportunitats d’interactuar amb persones de primera llengua catalana.’

‘Molts van sentir el català per primera vegada a l’escola: era la llengua en què els ensenyaven a llegir i escriure. També era la que empraven els mestres en algunes interaccions formals. Fora de l’escola, bona part dels informants no senten el català (almenys no recorden ningú que els parlés en aquesta llengua). […] Els informants són conscients del rol destacat que va tenir l’escola en el seu procés d’aprenentatge, ja que, fora d’aquest àmbit, els contextos d’ús del català durant la seva infantesa eren exigus, si no pràcticament inexistents.’

‘És quan coneixen persones catalanoparlants que entenen per què a l’escola els ensenyen català. Fins aquell moment no comprenien per què havien d’aprendre una llengua que els era aliena i que no parlava ningú. Però no l’usen oralment, ja sigui per falta d’ocasions, ja sigui per inseguretat o vergonya. Quan s’hi animen, sovint es fa amb molt d’esforç i molta inseguretat. El primer contacte amb persones de llengua catalana esdevé el detonant que els fa fer el pas de l’ús receptiu a un de més actiu. I són precisament les comunicacions informals fora dels centres educatius que els testimonis assenyalen com la baula que els ha permès completar l’aprenentatge del català.’

‘La majoria dels informants coincideix a assenyalar l’aprenentatge d’aquesta llengua com un fet normal o natural. El català va anar impregnant la seva quotidianitat com una cosa que va venir, que es van trobar posada. Com que s’hi havien acostumat, no els va suposar cap trauma parlar-lo després amb interlocutors catalanoparlants, si convenia no passava res.’

Totes aquestes citacions són extretes del treball El procés de bilingüització a Catalunya en el segle XX a partir de testimonis orals, a càrrec de Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló, del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. És un estudi d’una importància cabdal a causa de l’objecte que enfoca: el salt de ser una societat que funcionava en una sola llengua a tenir-ne dues. Dit d’altra manera, quan i com es va castellanitzar lingüísticament la societat catalana. Un tema fonamental, i en canvi ben poc estudiat. En aquests moments de negacionisme lingüístic (per increïble que sembli, hi ha gent que s’empassa la fal·làcia del neofeixisme espanyol segons la qual totes dues llengües conviuen ‘des de sempre’), és bàsic tenir sempre present que la introducció de la llengua castellana a les llars del país és una història d’imposició i de violència. De soldats als masos, de mastegots a les classes, d’amenaces als carrers, de represàlies a la feina. I d’obligatorietat a les lleis. Tot això ho acaba d’explicar molt bé Enric Gomà a El castellà, la llengua del costat (Empúries) (*), per això aquest treball en constitueix un complement acadèmic ideal, perquè posa el focus en les vivències personals: com va rebre l’aprenentatge forçós d’un idioma una generació que fins aleshores només l’havia sentit en boca de funcionaris i minyones (aquí us ho expliquen els autors mateixos).

Les citacions, però, no són exactes. Hi he fet una petita trampa: intercanviar català i catalans per castellà i castellans (i suprimir alguna data que hauria descobert el truc). Perquè una de les conclusions que es desprenen d’aquest treball esplèndid, entre moltes altres dades interessants (per exemple, que al final de la Guerra Civil la xifra real de monolingües catalans ja no devia superar el 10%), és que l’element clau que fa que una llengua s’impregni definitivament en tot el cos social, quan es tracta de societats d’acollida, com la nostra, és l’ús. Podeu fer la prova de tornar-les a llegir, restituint els gentilicis originals, i de seguida ho veureu: allò que va convertir dos milions de catalanoparlants monolingües en usuaris d’una segona llengua (i, amb el pas de les generacions, en bilingües funcionals) va ser trobar-se envoltats de gent que feia servir exclusivament aquesta altra llengua. Si no s’haguessin trobat amb la necessitat d’emprar-la, els rudiments que n’havien après a escola se’ls haurien acabat rovellant i la darrera generació de monolingües reals no hauria estat la que es va extingir abans de la guerra.

La lliçó, doncs, és força clara. Ara que la situació és gairebé la contrària (òbviament, hi ha diferències de tota mena, algunes de substancials, com per exemple la presència de milers de parlants d’altres idiomes), cal que entenguem que, si no volem que el bilingüisme transitori completi la substitució per a la qual va ser imposat, els parlants de la llengua autòctona són els que hem de fer aquell paper. Hem de ser aquella ‘quotidianitat’ que envoltava els neoparlants fins que es trobin la llengua catalana ‘posada’. Fins que la facin seva, tal com fan els immigrants a tot arreu del món. La diferència, no cal dir-ho, és que allò que l’estat espanyol va aconseguir mitjançant l’ús de la força nosaltres ho haurem de fer amb la convicció de la raó històrica. Perquè hi ha cultures i cultures.

[*Reexplicat, més ben dit. El tema de la imposició ja el va abordar fa anys Francesc Ferrer Gironès al conegut La persecució política de la llengua catalana. Lectura obligatòria per a negacionistes.]

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes